dimecres, 26 de juny de 2013

La camperola i la ceba. Llegint Dorothy Day.

En un dels seus escrits,  Dorothy Day recorda aquesta història que explica Gushenka al llibre Els germans Kamarazov: 

Hi havia una vegada una dona camperola que era molt dolenta. Es va morir i no havia fet ni una bona obra. Els dimonis la van agafar i la van llençar al llac del foc que mai s'apaga. El seu àngel de la guarda va quedar-se pensant quina bona obra que ella hagués fet podia explicar-li a Déu. "Una vegada va estirar una ceba de l'hort" va dir l'àngel " i la va donar a una pidolaire". Déu va contestar: "Agafa doncs aquesta ceba i atànsa-li perquè s'hi agafi. Si la treus del llac, la deixaré entrar al Paradís, però si la ceba es trenca, s'haurà de quedar al llac per sempre. Així que l'àngel va córrer cap a la dona i li va atansar la ceba. "Vine", li diu, "agafa't a la ceba i jo t'estiraré." I l'àngel començà a estirar-la a poc a poc, treient-la del llac. Quan just estava a fora, els altres pecadors del llac, veient que n'estava estava sent treta, van començar a agafar-se-li, per tal de poder sortir amb ella. Però la dona, que era molt dolenta  va començar a colpejar-los. "Sóc jo que estic sent estirada, no vosaltres. És la meva ceba, no la vostra." Tant bon punt va haver dit això, la ceba es va trencar. I la dona va caure al llac un altre cop on s'esta cremant fins al dia d'avui. L'angel va plorar amargament i se'n va anar. 

Dorothy Day en el seu llibre es pregunta si la bondad de Déu cap a ella és perquè un dia va donar una ceba. Dorothy Day estimava els pobres i ells li van ensenyar a conèixer Déu.

A mi em sembla, que sí l'hem de comparar a la dona de la història, és perquè molts pobres van agafar-s'hi, i així Déu els va demostrar el seu amor.

diumenge, 23 de juny de 2013

Queda't amb nosaltres (la cançó de la setmana)



Si espereu al final veureu també uns moments interessants.

Per més cançons del grup "Canta la teva Fe" podeu anar aquí, i cliqueu a la cançó que us interessi.

dimecres, 19 de juny de 2013

Escoltant la Teresa Forcades. Crítica al capitalisme, part II


PART IIA:  EL CAPITALISME ES BASA EN EL PRINCIPI D’AVARÍCIA

L’objectiu del capitalisme és construir una societat basant-se en el principi de màxim benefici. La mentida que ens expliquen és que així , fomentant l’avarícia, es construirà la millor societat possible.

A)  Cost Oportunitat. Com demostren les empreses actuals que obtenen el màxim benefici? Això es fa a partir de la noció Cost d’Oportunitat. Es tracta que els directius facin un informe comparant els guanys que tenen amb els guanys que tindrien si l’empresa espigués en el país amb menys drets laborals. Si tenint en compte el transport dels productes i els altres costos encara resulta que els guanys són més grans estant per exemple al Vietnam, llavors vol dir que l’empresa s’ha de deslocalitzar; sinó, doncs indica que l’empresari ho està fent bé, exprement el màxim els diners que pot guanyar.

En contrast

B)  St Benet. La regla de St Benet diu que els monjos visquin del seu treball, en conseqüència molts monestirs tenen petites bogitues. St Benet no diu però que s’hagi d’obtenir el màxim benefici! Al contrari diu que venguin els productes una mica per sota el preu del mercat, però no gaire. Sembla que la raó és que al produir col·lectivament el monestir té menys despeses i per tant pot vendre els productes a més bon preu, al mateix temps no ha de vendre’ls a tal preu que rebenti el mercat, sinó que s’integri amb el teixit economic de l’entorn. 


PART IIB :  EL PRINCIPI d’AVARÍCIA PORTA A TRACTAR LA CAPACITAT DE TREBALL COM UNA MERCADERIA.  AL SEPARAR LES PERSONES DEL QUE ELLES MATEIXES CREEN AMB EL SEU TREBALL, EL CAPITALISME MENYSPREA LA DIGNITAT HUMANA.

