Fa uns anys, en una reunió en època de quaresma, vaig trobar-me un marista que ens va explicar que el dimecres de cendra no s'havia aixecat del banc per a la imposició de la cendra. Encara més, ens va treure un perfum i ens va suggerir de posar-nos-en una mica. Sí, és una història real, i des de llavors, cada any, em torna a la ment per aquesta època.
La cendra està molt bé com element liturgic. És un signe exterior d'una realitat interior: la fragilitat humana, la necessitat de conversió etc... Però fora del context liturgic la cendra pot ser un element de pretensió. Allà a Nova York, sempre veia un grapat de gent carretejant la creu al front durant tot el dia. No sé si això era per un excés de respecte cap a les cendres, o per trobar una oportunitat per parlar del cristianisme amb desconeguts. Sigui com sigui, a mi em transmetien una imatge com dient ¨mireu, com compleixo com a cristià!¨ En canvi l'evangeli que just llegim el mateix dia ens diu que fem tot el contrari:
¨I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. 17 En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara.¨ (Mt 1,16-17)
Això és el que ens recorda el germà marista. L'evangeli d'avui és una crida a la conversió interior, i a no a sentir-nos o mostrar-nos superiors als altres perquè fem això o això altre. La cendra la vull, però quan s'acaba la liturgia vull recordar també el perfum.
Bona quaresma a tots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada