I els pastors, estaven bojos?

Ja sigui perquè ens coneixem gairebé de memòria els textos bíblics  o perquè la realitat que expressen ens queda cada cop més lluny, a vegades resulta que no ens adonem de la radical bona notícia que els evangelis ens volen transmetre (o com a mínim això és el que em passa a mi). Per això, quan algú com en Richard Beck ens ofereix al seu blog una aproximació a l'escena nadalenca dels pastors des de la perspectiva de la psicologia social, és com si un aire fresc ens transportés al lloc mateix on els pastors guardaven el ramat, just abans de que s'aparegués l'angel amb la bona notícia d'una gran alegria per a tot el poble.

From Zee Pack at Flickr

Els pastors, segons suggereix en Richard Beck, tindrien una psicologia més pròxima a la dels pobles ramaders, que a la dels pobles agrícultors. Si això és així, d'acord amb els estudis acadèmics que diferncien aquestes cultures, els pastors serien més violents i venjatius que els "pacífics" camperols. La diferència psicològica entre aquests tipus de societats és facil d'explicar. A un agricultor és difícil robar-li la collita, encara que dos lladres vagin de nit al camp difícilment poden fer gaire negoci. En canvi, dos persones poden robar amb gran facilitat tot un ramat.  Així que mentre el camperol dorm tranquil.lament a casa practicament tot l'any, i potser es preocupa una miqueta quan la collita ja està madura, el ramader ha d'estar vigilant dia i nit que no li prenguin el bestiar. (I així ha de ser, si jo tingués els meus estalvis apilats en paquets al meu jardí, també els vigilaria nit i dia). Aquestes diferències fan que les societats ramaderes desenvolupin una cultura i una "ètica de l'honor",  on s'ha de castigar severament qualsevol atac a lo propi, mentre que les societats agricultores desenvolupen una cultura més pacífica i menys venjativa.

Pau Cabot. Ovelles sense pastor, Mallorca

Si mirem l'escena dels pastors sota aquesta llum, la sorpresa del que passa és encara més gran. Després de sentir la bona notícia d'un infant que ha nascut i d'escoltar els estols celestials proclamant pau als homes que Déu s'estima, els pastors van i deixen el ramat per anar a veure un nen! L'evangeli ens diu que hi anaren de pressa, així que encara que explicitament no digui que per un dia van deixar el ramat, és fàcil de pensar-ho. Estaven bojos els pastors? Més aviat jo diria que es van pedre la por i van deixar-se omplir per la bona nova, van viure per un dia com si el Regne de Déu, on tots som germans, hagués arribat totalment a la terra. És un miracle de la nit de Nadal. Els pastors van creure els àngels quan proclamaven "Pau a la terra".

Finalment dir que aquesta història de pastors m'en recorda una altra, la paràbola del bon pastor, que deixa noranta nou ovelles per anar a buscar-ne una que s'ha perdut! Sorprèn tant que capgira els nostres esquemes. L'amor de Déu és així de gran.

Bé, us deixo doncs amb la cita de Lluc i espero que el post us hagi agradat. Els vostres comentaris, com sempre, son molt benvinguts.

A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'àngel els digué:

-No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:

-Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

Quan els àngels els deixaren i se'n tornaren cap al cel, els pastors deien entre ells:
-Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.

Hi anaren doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. (Lc 2:8-16)

Aquest article ha estat re-penjat al blog. Originalment va aparèixer el 3 de Gener 2010. Podeu consultar el post d'en Richard Beck  aquí  En l'article original el segon paragraph començava: Els pastors, segons suggereix en Richard Beck, tindrien una psicologia semblant a la dels pobles ramaders, és a dir, serien  -d'acord amb uns estudis acadèmics que podeu llegir si voleu- més violents i venjatius que els pacífics camperols, que en aquest cas s'associarien als pobles agricultors.

Ho sento, no tinc diners

From Naked Pastor

Aquest Advent llegim i caminem amb Isaïes. No 3

Finalment aquí teniu la tercera entrega de la sèrie. 

EL TEXT (Is 61.1-2a,10-11, BCI)

L’Esperit del Senyor, Déu sobirà, reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor.

Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu, que m’ha mudat amb vestits de victòria, m’ha cobert amb un mantell de salvació, com el nuvi coronat amb la diadema, com la núvia adornada amb joiells. Com la terra fa créixer la brotada i el jardí fa germinar la llavor, el Senyor, Déu sobirà, farà germinar la salvació i el triomf davant totes les nacions.L’Esperit del Senyor, Déu sobirà, reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor.

Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu, que m’ha mudat amb vestits de victòria, m’ha cobert amb un mantell de salvació, com el nuvi coronat amb la diadema, com la núvia adornada amb joiells. Com la terra fa créixer la brotada i el jardí fa germinar la llavor, el Senyor, Déu sobirà, farà germinar la salvació i el triomf davant totes les nacions.

CONTEMPLEM EL TEXT

Novament un missatge una esperança. La missió del profeta és anunciar una nova situació per al poble després de l’exili. El profeta s’adreça als pobres, als afligits, als captius, als presoners. El seu missatge és joiós i alliberador. El profeta anuncia un any de gràcia, un temps de goig, esperança i llibertat. El poble alliberat i esperançat respon una aclamació agraïda. Al final apareixen imatges esponsals, vestits de victòria, mantell de salvació, diadema i joiells que celebren aquesta felicitat.

PENSEM-HI

Temps de profetes, de transmetre l’esperança que ens dóna la bona notícia als més pobres. Com nosaltres rebem aquesta bona notícia? Es tradueix com un compromís amb els altres, amb el món? És font de la major felicitat que vivim, malgrat l’esforç, el desert, el cansament, la insistència, la manca de resultats ...? Ens adonem on són i ens responsabilitzem/comprometem de què fer davant els més necessitats, els prioritaris cridats a participar del Regne?

L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l

Heus aquí una reflexió per que m'ha fet arribar un capellà amic.

L'Advent és un temps d'espera, i per tant, d'esperança; però també de vetlla, d'estar atent davant el fet de trobar-se amb el Senyor, de rebre el Senyor. Trobar-se i rebre el Senyor és un motiu de joia i de festa, així com de pau i de caliu. El Senyor ve a la fi de la història (mirada cap al futur amb esperança), el Senyor ve pel Nadal (mirada cap al fet històric de l'encarnació del Fill únic de Déu), el Senyor ve en cada persona, sobretot pobre, sense veu ni sostre, i en cada situació humana que ens podem topar en la vida quotidiana.

Potser ens poden ajudar els següents textos:

La salvació és a prop: Vosaltres sabeu prou en quin temps vivim: ja és hora que us desvetlleu! Ara tenim la salvació més a prop que quan vam abraçar la fe (Rm 13,11).

Cal preparar l'arribada del canvi que porta el Senyor, com recordava Joan Baptista  

Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes.S'alçaran les fondalades, s'abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny tortuós quedarà pla i el camí escabrós serà allisat; i tothom veurà la salvació de Déu (Lc 3,4-6, citant Is 40, 3-5).

Gràcies, Jaume Fontbona, per la teva contribució! I ja que parlem de preparar camins, us poso la cancó obrim camins.

Aquest Advent llegim i caminem amb Isaïes. No 2

Avui toca el segon post on llegim i caminem amb Isaïes durant l'Advent. Si l'altre dia parlavem de la conversió, avui parlem d'esperança. Sense més preàmbuls aquí teniu el text.


EL TEXT (Is 40.1-5,9-11, BCI)

Consoleu, consoleu el meu poble», diu el vostre Déu. «Parleu al cor de Jerusalem i anuncieu-li que s’ha acabat la seva servitud, que li ha estat perdonada la culpa, que ha rebut del Senyor doble paga per tots els seus pecats.» Escolteu una veu que crida: «Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l’estepa una ruta per al nostre Déu. S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons, el terreny escabrós serà una plana, i la serralada, una ampla vall. Llavors apareixerà la glòria del Senyor, i tothom veurà alhora que el Senyor mateix ha parlat.» Puja en una muntanya ben alta, tu que portes bones noves a Sió; alça ben forta la veu, tu que portes bones noves a Jerusalem. Crida, no tinguis por! Digues a les viles de Judà: «Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor, Déu sobirà, arriba amb poder, amb la força del seu braç domina tota cosa. L’acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus. Vetlla com un pastor pel seu ramat: L’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien.»

CONTEMPLEM EL TEXT

Un nou missatge d’esperança. El profeta anima el poble a preparar un camí al Senyor, perquè el Senyor ja ve. El Senyor guia vers aquesta transformació còsmica quan el seu poble es posa en marxa vers la llibertat. El Senyor es posa al davant amb la força del guerrer i la tendresa del pastor. Aquest Senyor que ve és Jesús i cal preparar-li la seva arribada victoriosa.

