diumenge, 19 de desembre de 2010

L'Esperit de Nadal (article invitat)

L’ESPERIT DE NADAL

Ara que s’acosten les FESTES NADALESQUES molta gent es pregunta a on
està l’esperit de Nadal.  Ja que son dies de consumisme i despeses.

Penso que el verdader esperit de Nadal està amb la senzillesa i acolliment
a les persones.

Jesus quan va venir al món va triar està amb els pobres i va commoure els
cors dels pastors, els quals l’hi varen oferir els coses senzilles que portaven
com formatge, llet etc

Jesús va donar esperança als més necesitats i els hi va mostrar amb el seu
amor i acolliment , que ells eren els més estimats per Déu.

L’Esperit de Nadal està sempre amb nosaltres quan pensem més amb
els altres que no pas amb nosaltres mateixos. Es aquella escalforeta que
sentim dins del cor quan mirem a una persona amb amor.

Per això crec que sempre està amb nosaltres quan sentim unió,
companyerisme i amor a les persones.

BON NADAL

Mercè Miret, col·laboradora del bloc. 


divendres, 10 de desembre de 2010

Notes personals: pregària

Quan em poso a pregar dic: papa, tu que estàs al cel, que es faci la teva voluntat. I abans de seguir ja m'estremeixo d'aquest misteri tant gran d'un Déu a qui l'home pot adreçar-se.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Les dones a l'Església I: una proposta raonable al Papa.

Aquest post l'escric perquè tinc una idea a oferir al Papa Benet XVI. Quelcom que ell podria fer fàcilment per contribuir a la visualització de les dones a l'Església. Aquesta proposta raonable, que no és pas l'ordenació de les dones, seria -penso- un autèntic revulsiu que ajudaria a canviar la situació actual de minorització del gènere femení en els llocs de poder i responsabilitat de l'Església: es tracta de nomenar dones cardenals.

Atenció. Ser cardenal és un títol, i no va necessàriament lligat al ser bisbe o prevere. Les principals funcions dels (i les possibles) cardenals són escollir el següent Papa i assistir al Papa actual en qüestions d'importància i en el govern de l'Església. Encara que nou Codi de Dret Canònic (# 351.1) digui que el Papa escollirà els cardenals entre els homes ordenats preveres, i que aquests s'hauràn d'ordenar bisbes, això només és una norma humana, i no pas una llei divina. És a dir, per canviar-ho, només cal que al Papa li sembli una bona idea.

Una mica d'història pot ajudar-nos. Per exemple, el Cardenal Avery Dulles, jesuïta, va demanar al Papa Joan Pau II no ser ordenat bisbe, i al Papa li va semblar una bona idea, i va fer el que li va semblar malgrat el codi de dret canònic, que ell mateix va promulgar. Anant una mica més enrera tenim també el Cardenal Newman, que tampoc va ser ordenat bisbe per Lleó XIII.  Anant encara més enrere, tenim un reguitzell de cardenals que no van ser ni bisbes, ni preveres, l'últim dels quals va ser Teodolfo Mertel, mort el 1899. [1] Fins i tot he llegit que Pau VI va considerar nomenar cardenal el filòsof catòlic Jaques Maritain.

Resumint, no hi ha cap impediment perquè una dona pugui ser nomenada cardenal. I d'entre totes les dones creients  -laiques i monges- que hi ha al món, segur que algunes de gran pietat que estan capacitades per aquesta dignitat i ofici.  No seria una gran bona notícia que el Papa les nomenés cardenals?

Bé, això es tot per avui, només agrair la Cristina, per haver-me suggerit escriure sobre la dona en l'Església. I demanar-vos a tots de passar-vos un moment per l'enquesta a la barra lateral.

Com sempre, els vostres comentaris són benvinguts. :-)

[1] http://en.wikipedia.org/wiki/Lay_cardinal

dissabte, 13 de novembre de 2010

Ser VIH+ no es un càstig de Déu. Sermó: Jesus era seropositiu!

