dimecres, 23 de desembre del 2009

Nadal des de la Paraula

Una homilia de Nadal, per Josep-Joan Badia. 

Estem acostumats al Nadal del pessebre, pastorets, l’àngel, Maria, Josep, etc… Una visió del Nadal justificada en l’Evangeli però mancada del missatge més profund que vol ser rebel·lat: Déu encarnat, en figura humana, en Jesús, el Fill, , pel do de l’Esperit, amor de comunió i vida. Potser enlluernats amb tantes llunetes, consum, cançons, molsa i “caganers”, no podem descobrir amb mirada de fe el que se’ns vol anunciar.

Trobem-nos amb la Paraula, que és la font on brolla tot el que vol dir i significar el Nadal del Senyor. Ens hi ajuda anar seguint els fragments escripturístics proposats per la Litúrgia del vespre, la nit, l’aurora i el dia de la festa de Nadal.

A la missa vespertina de vigília, el profeta Isaïes (Is. 62; 1-5) diu al poble d’Israel – preforma de la humanitat – “No et podran dir més l’Abandonada, la Desolada, a tu et diran Jo-me-l’estimo… perquè el Senyor t’estimarà” Nadal comença amb un crit d’esperança per una humanitat sovint desesperançada, una opció del Senyor per l’home i la dona, brollada de l’amor: t’estimarà. Cal posar-se en disposició de deixar-se estimar, deixar-se prendre per aquest amor que allibera de la sensació d’abandó i desolació en que sovint ens movem les persones i les nostres societats.

El fragment de l’Evangeli que continua és de Mateu (1:1-25), ens presenta dues parts:

- La primera narra una genealogia, més simbòlica que històrica (forma  molt pròpia de la literatura i el pensament orientals) Comença en Abraham, passant per Isaac, David, Salomó –amb el salt de la deportació de Babilònia- continuant amb Jacob i acabant amb Josep, espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies (Déu-ve-a-salvar-nos) fa un joc de xifres de tres blocs de catorze generacions, per mitjà de la qual reconeix que el Messies assumeix en ell tota la realitat històrica del poble, en homes concrets, no es un ésser vingut que sap d’on i com, és un Déu que és fa veritable home, fill d’home, assumint el passat i el present de l’ésser humà. Aquesta reflexió convindria tenir-la ben present a l’hora de discernir els inventors de messies galàctics, esperpentics, i fins hi tot deistes visionaris, que volen veure en Jesús una mena d’extraterrestre.

La segona part, ens presenta el naixement de Jesús en concret: “Maria, la seva mare, promesa amb Josep, es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant”.Déu per l’Esperit irromp en la historia humana, en la simple i quotidiana realitat d’una parella. Cal però deixar-se sorprendre, la revelació obrada en Jesús, no és fruit d’una iniciativa humana, és iniciativa de Déu, aquesta es la finalitat que cerca donar-nos a conèixer la visió que rep Josep en somnis sobre la realitat de la concepció de Maria. Cert que tots nosaltres em rebut la vida per l’amor i la genitalitat entre un home i una dona, però no és menys cert que el Pare ens fa el do d’una ànima, que ens constitueix en projecte d’amor del Creador, i per tant no lligats a cap altre senyor, cridats a la nostra pròpia identitat, cadascú segons la seva manera de ser. La grandesa de l’ésser humà li bé per la seva identificació amb el Creador. Jesús neix com a ésser humà, per que cadascú de nosaltres reneixi en la veritat d’ell mateix.

Seguim endavant, i ens trobem amb la lectura de la missa de la nit (Is. 9: 1-6) El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum… Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa… ens ha estat donat un fill… Princep-de-pau… fonamentat i sostingut sobre el dret i la justícia” Tenim un segon pas en relació als texts de la missa anterior, ara es una invitació a l’alegria, la joia interior, no la fugissera del moment, si no aquella que s’arrela en el fons del cor, en l´ìntim de la persona. Les pors que aixequen tantes menes de fosca al nostre interior queden destruïdes, i la llum ho emplena tot, la llum que ens fa veure el que som i com som, que ens fa reconèixer la realitat d’aquest ésser humà, assumit per Jesucrist, i que només pot descobrir-se veritablement amb una mirada pacificadora plena de “dret i justícia” (dret entès com a sinceritat, justícia com a misericòrdia, que no vol dir llàstima, si no acollida i acceptació serenes). Jesús ve a nosaltres per que vivim segons la essencial vocació de tot home i dona: passar pel món fent el be, com artífex de pau, que sap integrar les seves mancances amb ajuda de la humilitat que reconeix la pròpia feblesa i l’acceptació que ens obre a la reconciliació. La solidaritat en serà la conseqüència, solidaris a la manera de Déu en Jesús.