PENSEM-HI
Temps per anar per feina, per a donar testimoni. Com el nostre estar en la vida, sigui on sigui que estiguem: respon a un preparar el camí a Jesús, donar testimoni de l’Evangeli? Ens sentim enviats i alhora estimats en el nostre compromís amb l’altre? Com, quan amb qui obrim i aplanem camins? Quan arribem a d’altres i li fem partícips de la nostra esperança?

Aquest Advent, conspirem-nos

Aquest advent llegim i caminem amb Isaïes. No 1

Tot just ha començat l'advent i ja he estat immensament beneficiat amb un regal que dues conciliàries de la JOC, l'Anna Chamorro i la Laura Cuscó, m'han fet arribar. Es tracta de tres textos del profeta d'Isaïes, acompanyats de breus comentaris i de reflexions que ens poden ajudar durant aquests dies de camí cap el naixement de Jesús. Pels que vulgueu fer aquest treball, -i jo m'hi apunto sense cap mena de dubte- penjaré els corresponents textos durant aquests tres diumenges.

A part, entre setmana estigueu també atents, perquè apareixeran també altres coses al blog, com ara vinyetes, videos o cançons. Fins aviat, doncs, i ara sí, us deixo amb el text a treballar.

EL TEXT (Is 63,16-17.19b; 64,2b-7, BCI)

Guaita, Senyor, des del cel, mira des de la teva mansió santa i esplèndida. Què se n’ha fet, del teu amor ardent i de les teves proeses? ¿Ja no es commouen per nosaltres les teves entranyes? ¿S’ha estroncat la teva misericòrdia?  Tu ets el nostre pare, perquè Abraham no sap qui som i Jacob no ens ha conegut. Tu, Senyor, ets el nostre pare; des de sempre, el teu nom és «Redemptor nostre». Senyor, per què permets que ens desviem del teu camí, que el nostre cor s’endureixi i no et veneri? Reconcilia’t amb nosaltres, que som servents teus: som el poble que tens per heretat. Des de fa temps ja no ens governes, i nosaltres ja no portem el teu nom. Oh, si esquincessis el cel i baixessis! Al teu davant es fondrien les muntanyes! Baixaries, i les muntanyes es fondrien davant teu. Mai no s’ha sentit a dir; ni cap orella no ha sentit ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu, que afavorís així els qui confien en ell! Però ara has colpit els qui amb goig obraven el bé i es recordaven dels teus camins. Tu t’has irritat i nosaltres ens hem desviat, per més que seguir-te era sempre la nostra salvació. Tots som ara com gent impura, les nostres bones obres són com una roba tacada d’impureses. Ens hem marcit com la fulla caiguda i les nostres culpes se’ns emporten com el vent. Ningú no invoca el teu nom ni es desvetlla per recórrer a tu. Ens amagues la teva mirada i permets que ens fonguem per les nostres culpes. Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare. Nosaltres som l’argila, i tu, el terrisser: tots som obra de les teves mans.

CONTEMPLEM EL TEXT
Es tracta d’una pregària de súplica de part d’un poble conscient del seu pecat i de la ruïna material i moral del país. El profeta, juntament amb la comunitat, invoca Déu, que semblava absent davant el patiment del seu poble. El poble no entén que el silenci actual de Déu és una estratègia que ell empra per conduir-los al camí recte.

El centre de la súplica insistent és que Déu esquinci el cel i baixi, és a dir, que intervingui, que es manifesti. Aquesta intervenció es fa realitat en Jesús (en el moment de la seva manifestació com Déu fet home, en el baptisme: Mc 1,10).

D’altra banda, el poble confessa la paternitat de Déu, com a responsable que és de l’obra de les seves mans.

Finalment Déu fa el pas d’abandonar les altures perquè el poble es converteixi i canviï estil de vida. L’amor de Déu envers el seu poble i l’esperança d’aquest són el tema clau del primer diumenge d’Advent.

PENSEM-HI

Temps de conversió, adonar-se i demanar perdó i alhora d’expressar l’esperança més gran. A través de la revisió de vida tenim una oportunitat per a fer-ho, amb la pregària una manera d’expressar-ho. Com preguem aquests dies? Anem ofuscats, atrapats per nosaltres mateixos en les nostres preocupacions i potser no hi ha gaire espai per a Déu? Podem adonar-nos, capgirar la nostra mirada, alçar els ulls i demanar el més gran “Déu baixa”, vine a nosaltres. En les nostres ocupacions i dedicacions, hi ha lloc per déu, Jesús?, li demanem l’ajut, el seu parer, la seva presència? ens adonem que caminem junt amb ell?

Què tinc pensat per aquest Advent?

Visitants ocasionals i seguidors del blog, ara que arriba l'Advent aprofito un moment per donar-vos les gràcies a tots vosaltres per llegir les meves anotacions cibernàutiques, perquè sense vosaltres no tindiren sentit. I -com qui no vol la cosa- també us anuncio que durant aquestes setmanes pre-nadalenques veureu un increment dels articles-anotacions, alguns dels quals són comentaris que molt amablement m'han fet arribar amics i col.laboradors. Potser és un bon moment per apuntar-se a la llista del correu electronic. :-)

Durant aquest advent espero que al blog trobeu:
   - petites reflexions que m'han fet arribar per compartir
   - una vinyeta
   - un article sobre els pastors
   - un altre article sobre Abraham
   - una proposta de conspiració nadalenca
   - una cançó
   - ... i qui sap que més

Au doncs, bon advent a tothom i fins aviat!

Fins i tot cremen els seus fills i filles en honor dels seus déus.

Abrahams Opfer, Adi Holzer

A l'antic testament hi ha històries que xoquen amb la nostra sensibilitat. Una d'aquestes és la història del sacrifici d'Isaac.

Abraham es va llevar de bon matí, va tallar la llenya per la ofrena, va posar la sella a l'ase, i prengué dos mossos amb ell, i el seu fill Isaac. I es va posar a caminar cap a l'indret que Déu li havia indicat per al sacrifici del seu fill.  (~Gn  22,3)

La història és prou coneguda. Déu demana a Abraham que sacrifici el seu fill Isaac, i aquest accepta. A l'últim moment però un àngel de Déu para el sacrifici i enlloc del fill un moltó és sacrificat. Una història inquietat, que fa preguntar-nos quin Déu és aquest, que demana a Abraham el sacrifici del seu fill? Intentaré adreçar aquesta pregunta en els següents articles.

Per començar ens serà molt oportú de mirar el context. Sabem que moltes cultures d'arreu del món han sacrificat persones als seus corresponents déus. Entre aquestes cultures hi ha els asteques, als hindús, les tribus originàries al Canadà, tribus de l'Àfrica, etc. Això de  sacrificar persones als déus, per tal que aquests ens siguin propicis sembla una cosa bastant universal, així que no és d'estanyar que en temps de l'Antic Testament, moltes de les nacions amb els quals els jueus/israelites tenien relació també féssin aquests scrificis. Mireu per exemple la nació dels moabites. En un moment donat, segons ens diu el llibre del Reis, els israelites van atacar el rei de Moab perquè es va revelar i no pagava els tributs al rei d'Israel. I el que va passar és el següent:

Quan el rei de Moab veié que tenia perduda la batalla, prengué set-cents homes armats d'espases i provà de fer una sortida en direcció al reialme dels arameus, però van fracassar. Llavors va agafar el seu fill primogènit, que l'havia de succeir en el tron, i l'oferí en holocaust sobre la muralla. Una gran ira va caure contra els israelites, tant que s'hagueren de retirar i se'n tornaren al seu país. (2 Reis 3:26-17, ~BCI)

El que veiem aquí és un sacrifici humà, el primogènit del rei moabita és cremat ritualment damunt la muralla, supossadament per demanar el favor del déu dels moabites. Segons la narració tal sacrifici funciona, i els israelites abandonen el setge, qui sap si espantants per la barbàrie que acabven de veure.

Els israelites, estant en contacte amb pobles que oferien els fills en sacrifici, estaven temptats també de fer-ho ells. Tanmateix, en la religiositat israelita s'havia obert pass el reconeixement que aqeusta no era la voluntat de Déu. Per exemple, en el llibre del Deuteronomi, entre les prescripcions que s'han de complir en la terra promesa als israelites trobem

Quan habitis al seu pais...no et preguntis: "com adoren aquestes nacions els seus déus, que jo pugui fer igual?" No, tu no has de fer el mateix pel Senyor, el teu Déu, perquè totes les coses abominables que el Senyor detesta, ells les han fet pels seus déus; fins i tot cremen els seus fills i filles en honor als seus déus. (~Dt, 29b-31)

I aquest no és l'únic lloc de la Bíblia on es prohibeix als israelites de sacrificar els fills o les filles. També ho trobem per exemple al llibre del Levític capitol 18.