La BBC i diversos blocs s'han fet ressò de la polèmica aixecada per un capellà de Sud-Àfrica amb un sermó titulat "Jesus era HIV positiu".  Alguns cristians s'han sentit ofesos i irats, i han protestat per aquesta associació desagradable de conceptes, que degradaria la santedat de Jesús, i que a més el mostraria com a sexualment promiscuo,

Naturalment no hi ha cap evidència científica que Jesús tingués el virus del VIH, però el punt no és aquest. Segons el que mateix capellà explica, es tracta de veure com Jesús es posa a la posició dels destituïts, del malalts, del marginats. L'objectiu del sermó era treure l'estigma de la Sida, que tant mal fa encara arreu, i especialment a l'Africa.

En aquest sentit, ara que s'apropa el Dia Mundial de la Sida, seria oportú reflexionar encara sobre com aquest tema es viu a casa nostra. Segons la meva modesta opinió l'estigma encara és molt considerable. Les persones VIH+, sovint no surten de l'armari com a seropositius, per por de l'etiqueta social que això comporta. D'alguna manera la gent prefereix no associar-s'hi, és a dir allunyar-se d'aquestes persones.

Em pregunto quants de vosaltres, que llegiu el blog, coneixeu o teniu un amic públicament (o encara que sigui, privadament) zeropositiu? Us posaríeu una samarreta STOP-SIDA o una enganxina del tema, quan aneu a feina? Hi ha qui te por de posar-se en aquestes situacions, no sigui que es pensin que és ell o ella qui te la sida. Por que demostra per si sola la exclusió social dels zeropositius. Potser estic equivocat, i exagero, però em sembla que encara queda molt per fer en aquest tema de la inclusió social.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Escoltant el Papa

Us poso dos paràgrafs que he volgut conservar del discurs del Papa just a l'arribar avui a Galícia.

"En lo más íntimo de su ser, el hombre está siempre en camino, está en búsqueda de la verdad. La Iglesia participa de ese annelo profundo del ser humano. Ella misma se pone en camino, acompañando al hombre hacia al plenitud de su propio ser. Al mismo tiempo, la Iglesia lleva a cabo su propio camino interior,  que la conduce a través de la fe, de la espereanza y del amor, a hacerse transparencia de Cristo, para el mundo. Ésta es su missión,  este es su caminio, ser cada vez mas, en medio de los hombres, presencia de Cristo, a quíen Dios ha hecho para nosotros sabiduria, justicia, santificacion y redención."

"Yo quisiera invitar a Espanya y a Europa a edificar su presente y proyectar su futuro, des de la verdad auténtica del hombre, des de la libertad, que respeta esta verdad y nunca la yere, y desde la justícia para todos, comenzando por los mas pobres y desvalidos. Una España y una Europa no solo preocupadas de las necessitades materiales de los hombres sino de las morales y sociales, de las espirituales y religiosas. porque todas ellas son exigencias genuinas del unico hombre."

Diuen que al Papa Joan Pau II se l'havia de mirar, mentre que al Papa Benet XVI se l'ha d'escoltar. Fins ara les seves paraules m'han impressionat més del que em pensava. Estaré atent a veure què ens diu demà.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Tots ens hem de morir: petita reflexió per Tots Sants

Tots ens hem de morir. I ho sabem. Tanmateix tendim a no pensar-hi, potser perquè afrontar la nostra finitud d'alguna manera ens espanta, ens desconcerta o ens terroritza. Socialment hem apartat la mort de les nostres vides i n'hem fet un tabú. No en parlem de la mort. Ni la mirem, ni la toquem, ni la olorem. Ens protegim d'ella idolatrant la joventut i la bellesa com els valors últims de la nostra societat. Negar la realitat de la mort però ens pot allunyar d'una vida amb sentit. Si visquéssim eternament, si totes les nostres desicions les poguéssim canviar, rectificar, repetir o corretgir, la nostra vida perdria d'alguna manera el seu valor. Només en tenim una de vida, vulnerable i finita. Ser conscients d'això, ens pot espantar, però també ens pot esperonar a viure amb més intensitat i de manera significativa. Em sembla que és bo, que almenys un cop a l'any, hi pensem.

dijous, 28 d’octubre de 2010

Notes personals: Teologia versus Regne ?

Durant molts anys, el fet de ser seguidor de Jesus de Natzaret, m'ha portat a dedicar explicitament un temps als altres cada setmana, ja sigui com a cap en un agrupament escolta o com a catequista, a diverses parròquies. No he volgut ser un estudiant que només estudiés, o un treballador que només treballés, despreocupat-se de construir el Regne. Ara, amb la meva nova feina i a l'apuntar-me de nou a estudiar teologia, aquest cop ben en sèrio i en anglès, m'he trobat gairebé sense temps per a res més. En el començar   d'aquesta nova etapa em toca conviure amb les preguntes i jo que faig pels pobres i pels petits?, com acullo i faig present el Regne del cel? Em podria donar a mi mateix -i a vosaltres- respostes de llibre, però avui no es tracta d'això.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

El preu d'estimar: cinema per a nens

L'altre dia us vaig parlar de la pel·licula "Com entrenar un drac" i de com aquesta acabava amb un final feliç, com a l'Apocalipsi. Avui us vull comentar un altre aspecte molt significateiu de la història i que té a veure amb com acaba la batalla final. 

Pels que no heu vist la pel·licula heu de saber que hi ha una batalla final on dracs i vikings, representats especialment pel protagonista  Hiccup i el seu amic volador, lluiten contra un monstre gegant. La batalla és èpica i a l'apoteòsi final, quan el monstre és destruït, el jove Hiccup cau avall centenars de metres i és salvat pel seu amic a l'últim segon. Fins aquí tot sembla la típica pel.lícula on el protagonista salva la humanitat a l'últim moment i tant tranquil. En realitat veiem però que no és exactament així.
A l'última escena, quan l'Hiccup es desperta després d'un temps d'inconsiència i descobreix la societat reconciliada de la que parlava l'altre dia; en aquesta escena, nosaltres descobrim que el noi ha perdut el peu i un tros de cama.  La pel.lícula acaba amb doncs amb un final 'feliç' però amb un noi mutilat. És aquí on jo aplaudeixo el guió. Fins i tot en una pel·licula de nens es bo de recordar-nos que estimar té un preu.

I tu, t'arriques?

dimecres, 13 d’octubre de 2010

10 consells per a la pregària

Avui us tradueixo deu consells o comentaris sobre la pregària que he trobat al blog Torn Notebook. No dubteu en enviar-me els vostres!


  1. L'essencial: prega al matí i abans d'anar a dormir, i digues el Pare nostre tants cops com puguis durant el dia.
  2. Utilitza el salteri (els salms) quan preguis, ha estat una part integral de la pregària cristiana des dels primers temps.
  3. Tingues un conjunt de pregàries i salms memoritzats. Així pots utilitzar-los per pregar quan viatgis or  quan no tinguis llibres a mà.
  4. Prega les pregàries que han aguantat el pas del temps, que cristians de generacions passades varen pregar. Utilitza els Oficis Divins (Liturgia de les hores), per exemple.
  5. La pregària et canvia.
  6. Utilitza icones, espelmes i encens. Utilitza prostracions, reverencies, fés el senyal de la creu. Fés que el teu cos s'involucri.
  7. Prega els salms en veu alta, fa tremolar els dimonis.
  8. Prega com puguis, no com no puguis.
  9. No hauria de ser una llista de coses per a fer. Si simplement vols seure en silenci, encendre una espelma,  veure't el cafè, i simplement estar amb Deu, fés-ho. ( Encara, que penso que massa cops fent això pot portar a ser un mandrós en el terreny espiritual). 
  10. No pots pregar a tothora si no pregues a temps concrets. (Fr Jean Corbon, via el Catecisme de l'Església Catòlica § 2697


dijous, 7 d’octubre de 2010

Dracs i vikings i la Bellesa de l'Apocalipsi.


Fa uns mesos vaig anar a veure la pel·lícula "Com entrenar un drac" que és una pel·licula de dibuixos en 3D, i em vaig quedar molt agradablement sorprès. Especialment, m'agradaria comentar-vos dos aspectes de la pel·licula. (no seguiu llegint si teniu pensat veure-la!)  

