dissabte, 29 d’octubre de 2011

Déu en forma de dona. Crist en forma de dona

Cap d'una Dona. Sebastiano del Piombo
Quan Jesús es posa a ensenyar sobre el Regne de Déu ho fa amb una pedagogia exquisita. En les seves paràboles no s'oblida de les dones, sinó que també les fa protagonistes. Així en Mateu trobem aquestes dues paràboles, una darrere de l'altra:
Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: a mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques .(Mt 13,31-32,BCI)
Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar. (Mt 13,33)
Les dues paràboles vénen a explicar-nos una mateixa cosa sobre el Regne de Déu. Perquè doncs n'hi ha dues? Una possible resposta és que Jesús té en compte les dones que l'estant escoltant. Si primer posa un exemple amb un home de protagonista, després en posa un altre amb una dona al capdavant.

Amb això aprenem dos coses.

La primera és que Jesus mirava de fer-se pròxim a les persones també en els exemples que buscava per donar-nos la bona notícia del Regne de Déu. Diguem-ne que intentava explicar-se a partir d'allò que és quotidià i amb el què ens podem relacionar. I com que dones i homes tenien diferents ambients de treball potser posant exemples més pròxims a cadascun d'ells els ajudava a entendre millor el que volia dir.

La segona cosa que aprenem i és la següent: pel fet de tenir dos exemples equivalents Jesus ens està dient que la masculinitat o feminitat dels personatges o del context no és important. No és el punt en el que ens hem de fixar. L'autèntic protagonista de la paràbola és el Regne de Déu i no l'home o la dona, o el contex masculí o femení de la paràbola. Tenint dos paraboles paral.leles ens ajuda a destriar el gra de la palla, a entendre millor què és el que Jesus ens vol dir,  que d'alguna manera el Regne de Déu és com allò que sembla petit o insignificant però que fa que tota la realitat es transformi en allò que ens és bo i necessari.

Mirem ara un altre cas encara més interessant en el que que trobem dos paràboles equivalents, una darrere l'altra. Són les paràboles del bon pastor i de la moneda perduda.
Jesús els va proposar aquesta paràbola:
     Quin home d'entre vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no se la posa a les espatlles ple d'alegria i, arribant a casa, convida els amics i els veïns dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat l'ovella que havia perdut"? Igualment jo us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se.
     O bé, quina dona té deu monedes de plata i en perd una, ¿no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan l'ha trobada, ¿no convida les amigues i veïnes dient-los: "Veniu a celebrar-ho amb mi: he trobat la moneda que havia perdut"? Igualment jo us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix. (Lc 15,3-10, ~BCI)

Tal com diu la BCI a peu de pàgina, la imatge del pastor i el seu ramat és molt freqüent en l'Antic Testament per parlar de la relació de Déu i el seu poble. El bon pastor de la paràbola és doncs una manera de representar Déu, un Déu que vé al nostre encontre. Ara bé, com que Jesús ens posa de seguida una altra paràbola semblant, la de la dona i la moneda perduda, si apliquem l'equivalència entre paràboles tenim que la dona que busca la moneda perduda és també una representació de Déu.

El bon pastor però no només és una imatge de Déu, sinó també és una imatge de Jesucrist que vé al nostre encontre. Aquesta és una imatge que ja es va aplicar a Jesus des dels temps antics, des de quan els cristians estavem a les catacumbes. Ja en aquells temps trobem representacions de Jesús portant una ovella a coll com la que veieu a l'esquerra, que és més moderna.

Bé doncs, si apliquem els mateix principi d'equivalència entre les paraboles que Jesús ens dona, llavors la dona que busca la moneda perduda també és una imatge de Jesús, el Crist. Tant imatge com el pastor, perquè el que volem representar no és la masculinitat o feminitat de Jesus, o de Déu, sinó el seu amor i la cura que té de nosaltres.

I am això us deixo per avui!

dimarts, 18 d’octubre de 2011

L'ordenació de les dones, encara es possible?

En els dos articles anteriors hem vist com el que al principi semblava una declaració infal·lible del papa prohibint l'ordenació de les dones, resulta que de fet és una declaració fal·lible, és a dir, pot estar equivocada. En el document Ordination Sacerdotalis, el que el papa fa és senzillament exposar el seu convenciment de que, el fet de que les dones no es puguin ordenar capellanes, és una ensenyament infal·lible de l'Església. Tanmateix no tenim una declaració infal·lible que ens asseguri que això és així.

És més, aquesta interpretació no és meva, sinó que és la que el Cardenal Ratzinger (ara Papa) va donar com a cap de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, quan aquesta va respondre oficialment un dubte sobre la interpretació del document Ordinatio Sacerdotalis.