Així doncs, quan els israelites es trobaven temptats a demanar el favor del seu Déu sacrificant el fill o la filla, el millor era que s'ho pensin dues vegades, perquè això no era pas el que Déu volia d'ells. Potser és això el que ens vol explicar la història d'Abraham, que en un acte d'obediència religiosa, estava dispossat a sacrificar Isaac, però Déu li va dir que no, que no és així com vol ser adorat. 

Bé, això és tot per avui. Espero que us hagi interessat.

(article modificat per que sigui més entendor) 

Recorda que has de morir: memento mori

Retrato de un joven con una calavera.  Bernardino Licino

Seguint la tradició de l'any passat, aprofito que tornem a estar a les proximitats (passades) de Tots Sants i de Halloween per treure un altre cop el tema de la mort. 

La realitat és aquesta. Tots: els familiars, els amics, els coneguts, els desconeguts, i també tu i jo. Tots, sense exepció, ens hem de morir. 

Davant d'aquesta evidència, davant el fet de que cadascú de nosaltres inevitablament s'ha de morir, podem prendre diverses postures.

La primera possibilitat és negar l'evidència. Ignorar que ens hem de morir. Ignorar que un dia tornarem al fang de la qual hem sortit. Aquesta és la opció que sembla més corrent en la nostra societat, que constantment fa de la mort, de la vellesa i de la fragilitat un tabú. Les consequències però de viure com si mai ens haguéssim de morir és que podem arribar al final de la vida sense haver viscut com hauriem volgut. En no tenir en compte la mort podem pedre la vida, vivint-la sense sentit, i adonar-nos-en quan és massa tard. 

Si la primera opció és pensar que mai ens moriem, la segona opció és obsessionar-nos, és fer-nos esclaus de la mort. És tenir por de morir i deixar que aquesta por domini la nostra vida. Llavors enlloc de viure com estem cridats a fer, viurem una vida pobra, sovint paralitzada, sense voler prendre mai riscos. Deixarem que la mort mani sobre la nostra vida, buidant-la de sentit i plenitud. 

La tercera opció és l'opció de la llibertat. Recordar que ens hem de morir per tal de no pedre el sentit del que fem a la vida, i a la vegada no témer la mort o la fragilitat per tal de poder viure en plenitud. 


Deixeu-me ara posar uns exemples de persones que a propòsit miren de recodar que han de morir: memento mori. La primera és en Richard Beck, professor de psicologia, que té al seu despatx una calabera com a recordatori. No és l'únic, moltes persones al llarg de la història han fet aquest exercici, i d'altres, sinó han tingut una calabera de veritat s'han penjat un quadre com el que poso avui al blog. Tot sigui per recordar-nos que ens hem de morir. 


El segon exemple es l'Steve Jobs, el fundador d'Apple, mort recentment, que en un discurs als estudiants de la Universitat d'Stanford, deia

Quant tenia disset anys vaig llegir una cita que deia "Si vius cada dia com si fos el teu últim dia, algun dia l'encertaràs." Em va impressionar la cita, i des de llavors, durant 33 anys m'he mirant-me al mirall cada matí i m'he preguntat: si avui fos el últim dia de la meva vida, voldria fer el que estic apunt de fer avui? I quan la resposta era no durant molts dies seguits, sabia que havia de canviar alguna cosa.

Em sembla una bona idea. Preguntem-nos-ho cada dia; si em morís avui, voldria viure com ho estic fent?

Déu en forma de dona. Crist en forma de dona

Cap d'una Dona. Sebastiano del Piombo

Quan Jesús es posa a ensenyar sobre el Regne de Déu ho fa amb una pedagogia exquisita. En les seves paràboles no s'oblida de les dones, sinó que també les fa protagonistes. Així en Mateu trobem aquestes dues paràboles, una darrere de l'altra:

Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: a mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques .(Mt 13,31-32,BCI)

Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar. (Mt 13,33)

Les dues paràboles vénen a explicar-nos una mateixa cosa sobre el Regne de Déu. Perquè doncs n'hi ha dues? Una possible resposta és que Jesús té en compte les dones que l'estant escoltant. Si primer posa un exemple amb un home de protagonista, després en posa un altre amb una dona al capdavant.

Amb això aprenem dos coses.

La primera és que Jesus mirava de fer-se pròxim a les persones també en els exemples que buscava per donar-nos la bona notícia del Regne de Déu. Diguem-ne que intentava explicar-se a partir d'allò que és quotidià i amb el què ens podem relacionar. I com que dones i homes tenien diferents ambients de treball potser posant exemples més pròxims a cadascun d'ells els ajudava a entendre millor el que volia dir.

La segona cosa que aprenem i és la següent: pel fet de tenir dos exemples equivalents Jesus ens està dient que la masculinitat o feminitat dels personatges o del context no és important. No és el punt en el que ens hem de fixar. L'autèntic protagonista de la paràbola és el Regne de Déu i no l'home o la dona, o el contex masculí o femení de la paràbola. Tenint dos paraboles paral.leles ens ajuda a destriar el gra de la palla, a entendre millor què és el que Jesus ens vol dir,  que d'alguna manera el Regne de Déu és com allò que sembla petit o insignificant però que fa que tota la realitat es transformi en allò que ens és bo i necessari.

Mirem ara un altre cas encara més interessant en el que que trobem dos paràboles equivalents, una darrere l'altra. Són les paràboles del bon pastor i de la moneda perduda.

Jesús els va proposar aquesta paràbola:

     Quin home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"? Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.

     O bé, quina dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"? Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix. (Lc 15,3-10, ~BCI)

Tal com diu la BCI a peu de pàgina, la imatge del pastor i el seu ramat és molt freqüent en l'Antic Testament per parlar de la relació de Déu i el seu poble. El bon pastor de la paràbola és doncs una manera de representar Déu, un Déu que vé al nostre encontre. Ara bé, com que Jesús ens posa de seguida una altra paràbola semblant, la de la dona i la moneda perduda, si apliquem l'equivalència entre paràboles tenim que la dona que busca la moneda perduda és també una representació de Déu.

El bon pastor però no només és una imatge de Déu, sinó també és una imatge de Jesucrist que vé al nostre encontre. Aquesta és una imatge que ja es va aplicar a Jesus des dels temps antics, des de quan els cristians estavem a les catacumbes. Ja en aquells temps trobem representacions de Jesús portant una ovella a coll com la que veieu a l'esquerra, que és més moderna.

Bé doncs, si apliquem els mateix principi d'equivalència entre les paraboles que Jesús ens dona, llavors la dona que busca la moneda perduda també és una imatge de Jesús, el Crist. Tant imatge com el pastor, perquè el que volem representar no és la masculinitat o feminitat de Jesus, o de Déu, sinó el seu amor i la cura que té de nosaltres.

I am això us deixo per avui!

L'ordenació de les dones, encara es possible?

En els dos articles anteriors hem vist com el que al principi semblava una declaració infal·lible del papa prohibint l'ordenació de les dones, resulta que de fet és una declaració fal·lible, és a dir, pot estar equivocada. En el document Ordination Sacerdotalis, el que el papa fa és senzillament exposar el seu convenciment de que, el fet de que les dones no es puguin ordenar capellanes, és una ensenyament infal·lible de l'Església. Tanmateix no tenim una declaració infal·lible que ens asseguri que això és així.

És més, aquesta interpretació no és meva, sinó que és la que el Cardenal Ratzinger (ara Papa) va donar com a cap de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, quan aquesta va respondre oficialment un dubte sobre la interpretació del document Ordinatio Sacerdotalis.

La situació doncs és la següent. L'ensenyament actual de la jerarquia de l'Església és que la doctrina de que les dones no es poden ordenar capellanes és una doctrina infal·lible, però que, contràriament a la majoria de les altres doctrines infal·libles, no tenim una manera infal·lible de saber que això és així.

En paraules tècniques, ens trobem davant d'un ensenyament del magisteri ordinari de l'Església, no pas davant d'un ensenyament del magisteri extraordinari.

El que hem de fer ara doncs és veure de quina manera podem saber si aquest ensenyament ordinari de l'Església és infal·lible o no. Tal i com vaig explicar en el primer article, un ensenyament ordinari de l'Església és infal.lible si els bisbes, "mantenint el vincle de comunió entre sí i amb el successor de Pere, i ensenyant de manera autèntica en materia de fe i moral, acorden que una doctrina ha de ser mantinguda coma definitiva (LG26)". No n'hi ha prou que els bisbes estiguin d'acord entre ells (penseu per exemple en les croades) sinó que cal que com a jutges acordin que la doctrina és infal.lible.

Finalment hem arribat al nucli de la questió. El problema d'Ordinatio Sacerdotalis és el següent. El papa declara que el fet de que les dones no es puguin ordenar capellans és una doctrina infal·lible del magisteri ordinari de l'Església. Al mateix temps però, el papa no ens explica com ha arrivat al convenciment que els bisbes estan d'acord amb ell que aquesta es una doctrina infal·lible. No sabem si el papa va consultar els bisbes sobre el tema, i si els va consultar no sabem què van respondre.