El primer és el contrast entre el principi i el final. Al principi, se'ns presenta una societat de vikings i dracs, on el pa de cada dia és la lluita a mort entre els uns i els altres. Destrals, espases, martells i catapultes del vikings contra el foc, l'alè pudent i les descàrregues elèctriques dels dracs. Aquesta confrontació entre dracs i vikings ens la introdueix el narrador de la història com una cosa natural i intrínseca a la societat:

 "Aquesta és casa meva, caçem, pesquem, i tenim unes vistes precisoses de la posta de sol. L'únic problema són les plagues. Mireu, la majoria de llocs tenen mosquits i rates,... nosaltres tenim dracs. El meu nom és Hiccup i sempre he volgut ser un gran viking, perquè enfrontar-se amb els dracs ho és tot aquí."  

Durant la pel·lícula però anem descobrint que la realitat profunda de les coses és una altra, és a dir, que dracs i vikings poden conviure harmoniosament. En aquesta líniea, al final, la història acaba bucòlicament en una escena festiva on dracs i persones conviuen feliçment i festivament. Una escena que a mi em recorda la visió de la Jerusalem celestial a l'Apocalipsi  (Ap 21,19-21), on al final tot és clar i resplendent. La comparació pot ser una mica forçada per alguns, però la idea és que al final arribem a la perfecció. Tot és com hauria de ser. Heus aquí el "sobrecarregat" text de l'Apocalipsi. 
Els fonaments de la muralla de la ciutat eren dotze pedres precioses de tota mena: la primera era jaspi; la segona, safir; la tercera, calcedònia; la quarta, maragda; la cinquena, sardònix; la sisena, sarda; la setena, crisòlit; la vuitena, beril·le; la novena, topazi; la desena, àgata; l'onzena, jacint; la dotzena, ametista. Les dotze portes eren dotze perles; cada una era una sola perla. I la plaça de la ciutat era d'or brunyit com el cristall.

El final de la pel·lícula pot semblar un fínal típic perquè la història acaba bé: i van viure feliços tot menjant anissos, però potser no és tant típic en el sentit de que els que al principi ens pensàvem que eren dolents, i després resulta que no ho són. Potser això ens hauria de fer pensar una mica en com vimim en el món. Ens relacionem amb les persones de manera desconfiada, assumint que ens volen atacar? O de manera més confiada? Experimentem el món com si fós un infern, amb tot l'entorn atacant-nos, o mirem de descobrir en ell el potencial de bellesa i festa que veurem al final del temps?

Ara hauria de dir, com un personatge televisiu deia: reflexionem-hi! :-)

  

divendres, 10 de setembre de 2010

Llegendes urbanes: Jesus i el camell











L'altre dia ja vaig començar a parlar de la difícil cita de Jesús on diu:  "Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu." (Mt 19:24) i us vaig comentar algunes llegendes urbanes respecte l'agulla, que alguns diuen (equivocadament) que era una porta. Avui us parlaré de les altres idees per fer la cita més digerible on s'involucra el camell.  




El camell no seria un camell sinó una corda (versió grega) 

Segons aquesta idea d'alguns, en l'original grec enlloc d´haver-hi escrit kamelos = camell, hi hauria originariament kamilos = corda. Fins i tot podria ser una corda gruixuda per amarrar barques. El manuscrits però no recolzen aquesta versió.  Encara que efectivament en alguns d'ells a partir del s XI, i un en el s IX/X apareix la paraula kamilos, tots els manuscrits antics, des del s. III fins al 8 i  tots els escrits del Pares de l'Església utilitzen kamelos, és a dir, camell. [2] Això inclou el Codex Vaticanus, Sinaíticus, Ephraemi, Bezae i Washinton Freer [4a]. 