1 – Alienació.  El capitalisme aplaudeix l’empresari que guanya 1000 euros per un producte in en paga 1 al treballador. És més, si l’empresari pogués guanyar-ne 2000 i pagar-ne 0.5 al treballador, encara ho faria millor.  Això no és ètic, i és una bestiesa intentar-ho justificar dient que els treballaors encara haurien d’estar agraïts per cobrar 0.5 euros, ja que abans cobraven menys o no tenien feina.

En contrast
                 
2- Co-creació. La capacitat de treball no és una mercaderia, com ara patates, rellotges. Des del punt de vista teològic amb el nostre treball participem de la capacitat creadora de Déu. És la noció de co-creació. Déu no ha creat el món i ja està acabat, sinó que la creació continua. En les cartes del Nou Testament trobem que cal completar l’obra de la creació, i en els evangelis Jesús ens diu que nosaltres farem obres més grans que les d’ell. Amb el treball ens fem co- responsables de la creació,  participem de la capacitat creadora de Déu per embellir el món. Es pot fer de moltes maneres, fent la feina ben feta, plantant carxofes en línia recta, descobrint els misteris de l’univers, creant art, etc.

Separar-nos de la notra capacitat de treball, alienant-nos de la nostra participación en la creació, des-responsabilitzar-nos, és anti-cristià. Això és el que intenta fer el capitalisme. 

divendres, 14 de juny de 2013

Escoltant la Teresa Forcades. Crítica al capitalisme, part I



Heus aquí els meus apunts de la xerrada:

CRISI I CRÍTICA DEL SISTEMA CAPITALISTA:

PART 0:  INTRO

1) La crítica al capitalisme no és una crítica a la iniciativa privada o emprenedoria. La iniciativa privada, individual o col·lectiva, existeix de fet des de fa molts segles, i és un be social que cal conservar.

2) Una societat on tot estigués decidit per un comitè central seria un horror.

3) Els monjos i monges, seguint en molts casos la regla de St Benet (s VI), viuen normalment del treball de les seves mans. Per això molts monestirs tenen petites botigues on venen els seus productes.

PART 1: EL CAPITALISME S'OPOSA A LA LLIBERTAT    

Tesi: El capitalisme és un sistema de dictadura financera, on l'objectiu és que uns pocs s'aprofitin del treball de molts, assolint màxims beneficis a costa de perjudicar la majoria de la població.

El capitalisme es ven sovint com un sistema que defensa la llibertat, en oposició a altres sistemes antic-capitalistes (ex: comunisme) que privilegiarien la igualtat per sobre la llibertat. El problema és que és mentida. El capitalisme no defensa la llibertat personal i col·lectiva sinó que s'hi oposa aferrissadament.

Part teòrica:
Diversos conceptes de llibertat:

     a) "La meva llibertat acaba quan comença la teva" [societat occidental] - Aquesta noció  reflexa un concepte competitiu de la llibertat. En aquest cas, quan més llibertat tinc jo, menys en tens tu, i vice-versa.

    b) "Jo no seré lliure fins que tots siguem lliures". [cercles anarquistes] Aquesta noció és una visió de la llibertat on cal l'implicació individual de totes les persones, perquè tots estem inter-relacionats.

    c) "La llibertat és la llibertat del qui pensa diferent" [ Rosa Luxemburg, Partit Comunista Alemany] Com canviaria el món, si ens esforcéssim a entendre la lliberat des d'aquest punt de vista.

    d) "Estima i fes el que vulguis" [St Agustí d'Hipona] Una visió de la llibertat inseparable de la d'estimar. Llibertat i estimacio´s'impliquen mutuament.

    Noteu: La Teresa Forcades ha fet a tesi sobre el concepte de llibertat i la seva relació amb la Trinitat.

Part pràctica:
L'acció en contra de la llibert del capitalisme. El mercat no es regula sol produint la millor societat possible, sinó que sempre s'han fet lleis reguladores en funció dels interessos dels rics. La llibertat es fictícia en tant que es regula només en funció d'aquests seus interessos. Exemples:

    Ia -  Fase proteccionista (exemple final segle XIX) on es posen duanes i aranzels per a protegir els comerciants. Tanmateix no es legisla de la mateixa manera per protegir els treballadors. Es legisla segons convé.