La falta d'evidència sobre un acte conjunt dels bisbes jutjant la questió de l'ordenació de les dones, posa en risc la mateixa declaració del papa quan afirma que aquest és un ensenyament infal.lible. Això és així perquè cap doctrina es considera infal·lible si no és manifestament infal·lible. (Codi Dred Canònic 749.3)  No n'hi ha prou doncs que el papa ens expliqui com arriba ell a la conclusió de que no és voluntat de Jesús que les dones siguin capellanes, sinó que ens ha de mostrar com una majoria qualificada dels bisbes estan d'acord amb ell que aquest és un esenyament irreformable.

Hem arribat doncs al final del carrer. I el que hem trobat és que el debat sobre l'ordenació de les dones no està necessariament tancat de manera definitiva, sinó que es podria reobrir en motiu de la manca d'evidència de la infal·libilitat d'aquest ensenyament del magisteri ordinari.

Finalment, tant si us ha agradat l'articles o penseu que en algun punt estic equivocat, estaré encantat de saber la vostra opinió. Si heu arribat fins aquí llegint els tres articles, bé us mereixeu dir-hi la vostra!
 

Ordinatio Sacerdotalis: no pas infal.lible

Des de la definicició de la infal·libilitat papal (1870) els únics dos dogmes definits "ex-cathedra" pel papa han estat el dogma de la Immaculada Concepció de Maria i el dogma de l'Assumpció al cel de Maria.

Aquest és el consens dels teòlegs. Què passa doncs amb la declaració Ordinatio Sacerdotalis, on el papa declara que l'Església no pot ordenar dones capellans, és aquesta una declaració infal·lible? La resposta és que no, i ho veurem comparant diversos aspectes d'aquest cas amb el cas dels dogmes marians.


Llenguatge de la declaració

Amb l'autoriat de nostre Senyor Jesucrist, amb la dels benaurats apòstols Pere i Pau, i amb la nostra, definim, afirmem i pronunciem que la doctrina que sosté que la Santíssima Verge Maria, desde el primer instant de la seva concepció, per un privilegi singular i gràcia de Déu Omnipotent, en atenció als merit de Jesuscrist, salvador del gènere humà, va ser preservada de tota taca del pecat original, ha estat revelada per Déu, i per tant ha de ser creguda fermament i constantment per tots els fidels. (Pius IX, Butlla Ineffabilis Deus, 1854) 

Amb l'autoriat de nostre Senyor Jesucrist, amb dels benaurats apòstols Pere i Pau, i amb la nostra, pronunciem, declarem, i definim ser dogma revelat divinament que la Inmaculada Mare de Déu, sempre verge Maria, havent completat el curs de la seva vida terrenal, va ser assumida en cos i ànima a la glòria celestial. (Pius XII Munificentissimus Deus, 1950)

En virtut del meu ministeri de confirmar en la fe als germans (cf Lc, 22,32), declaro que la Iglesia no té de cap manera la facultat de conferir l'ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictamen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de l'Església (Joan Pau II, Ordinatio Sacerdotalis, 1994)

El primer que sorpren del llenguatge és que els paper Pius IX i Pius XII fan servir el plural en la seva declaració infal·lible. Això no és una questió poètica, sinó que significa que parlen amb l'autoriat i en nom de tots els papes. En constrast, Joan Pau II, fent servir el singular, ens dona a entendre que l'autoritat amb la qual parla en aquest cas és inferior a la de les declaracions dogmatiques dels altres papes.

A qui es dirigeix el papa?

Quan els papes Pius IX i Pius XII van fer les seves declaracions dogmàtiques van utilitzar els documents de màxim nivell en l'eslgésia en els seus corresponents moments: la butlla papal i les constitucions. En aquests documents el papa tracta assumptes de gran importància i es dirigeix a tots els fidels. En contrast, Joan Pau II va escollir fer la seva declaració en un document de menys rang, una carta dirigida no a tots els fidels sinó als bisbes. Sembla estrany que si la intenció fos de definir un dogma, la cosa es faci en un document com aquest.

------------

A la vista de les precisions anteriors sembla probable que la declaració del papa es pugui considerar fal·lible. És a dir, el papa ens exposa de manera fal·lible la seva convicció de que s'ha de considerar infal·lible l'ensenyament que diu que les dones no es poden ordenar capellans. Aquest és un matís important i estaria bé poder confirmar si aquesta és la interpretació oficial.

Afortunadament ho podem fer. Aquesta és la opinió de la Congregació de la Doctrina de la Fe, que, responent a un dubte sobre com s'ha d'interpretar Ordinatio Sacerdotalis, ens diu que el fet que les dones no es puguin ordenar capellà és una doctrina infal·lible del magisteri ordinari (tipus II en aquest post) i no pas una declaració infal·lible del papa.

Aquesta doctrina requereix un assentiment definitiu, ja que, fonamentada en la Paraula de Déu escrita i constantment conservada i aplicada en la Tradició de l'Església des del principi, ha estat proposada infal·liblement pel magisteri ordinari i universal ( LG 25,2). En conseqüència, en les circumstàncies actuala, el Summe Pontífex, al exercir el seu ministeri de confirmar en la fe els germans (Lc 22,32) ha proposat la mateixa doctrina en una declaració formal, afirmant explícitment el que sempre in en totes parts y per tots els fiels s'ha de mantenir, en quant al dipòsit de la fe. (Ratzinger, Ad Dubium, 1995, subratllat meu)  

Per si no quedés clar, el cardenal Ratzinger, actual papa, encara va escriure clarificant aquesta resposta, i ens diu el següent:

A la carta, tal com explica la resposta de la Congregació per la Doctrina de la Fe, el Pontífex Romà, tenint en compte les circumstàncies actuals, ha confirmat el mateix ensenyament amb una declaració formal [...] En aquest cas, un acte del magisteri ordinari del Papa, en ell mateix no infal·lible, dóna testimoni de la infal·libilitat de l'ensenyament d'una doctrina que l'Església ja posseix. (Ratzinger, comentari sobre Ad Dubium, 1995)

Així que finalment hem trobat la perla en el cistell. L'ensenyament de la jerarquia de l'Església és que la no capacitat de l'Església per ordenar dones capellà NO és un dogma definit infal·liblement pel papa, sinó que és un ensenyament infal·lible del magisteri ordinari de l'Església.

Ara bé, la Congregació per la Doctrina de la Fe, no genera documents infal·libles, i podria passar que estigues equivocada.



En parlarem més en el pròxim capítol. 

Ordinatio Sacerdotalis: un papa equivocat?

Fa ja un cert temps vaig estar parlant sobre el tema de l'ordenació de les dones amb un capellà amic. Com molts dels temes que encara resten oberts o incompresos per molts creients, sembla que el debat sempre s'hagi d'acabar al mateix lloc, a l'autoritat de l'Església. Al final, em venia a dir més o menys això: "Mira, no tinc més arguments, però m'estimo l'Església i confio en ella."


Suposo que aquest capellà estava pensant en el que el papa Joan Pau II va escriure als bisbes:

Per tant, a fi d'allunyar tot dubte sobre una questió de gran importància, que afecta la mateixa constitució divina de l'Església, en virtut del meu ministeri de confirmar en la fe als germans (cf Lc, 22,32), declaro que la Iglesia no té de cap manera la facultat de conferir l'ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictamen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de l'Església.     (Ordinatio Sacerdotalis 4)             

Jo també m'estimo l'Eglésia i confio en que Déu treballa en ella. Al mateix temps ningú m'ha donat encara arguments convincents que prohibeixn a l'Església d'ordenar les dones. Si, com a catòlic, 
he de defensar que les dones no es poden ordenar capellans només sobre la base d'aquesta declaració del papa, i no sobre arguments que n'expliquin els motius, potser estaria bé de mirar detalladament si aquesta declaració del papa és infal·lible. És a dir, pot ser que el papa estigui equivocat?

Per respondre aquesta questió primer hem de fer un excursus per veure sota quins criteris l'Església considera que un ensenyament de l'Església és infal·lible. Naturalment, com que aquests criteris els anuncia la mateixa Església, si no volem anar a parar a un argument circular, cal acceptar-los des de la fe. 