El camell no seria un camell sinó una corda (versió aramea)   

Bé, sinó podem amb el grec, potser amb l'arameu ens en sortirem millor, deuen pensar alguns. En arameu, la llengua que parlava Jesús, la paraula galma vol dir camell i també corda. A partir d'això es pot especular, però no veig perquè s'hauria d'escollir corda quan les comunitats cristianes que havien conegut Jesús van voler utilitzar camell per traduir-ho. No així però un traductor de l´any 1929, que de la versió Aramea del Nou Testament va decidir traduir galma per corda enlloc de camell i posar camell al peu de pàgina.[2]  Potser a partir d'aquí s'ha extès la història de la corda.  La versió aramea es tracta de la Peshitta, la qual per la majoria dels entesos és de fet una traducció del grec [5]. 

Es podria argumentar que pels deixebles, -alguns eren pescadors- això de la corda d'amarrar la barca els era més proper que un camell. De totes meneres, a part de que la corda tampoc passaria per l'agulla, en el Talmud trobem expressions on es parla de passar un elefant pel forat d'una agulla, com a dita d'una cosa impossible [2bc], amb la qual cosa Jesús podria haver adaptat aquesta expressió a l'animal més gran de Judea, el camell. Per altra banda, Jesús tenia una tendència a exagerar molt, així trobem, "Com pots dir al teu germà: "Deixa'm que et tregui la brossa de l'ull", si tu tens una biga [un arbre!] en el teu?" Mt 7.4, o "coleu un mosquit i us empasseu un camell!" Mt 23,24, així que no m'estranya gents que mencionés un camell.


Total, pel que he pogut esbrinar,  Mt 19:24 va d'agulles i camells, i no de portes estretes i cordes, encara que naturalment vosaltres esteu ben convidats a donar la vostra opinió o comentari.




[2] Hebrew new testament studies. http://www.biblicalhebrew.com/nt/camelneedle.htm
[4b] A New Accurate Translation of the Greek NEW TESTAMENT into simple Everyday American English by Julian Anderson
[2bc] Babylonian Talmud, Berakoth, 55b, Babylonian Talmud, Baba Mezi'a, 38b

diumenge, 11 d’abril de 2010

La meva experiència al refugi pels sense sostre: cap lloc millor on estar.


- "Nosaltres els cristians, no només anirem al cel [si Déu vol], sinó que a més ja participem de la festa que allà ens trobarem"  Així és com intentava jo explicar-li a un amic meu l'experiència espiritual de descobrir -ja enmig nostre- Aquell que qui és sempre font de vida: el Pare del Cel, el Fill resuscitat, l'Esperit Sant, que mai deixa de fer feina.  És l'experiència de la proximitat del regne amorós de Déu; l'experiència del ja-aquí-però encara-no-completament, la qual és present d'alguna manera en tota vida cristiana. Constantment estem invitats a compartir i a créixer en l'Amor i la Vida de Déu. No em sembla que el meu amic m'acabés d'entendre, més aviat abans de despedir-nos va intentar punxar-me sugerint que el fet de ser voluntari aquella mateixa nit al refugi d'indigents de la meva parròquia hauria de ser com participar del cel, o no era això el que jo estava dient? I naturalment, això és el que jo deia. 

Fer de voluntari de nit al refugi per persones sense sostre durant era una de les experiències que jo mateix m'havia proposat de viure des de feia temps. Durant mesos però no havia trobat el moment oportú per fer-ho, així que quan va arribar el temps joiós de la quaresma vaig decidir no aplaçar-ho més i posar-ho entre el meus objectius per aquest temps litúrgic, la qual cosa volia dir que les excuses tipus estic-molt-ocupat no em servirien de res. Estic content d'haver-ho fet així, i de l'experiència anés molt bé.  

Al arribar al refugi vaig ser saludat pel Jim, que em va explicar les quatre normes bàsiques a seguir. Vam tenir uns moments per parlar i vaig conèxier que ell fa casi vint anys que és el responsable del refugi. Tot un exemple de compromís. 

Cap a les nou van arribar els homes i nosaltres vam treure una mica de menjar i vegudes. Després alguns d'ells es van posar a mirar la tele; feien la sèrie Law and Order. Jo llavors vaig treure un tauler d'escacs d'un armari i ben aviat em vaig trobar jugant amb un dels homes. Les dos partides que vam fer les vaig disfrutar molt, tant que no recordo quan va ser l'últim cop que m'ho vaig passar tant bé en una partida.


