dimecres, 23 de desembre de 2009

Nadal des de la Paraula

Una homilia de Nadal, per Josep-Joan Badia. 

Estem acostumats al Nadal del pessebre, pastorets, l’àngel, Maria, Josep, etc… Una visió del Nadal justificada en l’Evangeli però mancada del missatge més profund que vol ser rebel·lat: Déu encarnat, en figura humana, en Jesús, el Fill, , pel do de l’Esperit, amor de comunió i vida. Potser enlluernats amb tantes llunetes, consum, cançons, molsa i “caganers”, no podem descobrir amb mirada de fe el que se’ns vol anunciar.

Trobem-nos amb la Paraula, que és la font on brolla tot el que vol dir i significar el Nadal del Senyor. Ens hi ajuda anar seguint els fragments escripturístics proposats per la Litúrgia del vespre, la nit, l’aurora i el dia de la festa de Nadal.

A la missa vespertina de vigília, el profeta Isaïes (Is. 62; 1-5) diu al poble d’Israel – preforma de la humanitat – “No et podran dir més l’Abandonada, la Desolada, a tu et diran Jo-me-l’estimo… perquè el Senyor t’estimarà” Nadal comença amb un crit d’esperança per una humanitat sovint desesperançada, una opció del Senyor per l’home i la dona, brollada de l’amor: t’estimarà. Cal posar-se en disposició de deixar-se estimar, deixar-se prendre per aquest amor que allibera de la sensació d’abandó i desolació en que sovint ens movem les persones i les nostres societats.

El fragment de l’Evangeli que continua és de Mateu (1:1-25), ens presenta dues parts:

- La primera narra una genealogia, més simbòlica que històrica (forma  molt pròpia de la literatura i el pensament orientals) Comença en Abraham, passant per Isaac, David, Salomó –amb el salt de la deportació de Babilònia- continuant amb Jacob i acabant amb Josep, espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies (Déu-ve-a-salvar-nos) fa un joc de xifres de tres blocs de catorze generacions, per mitjà de la qual reconeix que el Messies assumeix en ell tota la realitat històrica del poble, en homes concrets, no es un ésser vingut que sap d’on i com, és un Déu que és fa veritable home, fill d’home, assumint el passat i el present de l’ésser humà. Aquesta reflexió convindria tenir-la ben present a l’hora de discernir els inventors de messies galàctics, esperpentics, i fins hi tot deistes visionaris, que volen veure en Jesús una mena d’extraterrestre.

La segona part, ens presenta el naixement de Jesús en concret: “Maria, la seva mare, promesa amb Josep, es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant”.Déu per l’Esperit irromp en la historia humana, en la simple i quotidiana realitat d’una parella. Cal però deixar-se sorprendre, la revelació obrada en Jesús, no és fruit d’una iniciativa humana, és iniciativa de Déu, aquesta es la finalitat que cerca donar-nos a conèixer la visió que rep Josep en somnis sobre la realitat de la concepció de Maria. Cert que tots nosaltres em rebut la vida per l’amor i la genitalitat entre un home i una dona, però no és menys cert que el Pare ens fa el do d’una ànima, que ens constitueix en projecte d’amor del Creador, i per tant no lligats a cap altre senyor, cridats a la nostra pròpia identitat, cadascú segons la seva manera de ser. La grandesa de l’ésser humà li bé per la seva identificació amb el Creador. Jesús neix com a ésser humà, per que cadascú de nosaltres reneixi en la veritat d’ell mateix.

Seguim endavant, i ens trobem amb la lectura de la missa de la nit (Is. 9: 1-6) El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum… Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa… ens ha estat donat un fill… Princep-de-pau… fonamentat i sostingut sobre el dret i la justícia” Tenim un segon pas en relació als texts de la missa anterior, ara es una invitació a l’alegria, la joia interior, no la fugissera del moment, si no aquella que s’arrela en el fons del cor, en l´ìntim de la persona. Les pors que aixequen tantes menes de fosca al nostre interior queden destruïdes, i la llum ho emplena tot, la llum que ens fa veure el que som i com som, que ens fa reconèixer la realitat d’aquest ésser humà, assumit per Jesucrist, i que només pot descobrir-se veritablement amb una mirada pacificadora plena de “dret i justícia” (dret entès com a sinceritat, justícia com a misericòrdia, que no vol dir llàstima, si no acollida i acceptació serenes). Jesús ve a nosaltres per que vivim segons la essencial vocació de tot home i dona: passar pel món fent el be, com artífex de pau, que sap integrar les seves mancances amb ajuda de la humilitat que reconeix la pròpia feblesa i l’acceptació que ens obre a la reconciliació. La solidaritat en serà la conseqüència, solidaris a la manera de Déu en Jesús.