La situació doncs és la següent. L'ensenyament actual de la jerarquia de l'Església és que la doctrina de que les dones no es poden ordenar capellanes és una doctrina infal·lible, però que, contràriament a la majoria de les altres doctrines infal·libles, no tenim una manera infal·lible de saber que això és així.

En paraules tècniques, ens trobem davant d'un ensenyament del magisteri ordinari de l'Església, no pas davant d'un ensenyament del magisteri extraordinari.

El que hem de fer ara doncs és veure de quina manera podem saber si aquest ensenyament ordinari de l'Església és infal·lible o no. Tal i com vaig explicar en el primer article, un ensenyament ordinari de l'Església és infal.lible si els bisbes, "mantenint el vincle de comunió entre sí i amb el successor de Pere, i ensenyant de manera autèntica en materia de fe i moral, acorden que una doctrina ha de ser mantinguda coma definitiva (LG26)". No n'hi ha prou que els bisbes estiguin d'acord entre ells (penseu per exemple en les croades) sinó que cal que com a jutges acordin que la doctrina és infal.lible.

Finalment hem arribat al nucli de la questió. El problema d'Ordinatio Sacerdotalis és el següent. El papa declara que el fet de que les dones no es puguin ordenar capellans és una doctrina infal·lible del magisteri ordinari de l'Església. Al mateix temps però, el papa no ens explica com ha arrivat al convenciment que els bisbes estan d'acord amb ell que aquesta es una doctrina infal·lible. No sabem si el papa va consultar els bisbes sobre el tema, i si els va consultar no sabem què van respondre.

La falta d'evidència sobre un acte conjunt dels bisbes jutjant la questió de l'ordenació de les dones, posa en risc la mateixa declaració del papa quan afirma que aquest és un ensenyament infal.lible. Això és així perquè cap doctrina es considera infal·lible si no és manifestament infal·lible. (Codi Dred Canònic 749.3)  No n'hi ha prou doncs que el papa ens expliqui com arriba ell a la conclusió de que no és voluntat de Jesús que les dones siguin capellanes, sinó que ens ha de mostrar com una majoria qualificada dels bisbes estan d'acord amb ell que aquest és un esenyament irreformable.

Hem arribat doncs al final del carrer. I el que hem trobat és que el debat sobre l'ordenació de les dones no està necessariament tancat de manera definitiva, sinó que es podria reobrir en motiu de la manca d'evidència de la infal·libilitat d'aquest ensenyament del magisteri ordinari.

Finalment, tant si us ha agradat l'articles o penseu que en algun punt estic equivocat, estaré encantat de saber la vostra opinió. Si heu arribat fins aquí llegint els tres articles, bé us mereixeu dir-hi la vostra!
 

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Ordinatio Sacerdotalis: no pas infal.lible

Des de la definicició de la infal·libilitat papal (1870) els únics dos dogmes definits "ex-cathedra" pel papa han estat el dogma de la Immaculada Concepció de Maria i el dogma de l'Assumpció al cel de Maria.

Aquest és el consens dels teòlegs. Què passa doncs amb la declaració Ordinatio Sacerdotalis, on el papa declara que l'Església no pot ordenar dones capellans, és aquesta una declaració infal·lible? La resposta és que no, i ho veurem comparant diversos aspectes d'aquest cas amb el cas dels dogmes marians.


Llenguatge de la declaració
Amb l'autoriat de nostre Senyor Jesucrist, amb la dels benaurats apòstols Pere i Pau, i amb la nostra, definim, afirmem i pronunciem que la doctrina que sosté que la Santíssima Verge Maria, desde el primer instant de la seva concepció, per un privilegi singular i gràcia de Déu Omnipotent, en atenció als merit de Jesuscrist, salvador del gènere humà, va ser preservada de tota taca del pecat original, ha estat revelada per Déu, i per tant ha de ser creguda fermament i constantment per tots els fidels. (Pius IX, Butlla Ineffabilis Deus, 1854) 
Amb l'autoriat de nostre Senyor Jesucrist, amb dels benaurats apòstols Pere i Pau, i amb la nostra, pronunciem, declarem, i definim ser dogma revelat divinament que la Inmaculada Mare de Déu, sempre verge Maria, havent completat el curs de la seva vida terrenal, va ser assumida en cos i ànima a la glòria celestial. (Pius XII Munificentissimus Deus, 1950)
En virtut del meu ministeri de confirmar en la fe als germans (cf Lc, 22,32), declaro que la Iglesia no té de cap manera la facultat de conferir l'ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictamen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de l'Església (Joan Pau II, Ordinatio Sacerdotalis, 1994)
El primer que sorpren del llenguatge és que els paper Pius IX i Pius XII fan servir el plural en la seva declaració infal·lible. Això no és una questió poètica, sinó que significa que parlen amb l'autoriat i en nom de tots els papes. En constrast, Joan Pau II, fent servir el singular, ens dona a entendre que l'autoritat amb la qual parla en aquest cas és inferior a la de les declaracions dogmatiques dels altres papes.