Cap a les onze vam tancar els llums i tothom es va posar al llit. No cal dir que jo casi no vaig dormir aquella nit. Sent com sóc una persona de son lleuger, i sent la meva primera nit allà, vaig notar tots els sorolls del dormitori, i el viatges que de tant en tant algú feia al lavabo. Cap a les dues de la matinada algú es va posar a escoltar música, així que amb cortesia se li va haver de dir que apagués l'aparell, que calia silenci. La nit va anar passant. Va ser-me fàcil entrar en l'espai de la pregària d''agraïment al Déu que ens estima. Vaig donar gràcies perquè en aquell moment estava justament en el millor lloc on podia ser. Un lloc bo, un lloc que era participar ja d'un trosset de cel. En aquest sentit em va recordar molt la meva experìencia en l'escoltisme. 
A les 5.30 del matí vam encendre els llums. No és de bojos despertar-se tant d'hora? A les 6.30 és aproximadament l'hora a la que venen a buscar els sense sostre i els porten, si volen, a un centre de dia. Vam esmorzar uns quant cereals amb llet i ben aviat van ser tots fora. Havia començat un nou dia. M'en vaig anar a casa amb tot de comentaris i idees de millores i coses a fer al refugi, però això seria ja el tema d'un altre escrit.  

Comentaris, pensaments? Sou tots benvinguts. 

diumenge, 4 d’abril de 2010

Bona pasqua a tothom: Los invitados de Diós

Bona Pasqua a tothom. Als que arriben els últims i als que arriben primers.  A tots Jesus Ressucitat  ens invita a participar de la seva vida. Com no podia ser d'altra manera torno a penjar el que escrivia fa segles St Joan Crisòstom. 
Los invitados de Dios

Aquel que es piadoso, quien ama al Señor, que venga y guste del encanto de esta fiesta. Quien ha sido un siervo fiel, que entre con alegría en el gozo de su Maestro. Quien ha llevado el peso del ayuno, que venga y cobre su dinero.

Quien haya trabajado desde la primera hora, recibirá hoy el salario justo; quien haya venido a la hora tercia, se regocijará en la acción de gracias; quien haya llegado sólo después de la hora sexta, puede acercarse sin temor, que no será perjudicado; si alguien ha tardado hasta la hora nona, podrá venir sin ninguna vacilación; el obrero de la undécima hora no sufrirá por su retraso.

Porque el Señor es liberal: recibe al último como al primero; concede el descanso al obrero de la undécima hora como a aquel que se puso a trabajar desde el amanecer. Da su gracia al último y colma al primero; da a éste sin olvidar a aquel; no mira sólo la obra, sino que penetra la intención.

Entrad todos en el gozo de vuestro Maestro: primeros y segundos, recibid la recompensa; ricos y pobres, cantad al unísono; abstinentes u ociosos, festejad este día; que hayáis ayunado o no, ¡regocijaos hoy!

El banquete está listo; venid, pues, todos. El ternero cebado, servido está; todos serán saciados. Comed deliciosamente en el banquete de la fe; venid y tomad las riquezas de la bondad.

Que nadie llore su pobreza: se nos ha abierto a todos el reino; que nadie deplore sus pecados: el perdón se ha levantado de la tumba; que nadie tema a la muerte: la del Señor nos ha hecho libres; él la ha vencido cuando ella le tenía encadenado; lanzó en el pavor a quienes habían tocado su carne.

Isaías lo había previsto, gritando a los cuatro vientos: «El infierno se estremece al salir a tu encuentro» (Is 14,9). Se estremeció porque fue vencido; se entristeció porque fue burlado. El infierno tomó un cuerpo, y se encontró ante Dios; tomó la tierra y encontró el cielo; tomó lo visible, para caer en lo invisible.

«Muerte, ¿dónde está tu victoria?
Muerte, ¿dónde está tu aguijón?»
(1 Cor 15,55)

Cristo ha resucitado y tú has sido vencida. Cristo ha resucitado y los demonios han caído; Cristo ha resucitado y los ángeles están alegres; Cristo ha resucitado y todos los muertos dejan la tumba. Sí, Cristo ha resucitado de entre los muertos, primicias de quienes duermen.