    Ib - Actualment s'afavoreix tremendament la deslocalització d'empreses i la lliure circulació de mercaderies, en canvi l'immigració es torna cada cop més i més difícil. Es legisla segons convé.

    II - Actualment les transaccions econòmiques de bens i serveis ténen un impost associat, per exemple IVA, IPRF. Tanmateix hi ha una transacció econòmica, la financera, que no té cap taxa. En altres paraules, quan es venen productes (ex pa, ordinadors, la ceràmica que fan les monges) hi ha una taxa que contributeix a que l'Estat tingui diners per les escoles, metges etc.. En canvi, quan uns pocs fan diners amb transacions financeres, només a través d'especular i no pas produint res, és a dir, fent diners només pel fet de moure diners, aquestes transaccions no tenen cap taxa. I això que el negoci especulador mou més diners que no tota la resta. Es legisla segons convé.

    III - El Banc Central Europeu rescata Espanya indirectament. Deixa diners a un banc intermediari amb un interès del 1%. Aquest banc intermediari deixa després els diners al govern d'Espanya a un interès del 7%. I això qui ho ha decidit? I a qui afavoreix? Està clar que nosaltres no ho hem decidit ni ens afavoreix. Es legisla segons convé.  [nota: la solució aquest punt seria la Taxa Tobin]

    IVa -  Després de la caiguda del mur de Berlin, el 1994 es crea l'Organització Mundial del Comerç. Fins en aquel moment l'India podia produir medicaments que tenien patents en els països occidentals. El primer que fa l'OMC és forçar l'India a derrogar aquesta llei. Uns pocs passen a guanyar molts diners a canvi de que molts deixin d'accedir a medicaments essencials. Es legisla segons convé.

    IVb - La sagrada constitució Epañola es va canviar de forma exprés el 2010. La prioritat de l'Estat va passar a ser el benestar de tots els espanyols, a la convergència econòmica, és a dir a pagar el deute.  Es legisla segons convé.

Els punts I-II-III-IV serveixen per demostrar que vivim en una dictadura financera,  on el que es tracta és de fer unes lleis que beneficiïn uns pocs i perjudiquin la majoria. El mercat no es regula sol, sinó que es legisla segons convé a uns pocs.

Veieu que no podem continuar així. Considereu d'apuntar-vos al procés constituent.





dijous, 6 de juny de 2013

Estimar en altres paraules: parar atenció

Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: --Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.
(Lc 19,1-5)
Estimar és una paraula molt bonica, però que vol dir a la pràctica. En el capítol 19 de l'evangeli de Lluc, veiem com Jesús para atenció a Zaqueu, que s'havia enfilat dalt d'un arbre perquè volia conèixer Jesús, però era massa baix i la gent li impedia de veure'l. Em sembla a mi, que parar atenció a que passa a la gent del teu voltant és una forma de començar a estimar-los.

Potser em caldria uns moments de reflexió per veure com puc millorar aquest aspecte en la meva vida.


------------------------------------------------------------------------------
Podeu trobar articles aquí articles de la sèrie Estimar en altres paraules

diumenge, 2 de juny de 2013

L'Univers i Déu a Polseres vermelles

En aquest escrit vull parlar de la presència de Déu a la sèrie Polseres vermelles. Aquesta sèrie que ha acabat la segona temporada amb rècords d'audiència, m'ha agradat des del principi. Perquè? Doncs em sembla que per dos motius. El primer és perquè crec que és una sèrie que ens ensenya a viure. Sense amagar la realiat dura de la vida (incloent-hi la mort), proposa uns valors com l'esforç, el cuidar-se els uns als altres, i el viure com a part d'un grup/comunitat com part essencial i aconseguible de la realització personal. El segon motiu pel qual m'agrada la sèrie és que presenta la realitat com alguna cosa més del que es veu a simple vista. En altres paraules, la sèrie presenta una dimensió transcendent de la realitat. 

