dissabte, 22 de gener del 2011

El repte dels qui no creuen (post invitat)

En el que crec.

Crec en el dubte raonable i no crec en Déu. Crec en el dubte com a pilar per al pensament i per tant com a pilar per a la humanitat. Qualsevol cosa que no puguem posar en dubte podrà ser mal utilitzada en algun moment. Això no és ni un axioma ni una definició de principis. La primera vegada que vaig topar amb una persona creient, vaig posar en dubte si valia la pena raonar i utilitzar el mètode científic en tot el que feia -encara ara ho faig. Soc una persona força espiritual i deixo, sovint, que les bones vibracions o sensacions governin la meva vida. Soc científic també; relaxar els meus raonaments i perseguir altres motivacions és essencial per a la meva vida. Al final, però, sempre estaré disposat a intentar elaborar una teoria basada en el raonament. No vull suggerir qui és més lliure, o qui ho és menys, creient, o bé no creient, en coses no raonables. Voldria dir alguna cosa que em desagrada de pertànyer a una comunitat, en particular, a la comunitat religiosa.

El que creu segurament fa una divisió del món en creients i no creients, el que fuma fa el mateix, igual que el que estudia els extraterrestres. El cas és buscar un tret comú entre un grup dispers de gent a fi de “formar part” o “sentir-se recolzat” en general. Altres activitats com menjar cacauets o jugar a esquaix, per contra, no fan tanta comunió; els que les practiquen són conscients que entre ells no hi ha res més que els uneixi que l'activitat en qüestió.
Jo no he necessitat gaire la comunió i intento evitar les etiquetes a gent o a creences. Em sento identificat amb  moltes comunitats i alhora en discrepo -depèn de qui les defineixi i depèn del context on em trobi. Les etiquetes ens donen una informació que ni necessitem ni té perquè ser real. Són coses diferents els físics per als artistes que els físics per als enginyers; o dir que ets espanyol a la Xina que dir-ho a Girona. Les etiquetes depenen massa del context. Prefereixo utilitzar adjectius més concrets com alegre o nerviós, o tossut o poruc, que no pas físic, espanyol o ateu.

Considero la religió  una etiqueta i una comunitat que no admet discrepàncies. Considero la religió nociva pel pensament racional i per la creativitat, i voldria convidar a tothom a deixar-la. Preneu les bones coses que tingui o que hagueu après i sortiu de l'armari, i si us agraden les comunitats, busqueu-ne una que accepti el dubte. Tenim massa per entendre i per descobrir (com a part de la humanitat i com a part de l'univers) com per fer-ho amb fronteres i credos. 

Un dia parlàvem amb un amic de persones que indiscutiblement han aportat el bé allà on han anat. Ell em deia que indiscutiblement les persones les havia guiat Déu. Pot ser. Però pot ser també que els motius fossin altres. En ciència em passa, de vegades, una cosa semblant: per a entendre un experiment utilitzo una teoria  (i.e., una explicació ja existent), i m´hi aferro, i aleshores m'oblido que el que volia era entendre l'experiment i no provar la teoria -com a científic aquesta és una de les primeres lliçons.  

Ferran Macià

divendres, 14 de gener del 2011

Angel fent exercicis teològics

Àngel fent exercicis teològics
A vegades la teologia és com els exercicis de yoga, quan t'acostumes a les seves contorsions, pot ser un lloc còmode i alliberador, però no demanis a la gent que visqui en elles.

Fa unes setmanes amb uns amics vam acabar parlant  de Déu mentre preníem unes copes. Dos cristians i quatre persones preguntant sobre aquest tema tant estrany de que hi hagi gent que cregui en Déu.

No serà que creure en Déu és una excusa perquè voleu ser bones persones? No serà que la dificultat per entendre científicament la complexitat del món fa que busqueu hipòtesis innecesàries? Com coneixes Déu?

Així que jo em trec les eines teològiques i començo a explicar el tema "Revelació i Fe". Explico com Déu es dóna a conèixer, com la resposta a aquesta proposta d'amistat de Déu és la Fe, diverses definicions de fe i revelació, poso tocs personals, parlo de Jesús -encara que alguns això els sembla barrejar coses-.  Total, tenim una conversa realment interessant, però a la vegada em sembla poc transformadora. Massa paraules?

I en això, l'únic que no havia parlat fins llavors trenca el silenci i diu: "Para mi creer en Diós es creer que todos somos hermanos, o si quereis que tenemos un mismo padre. Esto implica amaros unos a los otros como yo os he amado.¨  En aquell moment hauria canviat totes les meves explicacions per una sola frase com aquesta. Gràcies, Óscar.