¡A él, gloria y poder por los siglos de los siglos! Amén

dimecres, 20 de gener de 2010

La sang de Crist també pel poble: Concili de Trent

En l'escrit anterior vaig defensar i animar a oferir i prendre la comunió amb pa i vi, amb l'argument que s'ajustava més al manament de Nostre Senyor Jesucrit: "Beveu-ne tots, que això és la mev sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom en remissió dels pecats" (Mt 26,27b-28) Avui vull comentar una mica el que va dir sobre el tema el Concili de Trent, que en part és probablement una de les causes perquè en alguns països com el nostre encara en combregi només amb pa. 

El Concili de Trent (1545-1563) ens afirma dues coses respecte la comunió amb les dues espècies: a saber, que l'Església catòlica va tenir raons i causes justes perquè els laics combreguéssin només amb pa i que en cada una de les espècies es reb el Crist tot sencer, sense que falti cap gràcia per aconseguir la salvació. Les causes i raons que tenia l'Església per no oferir el vi al poble no les he trobat (i si vosaltres en teniu alguna idea us agrairïa moltíssim que l'expliqueu als comentaris), però en tot cas no van ser prou greus perquè la prohibició de combregar amb vi pels laics s'establís de manera definitiva, com alguns volien, sinó que es va deixar a discrecció del papa, el fet de determinar quan i com era oportú rebocar-la. Des del segle XVI la situació ha evolucionat molt i en moltes parròquies d'arreu del món, amb el consetiment del bisbe, es dóna la comunió amb pa i vi. Això no passa gaire en les parròquies catalànes o espanyoles. Com vaig dir l'altre dia em sembla que és degut al no tenir germans protestants aprop nostre que puguin questionar la nostra pràctica. Però potser la raó és una altra. 

Finalment, no cal dir, que és una gran cosa que Crist tot ell estigui present en cada una de les espècies, així els que ténen al·lergia al glúten, poden combregar només amb vi, i els que ténen problemes d'alcoholisme poden combregar només amb pa, sense perdre per cap de les gràcies i fruits del sacrament. 

Bé, em sembla que m'he extès bastant. Com sempre els vostres comentaris són molt benvinguts. Fins el següent post! 


----------------------------- Notes -----------------

 CONCILIO DE TRENTO 

SESSIÓ XXI

CAP. III. Que se recibe Cristo todo entero, y un verdadero Sacramento en cualquiera de las dos especies.

Declara el santo Concilio después de esto, que aunque nuestro Redentor, como se ha dicho antes, instituyó en la última cena este Sacramento en las dos especies, y lo dio a sus Apóstoles; se debe confesar no obstante, que también se recibe en cada una sola de las especies a Cristo todo entero, y un verdadero Sacramento; y que en consecuencia las personas que reciben una sola especie, no quedan defraudadas respecto del fruto de ninguna gracia necesaria para conseguir la salvación.

CÁNONES DE LA COMUNIÓN EN AMBAS ESPECIES Y DE LA DE LOS PÁRVULOS.

CAN. I. Si alguno dijere, que todos y cada uno de los fieles cristianos están obligados por precepto divino, o de necesidad para conseguir la salvación, a recibir una y otra especie del santísimo sacramento de la Eucaristía; sea excomulgado.

CAN. II. Si alguno dijere, que no tuvo la santa Iglesia católica causas ni razones justas para dar la comunión sólo en la especie de pan a los legos, así como a los clérigos que no celebran; o que erró en esto; sea excomulgado.

CAN. III. Si alguno negare, que Cristo, fuente y autor de todas las gracias, se recibe todo entero bajo la sola especie de pan, dando por razón, como falsamente afirman algunos, que no se recibe, según lo estableció el mismo Jesucristo, en las dos especies; sea excomulgado.