A qui es dirigeix el papa?

Quan els papes Pius IX i Pius XII van fer les seves declaracions dogmàtiques van utilitzar els documents de màxim nivell en l'eslgésia en els seus corresponents moments: la butlla papal i les constitucions. En aquests documents el papa tracta assumptes de gran importància i es dirigeix a tots els fidels. En contrast, Joan Pau II va escollir fer la seva declaració en un document de menys rang, una carta dirigida no a tots els fidels sinó als bisbes. Sembla estrany que si la intenció fos de definir un dogma, la cosa es faci en un document com aquest.

------------

A la vista de les precisions anteriors sembla probable que la declaració del papa es pugui considerar fal·lible. És a dir, el papa ens exposa de manera fal·lible la seva convicció de que s'ha de considerar infal·lible l'ensenyament que diu que les dones no es poden ordenar capellans. Aquest és un matís important i estaria bé poder confirmar si aquesta és la interpretació oficial.

Afortunadament ho podem fer. Aquesta és la opinió de la Congregació de la Doctrina de la Fe, que, responent a un dubte sobre com s'ha d'interpretar Ordinatio Sacerdotalis, ens diu que el fet que les dones no es puguin ordenar capellà és una doctrina infal·lible del magisteri ordinari (tipus II en aquest post) i no pas una declaració infal·lible del papa.
Aquesta doctrina requereix un assentiment definitiu, ja que, fonamentada en la Paraula de Déu escrita i constantment conservada i aplicada en la Tradició de l'Església des del principi, ha estat proposada infal·liblement pel magisteri ordinari i universal ( LG 25,2). En conseqüència, en les circumstàncies actuala, el Summe Pontífex, al exercir el seu ministeri de confirmar en la fe els germans (Lc 22,32) ha proposat la mateixa doctrina en una declaració formal, afirmant explícitment el que sempre in en totes parts y per tots els fiels s'ha de mantenir, en quant al dipòsit de la fe. (Ratzinger, Ad Dubium, 1995, subratllat meu)  
Per si no quedés clar, el cardenal Ratzinger, actual papa, encara va escriure clarificant aquesta resposta, i ens diu el següent:
A la carta, tal com explica la resposta de la Congregació per la Doctrina de la Fe, el Pontífex Romà, tenint en compte les circumstàncies actuals, ha confirmat el mateix ensenyament amb una declaració formal [...] En aquest cas, un acte del magisteri ordinari del Papa, en ell mateix no infal·lible, dóna testimoni de la infal·libilitat de l'ensenyament d'una doctrina que l'Església ja posseix. (Ratzinger, comentari sobre Ad Dubium, 1995)
Així que finalment hem trobat la perla en el cistell. L'ensenyament de la jerarquia de l'Església és que la no capacitat de l'Església per ordenar dones capellà NO és un dogma definit infal·liblement pel papa, sinó que és un ensenyament infal·lible del magisteri ordinari de l'Església.

Ara bé, la Congregació per la Doctrina de la Fe, no genera documents infal·libles, i podria passar que estigues equivocada.



En parlarem més en el pròxim capítol. 

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Ordinatio Sacerdotalis: un papa equivocat?

Fa ja un cert temps vaig estar parlant sobre el tema de l'ordenació de les dones amb un capellà amic. Com molts dels temes que encara resten oberts o incompresos per molts creients, sembla que el debat sempre s'hagi d'acabar al mateix lloc, a l'autoritat de l'Església. Al final, em venia a dir més o menys això: "Mira, no tinc més arguments, però m'estimo l'Església i confio en ella."


Suposo que aquest capellà estava pensant en el que el papa Joan Pau II va escriure als bisbes:
Per tant, a fi d'allunyar tot dubte sobre una questió de gran importància, que afecta la mateixa constitució divina de l'Església, en virtut del meu ministeri de confirmar en la fe als germans (cf Lc, 22,32), declaro que la Iglesia no té de cap manera la facultat de conferir l'ordenació sacerdotal a les dones, i que aquest dictamen ha de ser considerat com a definitiu per tots els fidels de l'Església.     (Ordinatio Sacerdotalis 4)             
Jo també m'estimo l'Eglésia i confio en que Déu treballa en ella. Al mateix temps ningú m'ha donat encara arguments convincents que prohibeixn a l'Església d'ordenar les dones. Si, com a catòlic, 
he de defensar que les dones no es poden ordenar capellans només sobre la base d'aquesta declaració del papa, i no sobre arguments que n'expliquin els motius, potser estaria bé de mirar detalladament si aquesta declaració del papa és infal·lible. És a dir, pot ser que el papa estigui equivocat?