Les tres formes en que l'Església pot fer una declaració infal·lible són:


1) Declaració "ex-cathedra" del papa

El Romà Pontífex, Cap del Col.legi episcopal, gaudeix d'aquesta mateixa infal.libilitat [de l'Església] per raó del seu ofici quan, com a suprem pastor i doctor de tots els fidels, el qual confirma en la fe els seus germans (cf. Lc22,32), proclama d'una forma definitiva una doctrina de fe i moral. Per això s'afirma, amb raó, que les seves definicions són irreformables per si mateixes i no pel consentiment de l'Església, per haver estat proclamades sota l'assistència de l'Esperit Sant, [assistència] que li fou promesa en la persona de Sant Pere, i [per tant] no necessiten [aquestes definicions] de cap aprovació d'altres ni admeten tampoc apel.lació a cap altre tribunal. Perquè en aquests casos, el Romà Pontífex no dóna una sentència com a persona privada, sinó que, en qualitat de mestre suprem de l'Església universal, en qui singularment resideix el carisma de la infal.libilitat de l'Església mateixa, exposa o defensa la doctrina de la fe catòlica. (Lumen Gentium 25)

2) Accord del col.legi dels bisbes

Encara que cada un dels bisbes individualment no gaudeixin de la prerrogativa de la infal·libilitat, quan, tot i estar dispersos pel món, però mantenint el vincle de comunió entre si i amb el successor de Pere, i ensenyant autènticament en matèria de fe i moral, acorden que una doctrina ha de ser mantinguda com a definitiva, en aquest cas proposen infaliblemente la doctrina de Crist. Tot això es realitza amb més claredat quan, reunits en concili ecumènic, són per a l'Església universal els mestres i jutges de la fe i costums, [consequentment] a les definicions [dels quals] cal adherir-se amb la submissió de la fe. (Lumen Gentium 25)

3) Consens de tots els fidels 

La totalitat dels fidels, que tenen la unció del Sant (cf. 1Jn 2,20 i 27), no pot equivocar quan creu, i aquesta prerrogativa peculiar seva la manifesta mitjançant el sentit sobrenatural de la fe de tot el poble quan«des dels Bisbes fins als últims fidels laics »[22] presta el seu consentiment universal en les coses de fe i moral.

En particular per determinar quan el papa fa una declaració infal.lible "ex-catedra"hem de mirar aquests diversos punts: 

1. La doctrina que defineix es de fe i/o moral.

Això ho sabem mirant el contingut

2. La doctrina no és una invenció del papa sinó que està continguda ja en la fe de l'Església

Això normalment ho sabem perquè el papa, després de consultar els bisbes i els fidels, explica en el document de la declaració infal.lible com aquesta doctrina que defineix està d'acord amb les Escriptures i amb la Tradició de l'Església. 

3. El papa actua com a pastor de tota l'Església, no (només) com a bisbe de la diòcesi de Roma o altres "carrecs" que pugui tenir.

Això ho sabem perquè quan fa la declaració es dirigeix a tots els fidels. 

4. El papa ha de fer evident que esta fent és una declaració infal.lible.

Aquesta evidència vé a través del llenguatge: Amb l'expressió "Nosaltres definim -dogma-" el papa deixa clar, amb l'ús del plural, que no parla des d'una opinió seva individual sinó que parla en nom de tots els papes passats. Naturalment la paraula definim és de gran importància doncs estableix el llenguatge per sempre, el llenguatge del dogma. I finalment, el dogma en sí que s'ha de formular de la manera més activa i clara possible. 

Si us hi fixeu bé veureu que es possible defensar que la majoria d'aquests punts no es compleixen en la declaració Ordinatio Sacerdotalis que és on el papa diu que l'Església no pot ordenar dones capellanes. Si això és així, llavors aquesta declaració no seria una declaració infal.lible "ex-catedra".
En el següent article d'aquesta sèrie, abordaré aquesta questió i a poc a poc ens anirem endinsant en aquest tema tant interessant.

Fins aviat doncs!

Història de l'Ordre de la Mercè

El meu nom és Mercè. A mi m’agrada perquè és el nom de la meva àvia i perquè és la Patrona de Barcelona, la meva ciutat. Ara us explicaré l’origen d’aquest nom i el seu significat.

L’origen del nom el dec a un home que es deia Pere Nolasc, que va viure cap a l’any 1200. En aquell temps hi havia molta gent que estava captiva pels pirates i els portaven al nord d’Africa. Hi havia molt de patiment en totes aquelles famílies afectades. Llavors un comercial que es deia Pere Nolasc, va voler fer alguna cosa per ayudar als captius. Amb alguns companys, van ajuntar els seus diners per fer viatges cap a les terres del moros per negociar amb ells i poder alliberar alguns captius.

Aviat es varen acabar els diners, així que varen decidir anar a les esglèsies i formar confradies per demanar “L ‘Almoina dels captius”. Llavors ells varen poder tornar a negociar més alliberaments. Però al cap d’un temps ja casi no hi havien donacions i Pere Nolasc no sabia com aconseguir més diners. Va està un temps de reflexció i de pregaria, i una nit va tenir una visió de la Mare de Déu que li va encomanar que fundés l’Orde de la Mercè i que demanés suport a l’església i al Rei. Quant Pere ho va explicar al Rei Jaume I el Conqueridor, aquest l’hi va respondre que havia tingut un somni semblant.

El 10 d’agost de 1218 es va fundà el nou Orde a la catedral de Barcelona, amb el nom de l’Orde de la Mercè dels captius , Orde de Santa Eulalia i orde dels Mercedaris. L’Orde dels mercedaris havien de complir els vots de pobresa, de castedat, d’obediència, i el d’entregar-se com a hostatges o donar la propia vida a canvi dels captius si les negociacions i pagaments dels rescats no havien donat resultat. Es calcula que varen ser alliberats uns 60.000 captius.

Avui dia L’Orde dels Mercedaris es dedica principalment als presos, donant-los acolliment i recolzament quant surten de la presó. També ajuda als refugiats, els joves marginats i altres persones necessitades .

Com veieu es un goig dir-me Mercè i espero està a l’altura d’aquest nom.

Escrit per Mercè Miret,
col·laboradora del blog. Gràcies Mercè!
bibliografia: a) La Mare de Déu de la Mercè, llibre de Josep Lligades b) wikipedia

Qui va inventar Déu? Carta a una nena de sis anys

Aquesta és la sorprenent història d'una nena de sis anys, la Lulu, que tenia de deures escolars escriure una carta a Déu, i de la resposta que va rebre. La carta deia els següent: A Déu, com vas ser inventat? ["To God, how did you get invented?"] Un cop escrita la carta, la nena va demanar als pares que l'enviéssin a Déu

El pare, que és un ateu convençut, va decidir que enlloc d'adoctrinar la nena en la no existència de Déu enviaria la carta als professionals. Va enviar una còpia de la carta a diverses Esglésies, i va esperar la resposta.  Heus aquí que una d'aquestes cartes va anar a parar a Lambeth, a l'oficina d'en Rowan Williams, Arquebisbe de Canterbury. I en Rowan Williams, amb una sensibilitat exquisita va respondre a la Lulu amb la següent carta:

   Estimada Lulu,

   El teu pare m'ha enviat la teva carta i m'ha preguntat si tinc alguna resposta. És una pregunta difícil! 

Però em sembla que Déu potser et contestaria una mica d'aquesta manera-

   "Estimada Lulu, -Ningú no em va inventar - però moltes persones em van descobrir i es van quedar bastant sorpreses. Em van descobrir quan miraven al voltant del món i pensaven que era realment bonic o realment misteriós i es preguntaven d'on havia vingut tot. Em van descobrir quan estaven molt en silenci tot sols i sentien una mena de pau i d'amor que no s'esperaven. 

     Després les persones van inventar-se idees sobre mi  -algunes raonables i d'altres no tant raonables. De tant en tant jo els vaig enviar algunes pistes -sobretot en la vida de Jésus - per ajudar-los a entendre com sóc realment. 

      Abans que jo però, no hi havia ningú ni res per inventar-me. Més aviat, com algú que escriu una història en un llibre, jo vaig començar a crear la història del món i finalment vaig inventar els éssers humans com tú, que poden fer-me aquestes estranyes preguntes!"

      Llavors Déu t'enviaria molts petons i signaria la carta. Ja sé que ell no acostuma a escriure cartes, així que jo he fer-ho tant bé com pugui en el seu nom. Molts petons també de part meva,

     + Aquebisbe Rowan

Aquesta carta és una obra mestra! Bravo Rowan, com sempre ens has tornat a sorprendre.

  

La història competa la podeu llegir en un article el The Times [21 Abril 2011],
http://www.alexrenton.com/index_files/Page501.htm

Levitic 18:22, 20:13 - Què és exactament una acció abominable?

En el llibre del Levític trobem el següent:

Levitic 18:22 - No jeguis amb un home com es fa amb una dona: és una cosa abominable [BCI]

Levitic 20:13 - Si un home jeu amb un altre home com es fa amb una dona, tots dos cometen una acció abominable. Seràn condemnats a mort. Són responsables de la seva pròpia mort. [BCI]

Pels cristians literalistes aquests texts semblen ben clars: estan parlant dels actes genitals entre els homes, tals actes són una cosa abominable i la pena per aquesta ofensa és la mort. Tot sona molt directe i molt malament.  Però què signifiquen aquests texts en el seu context històric?