SESSIÓ XXII

DECRETO SOBRE LA PRETENSIÓN DE QUE SE CONCEDA EL CÁLIZ

Además de esto, habiendo reservado el mismo sacrosanto Concilio en la Sesión antecedente para examinar y definir, siempre que después se le presentase ocasión oportuna, dos artículos propuestos en otra ocasión, y entonces no examinados; es a saber: Si las razones que tuvo la santa Iglesia católica, para dar la comunión a los legos, y a los sacerdotes cuando no celebran, bajo sola la especie de pan, han de subsistir en tanto vigor, que por ningún motivo se permita a ninguno el uso del cáliz; y el segundo artículo: Si pareciendo, en fuerza de algunos honestos motivos, conforme a la caridad cristiana, que se deba conceder el uso del cáliz a alguna nación o reino, haya de ser bajo de algunas condiciones, y cuáles sean estas: determinado ahora a dar providencia sobre este punto del modo más conducente a la salvación de las personas por quienes se hace la súplica, ha decretado: Se remita este negocio, como por el presente decreto lo remite, a nuestro santísimo señor el Papa, quien con su singular prudencia hará lo que juzgare útil a la República cristiana, y saludable a los que pretenden el uso del cáliz.


CODIGO DERECHO CANÓNICO 


Canon 925.

Adminístrese la sagrada comunión bajo la sola especie del pan o, de acuerdo con las leyes litúrgicas, bajo las dos especies; en caso de necesidad, también bajo la sola especie del vino.



dimecres, 13 de gener de 2010

Preneu i beveu-ne tots: la sang de Crist també pel poble!

Aquesta setmana m'he trobat amb l'agradable sorpresa d'anar a missa i poder combregar amb pa i vi. Era Nadal, però he preguntat a la comunitat i m'han dit que les dues espècies s'oferien cada diumenge. M'he quedat content i se m'han passat les ganes que fa temps que tinc de treure un cartell després de la benedicció final, on posi: Preneu i beveu-ne tots: la sang de Crist també pel poble!

Aquesta història ja vé de llarg. Quan fa anys vaig anar a Oxford, vaig descobrir que allà combregaven regularment amb pa i vi, amb el cos i la sang de Crist. Vaig pensar que això era molt interessant. A la meva parròquia de Nova York també ho fan, i resulta que ho fan a molts altres llocs, diòcesis i països sencers d'arreu del món. En canvi, això no és gaire freqüent trobar-ho a casa nostra, on en altres països on suposadament la gran majoria de la població és genèricament catòlica; suposo que ens manquen els germans protestants apuntant amb el dit la nostra incongruència. 

Sigui com sigui, després d'estar acostumat a combregar amb les dues espècies, quan tornava a Barcelona sovint se'm feia insoportable i em violentava escoltar com el capellà deia això de "Igualment, havent sopat, prengé el calze, i novament donant-vos gràcies, el passà als seus deixebles tot dient: PRENEU I BEVEU-NE TOTS, AQUEST ÉS EL CALZE DE LA MEVA SANG, LA SANG DE L'ALIANÇA NOVA I ETERNA, VESSADA PER VOSALTRES I PER TOTS ELS HOMES EN REMISSIÓ DELS PECATS. FEU AIXÒ QUE ÉS EL MEU MEMORIAL." I, just després de posar-se en el lloc de Nostre Senyor Jesucrist i de citar-lo, el capellà va i es veu tota la sang ell sol. Ell sol. Insoportable. 

En un altre escrit ja parlaré dels documents oficials i arguments en defensa de combregar amb una o dues espècies. Avui em sembla però més oportú de fer una crida: amics i amigues catequistes, personal de les comissions litúrgiques i dels consells parroquials, gent que aneu a missa, germans i germanes en Crist tots, escolteu amb atenció el manament que durant l'últim sopar ens va donar Jesús, el Messies el Fill de Déu. I si us sembla que ell voldria que la seva Església combregués també amb vi (però a la vostra parròquia això no passa), aneu al mossèn i amablement i insistentment demaneu-li allò que és bo per a la salvació de les vostres ànimes. La sang de Crist també pel poble.

Finalment, aprofito per felicitar aquelles parròquies que ja ho fan això de compartir el pa i el vi. N'estic ben content i el meu cor se n'alegra.

Com sempre els vostres comentaris són més que benvinguts. Una abraçada, i fins el pròxim escrit.