[Compte, spoilers: el següent paragraf té informació concreta de la sèrie]

La questió que vull reflexionar és com es presenta aquesta dimensió de profunditat. A la sèria aquesta realitat que va més enllà del que es veu a simple vista, es manifesta d'una manera concreta i d'una manera general. De manera concreta, per exemple (però no exclusivament) amb l'aposta que la serie fa per permetre que alguns personatges tingin experiències 'extra-sensorials' particulars de manera regular, com quan el Toni pot sentir els pensaments del Roc (en coma), o en Jordi interacciona amb l'Ignasi en la segona temporada, després de que aquest s'hagi mort. La meva percepció és que la intenció del creador no és defensar que la realitat del món funcioni d'aquesta manera particular, però, com que la sèrie pretén ser creïble, sí que dona a entendre que la realitat té una dimensió transcendent. La segona forma en que es veu aquesta dimensió es presenta en la sèrie, és més en l'estil general proposant un aspecte misteriós i positiu per a la vida, quelcom que està relacionat amb la realitat última. 

Pel que es veu però, aquesta realitat última, misteriosa i més aviat positiva de la realitat, a la sèrie s'anomena "Univers".  Per exemple trobem aquestes frases, que han estat destacades per varia gent com a frases pereferides d'alguns capítols. 
La millor frase: “L’univers s’alegra que estiguem junts.” Dita pel Toni. 
Benito li va dir al Lleó: "Quan creus que coneixes totes les respostes, a rriba l'univers i et canvia totes les preguntes" 
Pèls de punta a l'escena del Sr. Benito i el Lleó!!!!!!!!!!!!!!!
- "Que poc ens estima l'univers, eh?"
-"T'he conegut gràcies a ell.. Pot ser ens estima més del que ens pensem."
Aquest llenguatge de l'Univers és el que fa servir normalment l'Albert Espinosa, el creador de Polseres, en el seu blog.

Capítol 7 És i serà un capítol on tant de bo tot fos com voldríem... Però de vegades a la vida, les coses que vols, no arriben en el capítol que desitges, sinó alguns episodis més tard, quan la vida o l’Univers creu que estàs preparat.... 
Capítol 10 Ells tots junts mirant l’eclipsi de lluna. No deixa de ser una picada d’ull a aquell capítol de la primera temporada on ells bufaven la lluna. Ara és com si en veiéssim la part fosca... Però, com sempre, el Toni hi veu el costat positiu. Potser l’univers sap que tornen a estar junts i ho demostra així.
I com que és el llenguatge que fa servir l'Albert a la sèrie i al blog, també és el llenguatge que fan servir els fans. Per exemple, la Yolanda Nuñez ha escrit:
Potser el motiu que tenia l’Univers per a que tú, Albert, passesis per tot el que vas passar es perquè, passat els anys, ens mostressis a tants milers de persones arreu del món una visió i perspectives diferents de la vida, de la lluita per sobreviure, de la força i la valentia per enfrontar-se a problemes tan greus i a la mateixa mort, del sofriment d’uns nois petits que són molt grans per soportar tot els que ens mostreu a la sèrie i voler superar-ho una i altre vegada. Gràcies per obrir-nos els ulls i fer-nos crèixer compartint amb nosaltres la vostra experiència, sentint-nos tan a prop de vosaltres. Sou genials!!!

Tanmateix, el nom tradicional per el misteri últim de la realitat, no és "Univers", sinó Déu. Totalment d'acord amb estic doncs amb el comentari de l'Oriol martínez. Jo vaig tenir la mateixa sensació:
M'ha agradat molt el capítol, però hi ha una cosa que no acabo d'entendre i volia que me l'aclarís l'Albert... per què on la majoria diríem Déu, diuen Univers? Tan tabú és pensar que hi ha un Déu que ha fet que les persones es coneguin o amb qui ens poguem enfadar quan patim? No sé si és que realment aquesta creença en l'Univers està més estesa o és el teu cas, però trobo que queda molt forçat.
L'experiència de Déu, s'expressa en aquest mysterium tremendum et fascinans. Un Misteri que potser alguns ara anomenen "Univers". Si és així, potser estaria bé de començar a explicar-los que en aquest cas també se'n pot dir Déu, que és el que molts hem fet durant segles.