Comentari

Les dos sentències que hem vist del llibre del Levític pertànyen al Codi de Santedat, la principal preocupació del qual és la de mantenir separades les pràctiques d'Israel i les pràctiques paganes. Els actes sexuals entre homes són prohibits perquè estan associats amb la idolatria, i amb activitats paganes com ara la prostitució cúltica. La prohibició de tals actes és per raons religioses, no per raonaments de moral sexual. És a dir, els redactors no van ni parar-se a pensar si el sexe en ell mateix estava bé o malament. El que els preocupava era només mantenir forta la identitat jueva.

Resum: L'argument en el  llibre del Levític és etnic-religiós, no pas ètic o moral.

Per subratllar encara més aquest punt ens podem fixar en l'adjectiu "abominable", que és senzillament una altra paraula per ¨ritualment impur". Una abominació és una violació de les regles de puresa que governaven la societat israelita i que eren mantingudes pels israelites diferentciant-los de les altres nacions. Els isrealites de l'antiguitat van pensar que els actes genitals entre homes eren una cosa ¨bruta¨.  L'homogenitalitat feia que l'home jueu s'assemblés a l'home cannaneu. I pels isreelites, el poble escollit per Déu, això era inacceptable, els ofenia la sensibilitat ètnica-religiosa, i per tant els van prohibir.
Van ser prohibits doncs no per ells mateixos, sinó perquè ofenien la sensibilitat ètnica del poble jueu.

Un cop entès això, citar el Levític com a resposta a la pregunta ètica d'avui en dia sobre la "bondat" o la "maldat" dels "actes" homosexuals és fer un us esbiaixat de la Bíblia. El llibre del Levític no es fa aquesta pregunta. És més,  el significat del sexe entre homes en l'Israel de l'antiguitat és ben aliè a la situació actual. L'assumpte actual sobre l'homosexualitat i l'assumpte del que parla el Levític són doncs simplement dos coses diferents.

Estudi del vocabulari

ABOMINACIÓ / ABOMINABLE - ( toebah en hebreu) - També pot ser traduït per "impur","no-estar-net" o "brut".  Una altra traducció accurada podria ser "taboo", allò què és culturalment o ritualment prohibit. La importància del terme toebah esdevé clara quan un s'adona que hi ha un altre terme hebrew, zimah, que podria haber estat utilitzat.  Zimah significa no allò objeccionable per raons culturals or religioses, sinó allò dolent per ell mateix. Significa injusticia, pecat.

Encara més, a la Septuaginta [la versió grega de l'Antic Testament] la paraula hebrea toebah que trobem al llibre del Levític 18:22 va ser traduïda amb el mot grec bdelygma. Totalment consistent amb l'hebreu, el mot grec bdelygma significa impuresa ritual, el no estar net. Un cop més, hi havia un altres mots grecs disponibles, com ara anomia, que signifiquen una violació de la llei, quelcom mal fet, un pecat. Aquesta paraula podria haver estat utilitzada per traduir toebah. I de fet tal paraula,  anomia, va ser utilitzada per traduïr toebah quan no es tractava només d'un cas d'impuresa ritual, sinó realment d'una mala acció o d'una injustícia, com ara oferir un nen en sacrifici o tenir relacións sexuals amb la dona d'un altre home. Els traductors grecs podrien haver utilitzat  anomia  per traduir toebah en el cas d'un "home jaient amb un altre home" però no ho van fer, sinó que van utlitzar  bdelygma.


Evidentment, els jueus de l'era pre-cristiana simplement no entenien la prohibició del Levític sobre el sexe entre homes com quelchom que està malament per se, per la cosa mateixa. Ells entenien que el Levític prohibia el sexe entre homes peqruè feria les sensibilitats jueves: era una cosa bruta i de caire cananneu. Una cosa anti-jueva. I així és exactament com van traduir el text de l'hebreu al grec centenars d'anys abans de Crist.

Altres abominacions

D'acord amb la Bíblia, també és una abominació que els egipcis mengin amb els hebreus; menjar cap tipus de marisc; menjar estruç, tenir una mirada orgullosa, una llengua mentidera, les mans que han vessat sang, el cor que prepara plans maliciosos; donar fals testimoni; plantar discòrdia en la família; utlilitzar una balança trucada; menjar a dalt de les muntanyes; oprimir el pobre i el necessitat; i cobrar interessos.  I això només és la punta de l'iceberg de les abominacions!

També, segons la Bíblia, entre els que han de ser condemnats a mort s'inclouen els fills que maleixen el pare i la mare; aquells que cometen adulteri; i aquells que violen el repòs del dissabte. Amb aquestes normes una gran quantitat de persones haurien d'estar condemnades a mort, sobretot tenint en compte la quantiat de divorciats que hi ha a la nostra societat i el fet de que els cristians tenim el diumenge, i no el dissabte com a dia de culte.

Després d'això ha d'estar clar que alguns cristians utilitzen el Codi de Santedat selectivament. Posen molt de pes en a prohibició dels actes sexuals entre homes [ de les dones no en diu res el Levític!] mentre que ignoren les altres prohibicions del Levític. I escollir textos a conveniència per justificar actes de violència,  d'abús o  de discriminació d'altres persones és una cosa molt perillosa. Clarament, els que ho fan així els fa falta una altra metodoloia per interpretar la Bíblia. Una metodologia que es prengui la Bíblia seriosament però que vagi més enllà de la cega literalitat.

Quan a Jesús li van preguntar quin era el manament més gran va respondre: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. El segon [manament] li és semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments de la Llei i dels profetes es fonamenten en aquests dos  [Mt 22.37-39, BCI] Em sembla que més que seleccionar selectivament versets de la bíblia seguir Jesús és això, intentar cada dia d'estimar els altres com a un mateix, estimar-los com Jesús ens va ensenyar.


Aquest post és en gran part una traducció del text escrit per David Eck 

Benedicció Franciscana

Que Déu et beneeixi amb una incomoditat constant per les respostes fàcils, les mitges veritats i les relacions superficials, de manera que busquis la veritat audaçament i l'amor en profunditat en el teu cor.  


Que Déu et beneeixi amb una ira santa contra la injustícia, l'opressió i l'explotació de les persones, de manera que treballis incansablement per la justícia, la llibertat i la pau entre totes les persones.


Que Déu et beneeix amb el do de plorar amb els que pateixen dolor, rebuig, fam, o pèrdua de tot el que el aprecien, de manera que puguis estendre la teva ma per consolar-los i transformar el seu dolor en alegria.  


Que Déu et beneeixi amb la suficient bogeria per creure que pots fer aquest món diferent, de manera que, amb la gràcia de Déu, puguis fer allò que d'altres diuen que és impossible. 


Amén

Sant Bernat de Menthon, patró dels muntanyencs

Sembla que Sant Bernat va néixer cap a l’any 1023 en una família de l’alta noblesa de Borgonya. Atret per la vida eclesiàstica, i segurament en contra del que n’esperava la seva família, es formà a la comunitat de la Catedral d’Aosta que seguia la regla de Sant Agustí, i on destacà fins convertir-se en l’ardiaca, disposant així d’una sèrie de parròquies sota el seu control. Tot i aquest ràpid accés al poder propi de la noblesa de l’època, sembla que Sant Bernat continuà convivint amb la comunitat de la Catedral d’Aosta.


La seva obra més coneguda, és la del refugi o hostatgeria de Montjou, al coll que avui coneixem com el Gran Sant Bernat, i que és el l’únic punt de punt de pas mínimament practicable a 2.473 metres d’alçada entre les dues muntanyes més altes dels Alps, el Mont Blanc (4.808 m.) i el Mont Rosa (4.634 m.). Evidentment el pas sovint quedava tancat per les nevades, i la condició de lloc fronterer feia que sovint hi hagués enfrontaments a un costat i l’altre. Ara bé cap a mitjans del segle XI, la Borgonya vivia una situació més o menys pacífica per a l’època, i és en aquest context, que la reina Ermesenda encarrega al seu parent Bernat refer i adequar l’alberg que ja existia al capdamunt del coll.

Per construir l’edifici s’utilitzaren les restes de l’antiga hostatgeria i d’un temple romà dedicat a Júpiter (d’aquí en sortia el nom de Montjou), i foren els canonges del monestir de Bourg-Saint-Pierre (al costat nord del coll) els que va començar a atendre l’hostatgeria. Allí eren acollits gratuïtament tots els viatgers, especialment en cas de mal temps, i l’alberg es mantenia amb les almoines i donacions dels pobles propers i els viatgers agraïts. Així, els canonges regulars, es posaven en moviment enfront de qualsevol indici de perill, amb l’ajut dels seus gossos de guarda ensinistrats per a la recerca de viatgers extraviats. Uns gossos corpulents, tranquils i valents, de pelatge espès, ondulat i tacat de roig sobre blanc, que avui són coneguts arreu com a gossos de Sant Bernat.

Igualment, Sant Bernat s’encarrega d’una altra hostatgeria de característiques semblants, a un coll de 2.188 metres situat més al sud-oest, ja al sud del majestuós Mont Blanc, i que uneix les valls d’Aosta i de l’Isere, avui conegut com el Petit Sant Bernat.

