dimarts, 1 d’octubre de 2013

Les benaurances que no m'agraden les llegeixo com vull




Terra Santa. Vista des del turó de les benauraces.
Al fons es veu el mar de Galilea 
Església de les Benaurances, a dalt de la muntanya on Jesús va
explicar el programa del Regne de Déu. 
Assegut des de dalt d'un turó, on ara hi ha una església, Jesús va proclamar el seu projecte del Regne de Déu. El sermó de la muntanya feia així:

--Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
»Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!
»Feliços els humils: ells posseiran la terra!
»Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
»Feliços els compassius: Déu se'n compadirà!
»Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!
»Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
»Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! »Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies!1Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit. (Mt 5:3-12, BCI)
Un apunt del blog Bad Catholic parla de com a vegades sembla que distorsionem les benaruances que no ens agraden.

Quan per exemple sentim "Feliços els humils", no pensem que Jesús ens estigui demanant que felicitem els humils pel fet de ser-ho, però que ja li està bé que nosaltres siguem persones arrogants i difícils de conviure; sinó el que ens demana és que ens tornem humils, senzill, fàcils de conviure.

Quan per exemple sentim "Feliços els compassius", no pensem que Jesús ens estigui demanant que felicitem els compassius, però que ja li està bé que nosaltres siguem indiferents al patiment; sinó que ens demana que ens tornem, compassius, empàtics, capaços d'ajudar els altres.

Quan per exemple sentim "Feliços els que treballen per la pau", no pensem que Jesús ens estigui demanant que felicitem els treballadors per la pau, sinó que ho siguem nosaltres mateixos.

Perquè doncs, quan sentim "Feliços els pobres" pensem que el que Jesús ens demana no és que ens fem pobres, que deixem d'acumular possessions o diners al banc, sinó que felicitem els que fan opció de pobresa voluntària?

D'acord. Jesús no vol que visquem en la misèria, però potser sí que ens proposa una vida diferent, un vida d'alguna manera oposada al fer-nos rics. Em sembla que simplment busquem excuses, perquè no ens creiem Jesús, quan ens diu que Déu ens beneeix en la pobresa.

                 --- pausa per pensar ---

El problema de les actituds

Alguns diràn, Marc, t'has deixat de mencionar que a l'evangeli de Mateu, Jesús no diu feliços el pobres, sinó feliços el pobres en esperit! Com si això fos una diferència molt important.

Sembla que hi ha una tendència a entendre "en esperit" com volent dir que el que importa no és si tens diners o no, sinó l'actitud que tinguis de cara als bens i als diners. Aquest interpretació sembla concordar amb algunes notes a peu de pàgina d'algunes bíblies, com la BCI o la RVR95 que diu que Mt 5:3 es refereix a los que reconocen su pobreza espiritual, y no ponen su confianza en los bienes materiales, sino en Dios. 

En aquesta interpretació jo hi veig dos problemes.

Primer. Potser la interpretació correcta del text és l'actitud de no posar la teva confiança en els bens materials, sinó en Déu. Em sembla una actitud a la que tots hem d'aspirar. Però les actituds es demostren en fets. Si una persona té cent millions d'euros al banc, potser no estar posant la seva confiança en Déu. De la mateixa manera, si nosaltres sempre aspirem a tenir més, potser no estem posant la confiança en Déu. No dic que no sigui possible tenir molts diners o bens materials, i a la vegada posar aquesta riquesa al servei del regne de Déu, però generalment, aquesta disposició a confiar en Déu i posar els nostres bens als seu servei es tradueix en tornar-nos més pobres, amb menys diners i amb menys possessions, i no amb més diners i més possessions.

Així doncs jo diria que l'actitud -com a disposició mental- és important, però només un pas, de l'actitud s'ha de passar a l'acció.

Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. (Jm 1:14-17)
Per altra banda, jo estic bastant convençut que "en esperit" no fa referència tant a una actitud sinó a una realitat més profunda. Parafrassejant en Marc Barnes: l'Esperit no és una actitud. És la part més profunda del centre de l'home, és el lloc de la vida, la llibertat i l'existència des del qual s'actua. És la part interior incomunicable de la persona, expressada a través del llenguatge, dels gestos, del cos. Si una dona està enamorada -una realitat espiritual- aquesta es manifesta a través de les accions. Si un home es cruel -una altra realitat espiritual- també es manifesta a través de les accions. O com ens diu la carta de Jaume, la fe, una realitat espiritual, es manifesta a través de les accions, sinó en realitat és morta.

Bé doncs, acabem.

Feliços els pobres en esperit, d'ells és el Regne del cel


Interior de l'Església de les Benaurances.