L’Evangeli que segueix (Lc 2:1-14) fa una reflexió afegida en aquest anar aprofundint el missatge del Nadal. Recull un fet històric: un edicte de l’autoritat romana ordenant un cens. Apareix Bet-Lèhem, la ciutat davídica,  tots tenim arrels, l’ésser humà es un ésser arrelat. S’acompleixen els dies i neix Jesús. Paral·lelament el text ens presenta una  altra escena: uns pastors al ras (una mena de sensesostre, gent que no compta) reben l’anunci d’un àngel (torna a repetir-se la iniciativa divina) “No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor” I afegeix: “les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora” i els àngels canten la glòria de Déu i la pau a la terra per tots aquells que “estima el Senyor” L’amor de Déu es manifesta en les persones i les realitats senzilles, de cada dia, sense deliris de grandesa, poder, èxit i lluïssors. Som des de la realitat nua de nosaltres mateixos; la imatge tan estimada que solem mostrar, mai serà el reflex de nosaltres mateixos. Qui sap viure en la senzillesa del seu ésser comunica als altres la realitat de qui és, i es fa portador d’aquell mateix amor amb que el Senyor estima tothom, la seva vida canta la glòria del Creador, i és un benedicció per els altres, constructor de pau. Una vida cristiana reeixida humana, espiritual i afectivament difícilment pot generar-se des de els projectes, programes i organigrames que solem inventar-nos, cal trobar el Bet-Lèhem de cadascú i les pròpies senyes d’identitat.

Encara tenim més. La lectura primera de la Missa d’alba retorna a Isaies (62,11-12) “Escolta el que el Senyor fa sentir fins als termes més llunyans: el teu salvador ja és aquí” Un dels elements més importants de Nadal està en escoltar, en aprendre a escoltar. Escoltar fent nostre el que sentim, ser el que escoltem, però escoltar en l’interior, cal discernir els diversos sons que ens arriben i seleccionar. La presència de Déu en les nostres vides, en el nostre íntim, només podem experimentar-la des de l’actitud d’escoltar, escoltar Aquell que fent-se home, ens pronuncia les seves paraules, paraules que, com diu la cançó, son paraules d’amor.

Escoltar comportarà trobar-se, sortir d’un mateix per anar a l’encontre de l’altre. L’Evangeli (Lc. 2: 15-20) d’aquella litúrgia ens ho palesa: els pastors anaren a veure això que ha passat… hi anaren tot seguit i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora, havent-ho vist van contar el que els havien dit d’aquell infant. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava” Cal deixar-se dur, acompanyar per aquesta Paraula que ens parla al fons del cor; especialment al Nadal, trobarem a Jesús viu en el nostre cor, on ha plantat la tenda, era a la porta trucant, l’hem sentit i obrint-la Ell, amb el Pare i l’Esperit hi fan estada. Qui descobreix aquest tresor ho ven tot i ho anuncia a tothom, el Nadal del cor s’encomana als altres cors, contagia. No és el Nadal dels farts i satisfets, és el Nadal dels qui com Maria mediten aquestes coses en el seu profund, trobant al Déu de la vida encarnat en la seva pròpia vida.

Acabo aquesta reflexió. La missa del dia proposa novament un altre fragment d’Isaies (52:7-10) que comença amb una oda de lloança: “Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova… escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig, alceu els crits d’alegria: el Senyor a consolat el seu poble… i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu” himne que resumeix tot el que fins ara hem anat descobrint del Nadal segons l’escriptura. Comença la contemplació, la construcció del Regne que Crist a iniciat amb  la seva vinguda, no brolla dels plànols i memòries, pressupostos i garanties, comença en la contemplació, la mirada admirada amb ulls d’infant, l’amor actua en el nostre profund, i sadollant-nos tot ho emplena, al punt de sobreeixir de nosaltres mateixos.

Ara s’acaben les reflexions, cal deixar que la Paraula s’encarni en nosaltres l’Evangeli (Jo 1: 1-18) d’aquesta celebració ens ho diu: “El qui es la Paraula es va fer home i planta entre nosaltres el seu tabernacle” havans però diu: “ A tots els qui l’han rebut, els qui creuen en el seu nom, els concedeix  poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o per voler humà, sinó de Déu mateix”… Cal fer silenci, deixar-se transformar, identificar-se plenament d’aquesta filiació. Déu s’ha fet Fill, per què nosaltres esdevinguem fills, i si som fills som germans. De la contemplació, de l’experiència de naixement del Crist en el nostre íntim personal, en brollarà la família dels batejats, cridats a ser com a Església, llavor de nova humanitat, alliberada pel Senyor que ha vingut a salvar-nos. Potser fa masses Nadals que tots nosaltres i l’Església sencera ha deixat enrera el veritable sentit d’aquestes festes que celebrem, adormits i enlluernats per tantes altres coses que en diem nadalenques però que ens fan viure molt lluny de la Nativitat de Nostre Senyor Jesús el Crist, l’Emmanuel, Deu-amb-nosaltres.

divendres, 18 de desembre de 2009

Blogging

Hola, 

avui us poso uns links interessant que he trobat navegant per internet:

Un escrit amb molta força sobre la bondat de Déu i el seu pla salvífic. 

Per Teresa Forcades: La violència i justícia a la Torá Un treball acadèmic sobre la historia d'Hagar rellegida a partir d'una lectura feminista i exegèsica del text 

Per grup de cristians i cristianes de ICV: reflexió sobre la proposta de la llei de l'avortament voluntari. Un document ben escrit i interessant. Encara que diria que no estic completament d'acord en tots els punts, m'agrada que hi hagi cristians que volen reflexionar seriosament. 