Així mateix, sembla que Sant Bernat predicà l’evangeli amb devoció per tota la zona al voltant d’Aosta. Igualment intentà intercedir en l’enfrontament entre el Papa Gregori VII i l’emperador Enric IV, entrevistant-se amb aquest darrer. Després d’aquesta entrevista, sembla que emmalaltí i hagué de quedar-se a Novara on va morir el 12 de juny de 1086. El dia 15 de juny es celebrà el seu enterrament, amb la presència de nombrosos devots d’arreu, i en aquest dia els que portem el seu nom celebrem el sant.

L’any 1123, centenari del seu naixement, i responent al fervor popular, el bisbe Ricard de Novara el va inscriure al catàleg dels Sants. En aquella època la canonització no era privilegi de la Santa Seu. Ara bé, la inscripció definitiva fou el 9 d’agost de 1681, durant el Papat d’Inocenci XI, nascut a la Llombardia. Així i tot, Sant Bernat fou considerat un sant regional fins l’any 1923 ( 9è centenari del seu naixement) quan el Papa Pius XI, també nascut a la Llombardia i animós alpinista, el proclamà patró dels muntanyencs i els alpinistes.

Amb el patronatge atorgat, arribà la devoció a les nostres terres, entre aficionats a l’excursionisme, l’esquí o l’alpinisme. Així en molts centres excursionistes el tenen com a patró, i s’ha promogut la col·locació de la imatge del sant a diversos indrets del nostre país: l’ermita que té dedicada al Montseny, al santuari de Núria, Sant Llorenç Si voleu més informació podeu consultar el llibre “Sant Bernat de Menthon, vers el cim més alt” de l’autor Martirià Brugada (ed. Centre de Pastoral Litúrgica), d’on he extret la majoria de la informació.

Perdoneu si hi ha un excés de dates i personatges històrics. Però les meves dues grans passions la Muntanya i la Història.

escrit per Bernat Ruiz

Llegendes urbanes I: Jesus i la Porta de Jesuralem

Hi ha una cita de Jesús que diu:  "Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu."

Aquèsta sentència, que podeu trobar a l'evangeli de Mateu 19:24, i als seus paral.lels (Mc 10:25, Lc 18:25), deu haver deixat bocabadada una bona quantitat de gent, i uns quants d'aquests -potser els més rics- desvetllats i sense son.  No és d'estranyar doncs que hagin aparegut algunes interpretacions que intenten diluir el sentit literal del text. Es poden classificar en dos tipus, les que diuen que el camell no és un camell, i les que diuen que l'agulla no és una agulla. Avui començo una sèrie de posts sobre aquest tema.  

[Llegenda urbana] L'agulla no seria una agulla sinó una porta estreta a Jerusalem 

La porta seria anomenada 'el forat de l'agulla', per la qual els camells no podrien passar si primer no paraven i descarregaven l'equipatge [2], en alguns casos fins i tot, el camell s'hauria d'agenollar per poder passar per aquesta estreta i baixeta porta. Aquesta història seria maca d'explicar, té la moralina de que ens cal anar cap a Déu sense equipatge, qu ens cal ser humils i agenollar-nos per aproximar-nos-hi, etc.  Llàstima que aquesta història i les seves múltiples variants no tinguin cap fonament. Tal com diu el Sr Leal en un fòrum:

"Según tengo entendido, en tiempos de Jesús existían en Jerusalén tres puertas en las murallas externas: Puerta esenia, Puerta de las aguas, y puerta Dorada que daba al templo. La puerta del pescado y la puerta de las ovejas estaban dentro de la tercera muralla. La puerta del Valle daba acceso a la ciudad de Jerusalén desde la ciudad baja, cuya puerta exterior era la puerta esenia. En tiempos del AT Jerusalén tenia once puertas, pero ninguna llamada ojo de la aguja. No más leyendas urbanas please." [3]

Pel que es veu però, aquesta història de la prorta ja fa temps que ronda, s'ha explicat sovint aquesst dos útims segles, i se'n té constància des del s. XV, o potser del s. IX, però no abans [2]  No hi ha cap evidència d'aquesta porta més enllà de la preferència humana a buscar explicacions extranyes a una dita difícil de Jesús.

A m'es si anem al grec, la paraula utilitzada a l'evangeli de Mateu i Mark es rafic, i la paraula utilitzada per lluc és belone. Les dues volen dir agulla de cosir, i la segona fa normalment referència a l'agulla de cosir de cirurgià. Si l'agulla fos de cosir tendes o alfombres, aquesta tindria uns 15cm però el forat seria petit i estret, prou com perquè un camell no hi passés. [4b]  Tampoc hi passaria una corda, però d'això em parlarem el pròxim dia.

... qun la història segueix...i veurem les llegendes urbanes sobre el camell

[1] http://www.20minutos.es/columna/13295/0/

[2] Hebrew new testament studies. http://www.biblicalhebrew.com/nt/camelneedle.htm

[3] Leal, http://forocristiano.iglesia.net/showthread.php/45250-El-camello-y-la-aguja-(Crítica-del-texto)
[4a] Jeff Smelser http://www.angelfire.com/wy/Franklin4YAHWEH/camelthroughneedle.html

[4b] A New Accurate Translation of the Greek NEW TESTAMENT into simple Everyday American English by Julian Anderson

Som testimonis de resurrecció

Humilitat versus sinceritat (escrit invitat)

El procés del camí quaresmal mira vers una única fita: la Pasqua.

Aquest camí vol ser mes aviat un itinerari interior, que no pas una col·lecció d’exercicis i practiques. Viatjar al nostre interior exigeix un esforç, sovint trobem certs laberints, doncs l’individu interior és com un brodat amb gran quantitat de fils i traços. A més la vida social comporta un joc d’imatges personals, perfils que no sempre son reflex verídic del nostre esser interior, ens adonem que la veritat que expressem té molts matisos. Primer el que cadascú vol donar-li, i després allò que els demés interpreten realment, no resulta gens fàcil viure en la veritat pròpia i aliena car aquesta, com hem vist, queda amagada.

Un cop expressada aquesta premissa, podem dir que el camí quaresmal d’itinerància vers l’interior demana una actitud de sinceritat vers un mateix. La sinceritat comença per reconèixer-se tal com un és, deixant de banda com voldria ser. Això comporta un exercici de senzillesa de cor que, en paraules de les Benaurances de l’Evangeli, podríem entendre com un exercici de humilitat.

Humilitat no vol dir humiliació, menys encara conformitat. Humilitat en sentit bíblic, i per tant cristià, vol dir sinceritat. Sinceritat incondicional, desinteressada, misericordiosa o sigui acollidora, a l’estil de Jesús, que no escapa del que no agrada, que abraça tot el conjunt del bo i no tan bo de cada persona.

El camí cristià de la quaresma, per tant, presenta una oportunitat de retrobar aquella humilitat que ens fa sincers amb nosaltres mateixos, amb Déu i tant com sigui possible amb els altres.

Els qui procurin ser humils i sincers participaran de la meva vida, benaurats perquè ressuscitaran! -d’una edició del Missal festiu—

escrit per Josep-Joan Badia

Perquè em comprometo. (escrit invitat)

Sempre he volgut saber la resposta de per què hom es compromet socialment en projectes que pretenen millorar el món d'alguna forma. Així formulat pot semblar un plantejament ridícul: ¿com que per a què? Doncs per millorar el món, justament!! Sí, sí, però ¿quina necessitat tenim de complicar-nos la vida si sent bones persones i no fent mal a ningú ja tindríem prou per poder-nos mirar al mirall cada dia sense cap problema?

Al llarg del temps he anat trobant diferents respostes a aquesta pregunta. Quan vaig començar a participar en espais d'implicació social més o menys seriosos (a la universitat, a l'Ong "Físics pel desenvolupament" i també fent reforç escolar amb "Càritas") era una mescla de sentir-me bé amb mi mateix fent alguna cosa diferent i guai ("ei, com molo, sóc un paio implicat!") i de l'afany d'aprendre de les persones que estaven compromeses en aquests projectes ("ei, ostres, aquest paio té unes idees interessants, me les apunto!"). És a dir, bàsicament penso que era una qüestió egoista: JO em sentia bé i JO aprenia dels demés.

Ha passat el temps i mirant enrera veig que ara ("encara") continuo compromés en un altre projecte molt il.lusionador, el MIJAC (faig una mica d'spam si no us importa:http://www.mijaccb.org). I em pregunto, ¿com és que després de tants anys continuo complicant-me la vida? Jo crec que la raó fonamental han sigut els testimonis personals de la gent que he vist implicada fins els ossos. Penso que està molt bé la teoria intel.lectual de què el món s'ha de intentar millorar, etc, però si no estàs recolzat per un equip de persones amb noms i cognoms, si no hi ha una empatia afectiva, el meu compromís no hagués sigut tan llarg. Sóc conscient que la meva vida ara podria haver sigut molt diferent (no vull dir pitjor, simplement diferent) només perquè en algun moment m'hagués desenganxat de determinades persones que vés a saber perquè, van estar al costat meu en un determinat moment i un determinat espai...