Per respondre aquesta questió primer hem de fer un excursus per veure sota quins criteris l'Església considera que un ensenyament de l'Església és infal·lible. Naturalment, com que aquests criteris els anuncia la mateixa Església, si no volem anar a parar a un argument circular, cal acceptar-los des de la fe. 


Les tres formes en que l'Església pot fer una declaració infal·lible són:


1) Declaració "ex-cathedra" del papa
El Romà Pontífex, Cap del Col.legi episcopal, gaudeix d'aquesta mateixa infal.libilitat [de l'Església] per raó del seu ofici quan, com a suprem pastor i doctor de tots els fidels, el qual confirma en la fe els seus germans (cf. Lc22,32), proclama d'una forma definitiva una doctrina de fe i moral. Per això s'afirma, amb raó, que les seves definicions són irreformables per si mateixes i no pel consentiment de l'Església, per haver estat proclamades sota l'assistència de l'Esperit Sant, [assistència] que li fou promesa en la persona de Sant Pere, i [per tant] no necessiten [aquestes definicions] de cap aprovació d'altres ni admeten tampoc apel.lació a cap altre tribunal. Perquè en aquests casos, el Romà Pontífex no dóna una sentència com a persona privada, sinó que, en qualitat de mestre suprem de l'Església universal, en qui singularment resideix el carisma de la infal.libilitat de l'Església mateixa, exposa o defensa la doctrina de la fe catòlica. (Lumen Gentium 25)


2) Accord del col.legi dels bisbes
Encara que cada un dels bisbes individualment no gaudeixin de la prerrogativa de la infal·libilitat, quan, tot i estar dispersos pel món, però mantenint el vincle de comunió entre si i amb el successor de Pere, i ensenyant autènticament en matèria de fe i moral, acorden que una doctrina ha de ser mantinguda com a definitiva, en aquest cas proposen infaliblemente la doctrina de Crist. Tot això es realitza amb més claredat quan, reunits en concili ecumènic, són per a l'Església universal els mestres i jutges de la fe i costums, [consequentment] a les definicions [dels quals] cal adherir-se amb la submissió de la fe. (Lumen Gentium 25)


3) Consens de tots els fidels 
La totalitat dels fidels, que tenen la unció del Sant (cf. 1Jn 2,20 i 27), no pot equivocar quan creu, i aquesta prerrogativa peculiar seva la manifesta mitjançant el sentit sobrenatural de la fe de tot el poble quan«des dels Bisbes fins als últims fidels laics »[22] presta el seu consentiment universal en les coses de fe i moral.


En particular per determinar quan el papa fa una declaració infal.lible "ex-catedra"hem de mirar aquests diversos punts: 
    1. La doctrina que defineix es de fe i/o moral.
Això ho sabem mirant el contingut
    2. La doctrina no és una invenció del papa sinó que està continguda ja en la fe de l'Església
Això normalment ho sabem perquè el papa, després de consultar els bisbes i els fidels, explica en el document de la declaració infal.lible com aquesta doctrina que defineix està d'acord amb les Escriptures i amb la Tradició de l'Església. 
    3. El papa actua com a pastor de tota l'Església, no (només) com a bisbe de la diòcesi de Roma o altres "carrecs" que pugui tenir.
Això ho sabem perquè quan fa la declaració es dirigeix a tots els fidels. 
    4. El papa ha de fer evident que esta fent és una declaració infal.lible.
Aquesta evidència vé a través del llenguatge: Amb l'expressió "Nosaltres definim -dogma-" el papa deixa clar, amb l'ús del plural, que no parla des d'una opinió seva individual sinó que parla en nom de tots els papes passats. Naturalment la paraula definim és de gran importància doncs estableix el llenguatge per sempre, el llenguatge del dogma. I finalment, el dogma en sí que s'ha de formular de la manera més activa i clara possible. 

Si us hi fixeu bé veureu que es possible defensar que la majoria d'aquests punts no es compleixen en la declaració Ordinatio Sacerdotalis que és on el papa diu que l'Església no pot ordenar dones capellanes. Si això és així, llavors aquesta declaració no seria una declaració infal.lible "ex-catedra".
En el següent article d'aquesta sèrie, abordaré aquesta questió i a poc a poc ens anirem endinsant en aquest tema tant interessant.

Fins aviat doncs!