Per Fr Alois de Taizé: Carta de Taizé 2009 Com sempre amb paraules entenedores i que arriben al cor ens fa arribar un missatge d'esperança. Una pega però, perquè no hi ha una versió catalana de la pàgina web de Taizé?, tantes llengües com tenen i falta la nostra! 

Be fins una altra,

Marc

dimecres, 16 de desembre de 2009

Christians in the world

The letter from Mathetes to Digonetus is an amazing work of apologetics in the greek context of the second century. After talking about the nonsense of worshiping statues as gods, and commenting on jewish practices the author moves to talk about the manners of christians and their religion. Here is a fragment:

The Christians in the world 

"Christians are indistinguishable from other men either by nationality, language or customs. They do not inhabit separate cities of their own, or speak a strange dialect, or follow some outlandish way of life. Their teaching is not based upon reveries inspired by the curiosity of men. Unlike some other people, they champion no purely human doctrine. With regard to dress, food and manner of life in general, they follow the customs of whatever city they happen to be living in, whether it is Greek or foreign. 

And yet there is something extraordinary about their lives. They live in their own countries as though they were only passing through. They play their full role as citizens, but labor under all the disabilities of aliens. Any country can be their homeland, but for them their homeland, wherever it may be, is a foreign country. Like others, they marry and have children, but they do not expose them. They share their meals, but not their wives.  

They live in the flesh, but they are not governed by the desires of the flesh. They pass their days upon earth, but they are citizens of heaven. Obedient to the laws, they yet live on a level that transcends the law. Christians love all men, but all men persecute them. Condemned because they are not understood, they are put to death, but raised to life again. They live in poverty, but enrich many; they are totally destitute, but possess an abundance of everything. They suffer dishonor, but that is their glory. They are defamed, but vindicated. A blessing is their answer to abuse, deference their response to insult. For the good they do they receive the punishment of malefactors, but even then they, rejoice, as though receiving the gift of life. They are attacked by the Jews as aliens, they are persecuted by the Greeks, yet no one can explain the reason for this hatred. 

To speak in general terms, we may say that the Christian is to the world what the soul is to the body.  [ ....]

Christians love those who hate them just as the soul loves the body and all its members despite the body's hatred. It is by the soul, enclosed within the body, that the body is held together, and similarly, it is by the Christians, detained in the world as in a prison, that the world is held together. The soul, though immortal, has a mortal dwelling place; and Christians also live for a time amidst perishable things, while awaiting the freedom from change and decay that will be theirs in heaven. As the soul benefits from the deprivation of food and drink, so Christians flourish under persecution. Such is the Christian’s lofty and divinely appointed function, from which he is not permitted to excuse himself."

Christians are like salt that makes food to be good. Or in worlds of the letter, christians are to the world like the soul is to the body!  

Other interesting things are said in this letter about the atonement of Chist and the spiritual life, but I may comment on them another day. I just mention one sentence:

as a Saviour He [God] sent Him [Jesus], and as seeking to persuade, not to compel us; for violence has no place in the character of God. 


Note: In an early version of this post, there were no comments of mine, and only a copypasted text from the vatican archive webpage. This arose some criticism  (see first two comments) which I partially addressed here by commenting on the letter. 

dimecres, 2 de desembre de 2009

Avortament: els dubtes de la Germana Teresa Forcades.

Després de llegir diversos blogs m'he adonat que molta gent critica la Germana Teresa Forcades sense haber-se llegit bé el que diu. I no estic parlant de la grip A, tema pel qual ja és prou famosa, sinó del tema de l'avortament, sobre un comentari dos pàgines que va publicar a Foc Nou per aclarir el que havia dit al programa Singulars. En una d'aquestes crítiques barates fins i tot he llegit que comparava un nen amb un roñó!

Pel que jo entenc, na Teresa Forcades es planteja fins a quin punt podem forçar a que una persona cedeixi el seu cos per salvar-ne una altra. Deixeu-me replantejar en dues qüestions el que jo entenc és el seu dubte.

a) s'hauria de forçar per llei a algú a cedir el seu roñó per tal de salvar una vida? posem per exemple forçar un pare a donar el seu roñó per salvar la vida del seu fill malalt?

b) s'hauria de forçar per llei a la mare a cedir la seva matriu per salvar una vida?, posem la vida de la seva filla encara per néixer? 

Per a mi les dues qüestions són importants i difícils. No són exàctament la mateixa i les dues volen matisos. De totes meneres és curiós i interessant que algunes persones respònguin que sí a una i que no a l'altra. Jo encara no tinc respostes totalment clares. El que sí que és clar és que Déu sempre aposta per la vida. En els dos casos salvar el fill o la filla és el moralment correcte, dic jo. La pregunta és si s'ha d'imposar per la força.

Si quan reflexioneu sobre el tema teniu comentaris us agraïria que els féssiu al blog. Naturalment també me'ls podeu enviar personalment al mail si voleu.