Però els testimonis personals no han sigut tot, crec. També ha contribuït que la meva percepció del compromís hagui anat canviant al llarg d'aquests anys. Al final m'he adonat que això de "canviar el món" ja no és un recurs per ser un paio més interessant i lligar més, i a més ara veig que potser estic començant a ser jo testimoni d'altres (valga'm Déu!). És això que sempre es diu de que més que canviar el món, el que ha canviat sóc jo...I aquest canvi, interior i imperceptible, m'està permetent trobar una resposta (una resposta més, personal,intransferible i no definitiva) a la pregunta del principi. ¿Per què em comprometo?

Doncs perquè sí. Perquè forma part de mi, de la meva manera de ser, d'estar, de fer. Perquè no puc separar-ho de la meva vida. Perquè penso que el compromís és un acte natural i obvi. De fet, la pregunta hauria de ser, ¿per què no em comprometo? Qüestionar-me el compromís és com preguntar-me per què m'enamoro: no es pot dir per tal i tal raó... simplement ho visc com una cosa inherent a mi. El compromís que tinc ara mateix amb el Mijac forma part del meu dia a dia i no ho puc concebre d'una altra forma. Potser d'aquí un temps canviarà i estaré en un altre projecte, no sé. Però el que sí sé es que no puc tornar enrera.


escrit per Óscar Torrente

Tu m'has seduït, Senyor - Kairoi

L'esperança (escrit invitat)

L’ESPERANÇA

L’esperança es una paraula que ens obre les portes cap a la llum en
moments de molta foscor.

Tothom necessita viure d’esperançes que poden ser de diferents
aspectes.Esperança en trobar feina, esperança de trobar la persona per
compartir la vida, esperança de trobar-se millor, esperança de superar les
crisis, esperança de que demà sortirà el sol.

La natura ens donar un exemple molt gran sobre l’esperança. Per exemple
després d’un gran incendi la terra tornar a renéixer i sorten nous brots de
vegetació. També després d’un cru hivern, quan sembla tot erm i sec, en
arribar la primavera torna a manifestar-se la vida, fins i tot jo he vist unes
floretes entremig d’unes rajoles d’un terrat.

Hem d’està agraïts a la natura ja que ella cada dia ens dona exemple de
com actua davant de les dificultats de la vida.

Hem de fer com els girasols que es giren per buscar la llum

Mercè Miret, col.laboradora del blog

El perfum de la quaresma

Fa uns anys, en una reunió en època de quaresma, vaig trobar-me un marista que ens va explicar que el dimecres de cendra no s'havia aixecat del banc per a la imposició de la cendra.  Encara més, ens va treure un perfum i ens va suggerir de posar-nos-en una mica. Sí, és una història real, i des de llavors, cada any, em torna a la ment per aquesta època.

La cendra està molt bé com element liturgic. És un signe exterior d'una realitat interior: la fragilitat humana, la necessitat de conversió etc... Però fora del context liturgic la cendra pot ser un element de pretensió. Allà a Nova York, sempre veia un grapat de gent carretejant la creu al front durant tot el dia. No sé si això era per un excés de respecte cap a les cendres, o per trobar una oportunitat per parlar del cristianisme amb desconeguts. Sigui com sigui, a mi em transmetien una imatge com dient ¨mireu, com compleixo com a cristià!¨ En canvi l'evangeli que just llegim el mateix dia ens diu que fem tot el contrari:

¨I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. 17 En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara.¨ (Mt 1,16-17)
Això és el que ens recorda el germà marista. L'evangeli d'avui és una crida a la conversió interior, i a no a sentir-nos o mostrar-nos superiors als altres perquè fem això o això altre. La cendra la vull, però quan s'acaba la liturgia vull recordar també el perfum.

Bona quaresma a tots!

Un jovent encara anticlerical?

Vaig anar fa ja unes setmanes a la universitat i em vaig trobar la pancarta que veieu.  Fa pensar que hi hagi jovent disposat a gastar energies protestant (i segurament molestant) alguns companys seus que es reuneixen per celebrar una missa. A mi que m'ho expliquin, però no em puc veure com això pot ser cap cosa positiva. 

El repte dels qui no creuen (post invitat)

En el que crec.

Crec en el dubte raonable i no crec en Déu. Crec en el dubte com a pilar per al pensament i per tant com a pilar per a la humanitat. Qualsevol cosa que no puguem posar en dubte podrà ser mal utilitzada en algun moment. Això no és ni un axioma ni una definició de principis. La primera vegada que vaig topar amb una persona creient, vaig posar en dubte si valia la pena raonar i utilitzar el mètode científic en tot el que feia -encara ara ho faig. Soc una persona força espiritual i deixo, sovint, que les bones vibracions o sensacions governin la meva vida. Soc científic també; relaxar els meus raonaments i perseguir altres motivacions és essencial per a la meva vida. Al final, però, sempre estaré disposat a intentar elaborar una teoria basada en el raonament. No vull suggerir qui és més lliure, o qui ho és menys, creient, o bé no creient, en coses no raonables. Voldria dir alguna cosa que em desagrada de pertànyer a una comunitat, en particular, a la comunitat religiosa.

El que creu segurament fa una divisió del món en creients i no creients, el que fuma fa el mateix, igual que el que estudia els extraterrestres. El cas és buscar un tret comú entre un grup dispers de gent a fi de “formar part” o “sentir-se recolzat” en general. Altres activitats com menjar cacauets o jugar a esquaix, per contra, no fan tanta comunió; els que les practiquen són conscients que entre ells no hi ha res més que els uneixi que l'activitat en qüestió.

Jo no he necessitat gaire la comunió i intento evitar les etiquetes a gent o a creences. Em sento identificat amb  moltes comunitats i alhora en discrepo -depèn de qui les defineixi i depèn del context on em trobi. Les etiquetes ens donen una informació que ni necessitem ni té perquè ser real. Són coses diferents els físics per als artistes que els físics per als enginyers; o dir que ets espanyol a la Xina que dir-ho a Girona. Les etiquetes depenen massa del context. Prefereixo utilitzar adjectius més concrets com alegre o nerviós, o tossut o poruc, que no pas físic, espanyol o ateu.

Considero la religió  una etiqueta i una comunitat que no admet discrepàncies. Considero la religió nociva pel pensament racional i per la creativitat, i voldria convidar a tothom a deixar-la. Preneu les bones coses que tingui o que hagueu après i sortiu de l'armari, i si us agraden les comunitats, busqueu-ne una que accepti el dubte. Tenim massa per entendre i per descobrir (com a part de la humanitat i com a part de l'univers) com per fer-ho amb fronteres i credos. 

Un dia parlàvem amb un amic de persones que indiscutiblement han aportat el bé allà on han anat. Ell em deia que indiscutiblement les persones les havia guiat Déu. Pot ser. Però pot ser també que els motius fossin altres. En ciència em passa, de vegades, una cosa semblant: per a entendre un experiment utilitzo una teoria  (i.e., una explicació ja existent), i m´hi aferro, i aleshores m'oblido que el que volia era entendre l'experiment i no provar la teoria -com a científic aquesta és una de les primeres lliçons.  

Ferran Macià

Angel fent exercicis teològics

Àngel fent exercicis teològics

A vegades la teologia és com els exercicis de yoga, quan t'acostumes a les seves contorsions, pot ser un lloc còmode i alliberador, però no demanis a la gent que visqui en elles.

Fa unes setmanes amb uns amics vam acabar parlant  de Déu mentre preníem unes copes. Dos cristians i quatre persones preguntant sobre aquest tema tant estrany de que hi hagi gent que cregui en Déu.

No serà que creure en Déu és una excusa perquè voleu ser bones persones? No serà que la dificultat per entendre científicament la complexitat del món fa que busqueu hipòtesis innecesàries? Com coneixes Déu?

Així que jo em trec les eines teològiques i començo a explicar el tema "Revelació i Fe". Explico com Déu es dóna a conèixer, com la resposta a aquesta proposta d'amistat de Déu és la Fe, diverses definicions de fe i revelació, poso tocs personals, parlo de Jesús -encara que alguns això els sembla barrejar coses-.  Total, tenim una conversa realment interessant, però a la vegada em sembla poc transformadora. Massa paraules?

I en això, l'únic que no havia parlat fins llavors trenca el silenci i diu: "Para mi creer en Diós es creer que todos somos hermanos, o si quereis que tenemos un mismo padre. Esto implica amaros unos a los otros como yo os he amado.¨  En aquell moment hauria canviat totes les meves explicacions per una sola frase com aquesta. Gràcies, Óscar.