L’Evangeli que segueix (Lc 2:1-14) fa una reflexió afegida en aquest anar aprofundint el missatge del Nadal. Recull un fet històric: un edicte de l’autoritat romana ordenant un cens. Apareix Bet-Lèhem, la ciutat davídica,  tots tenim arrels, l’ésser humà es un ésser arrelat. S’acompleixen els dies i neix Jesús. Paral·lelament el text ens presenta una  altra escena: uns pastors al ras (una mena de sensesostre, gent que no compta) reben l’anunci d’un àngel (torna a repetir-se la iniciativa divina) “No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor” I afegeix: “les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora” i els àngels canten la glòria de Déu i la pau a la terra per tots aquells que “estima el Senyor” L’amor de Déu es manifesta en les persones i les realitats senzilles, de cada dia, sense deliris de grandesa, poder, èxit i lluïssors. Som des de la realitat nua de nosaltres mateixos; la imatge tan estimada que solem mostrar, mai serà el reflex de nosaltres mateixos. Qui sap viure en la senzillesa del seu ésser comunica als altres la realitat de qui és, i es fa portador d’aquell mateix amor amb que el Senyor estima tothom, la seva vida canta la glòria del Creador, i és un benedicció per els altres, constructor de pau. Una vida cristiana reeixida humana, espiritual i afectivament difícilment pot generar-se des de els projectes, programes i organigrames que solem inventar-nos, cal trobar el Bet-Lèhem de cadascú i les pròpies senyes d’identitat.

Encara tenim més. La lectura primera de la Missa d’alba retorna a Isaies (62,11-12) “Escolta el que el Senyor fa sentir fins als termes més llunyans: el teu salvador ja és aquí” Un dels elements més importants de Nadal està en escoltar, en aprendre a escoltar. Escoltar fent nostre el que sentim, ser el que escoltem, però escoltar en l’interior, cal discernir els diversos sons que ens arriben i seleccionar. La presència de Déu en les nostres vides, en el nostre íntim, només podem experimentar-la des de l’actitud d’escoltar, escoltar Aquell que fent-se home, ens pronuncia les seves paraules, paraules que, com diu la cançó, son paraules d’amor.

Escoltar comportarà trobar-se, sortir d’un mateix per anar a l’encontre de l’altre. L’Evangeli (Lc. 2: 15-20) d’aquella litúrgia ens ho palesa: els pastors anaren a veure això que ha passat… hi anaren tot seguit i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora, havent-ho vist van contar el que els havien dit d’aquell infant. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava” Cal deixar-se dur, acompanyar per aquesta Paraula que ens parla al fons del cor; especialment al Nadal, trobarem a Jesús viu en el nostre cor, on ha plantat la tenda, era a la porta trucant, l’hem sentit i obrint-la Ell, amb el Pare i l’Esperit hi fan estada. Qui descobreix aquest tresor ho ven tot i ho anuncia a tothom, el Nadal del cor s’encomana als altres cors, contagia. No és el Nadal dels farts i satisfets, és el Nadal dels qui com Maria mediten aquestes coses en el seu profund, trobant al Déu de la vida encarnat en la seva pròpia vida.

Acabo aquesta reflexió. La missa del dia proposa novament un altre fragment d’Isaies (52:7-10) que comença amb una oda de lloança: “Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova… escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig, alceu els crits d’alegria: el Senyor a consolat el seu poble… i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu” himne que resumeix tot el que fins ara hem anat descobrint del Nadal segons l’escriptura. Comença la contemplació, la construcció del Regne que Crist a iniciat amb  la seva vinguda, no brolla dels plànols i memòries, pressupostos i garanties, comença en la contemplació, la mirada admirada amb ulls d’infant, l’amor actua en el nostre profund, i sadollant-nos tot ho emplena, al punt de sobreeixir de nosaltres mateixos.

Ara s’acaben les reflexions, cal deixar que la Paraula s’encarni en nosaltres l’Evangeli (Jo 1: 1-18) d’aquesta celebració ens ho diu: “El qui es la Paraula es va fer home i planta entre nosaltres el seu tabernacle” havans però diu: “ A tots els qui l’han rebut, els qui creuen en el seu nom, els concedeix  poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o per voler humà, sinó de Déu mateix”… Cal fer silenci, deixar-se transformar, identificar-se plenament d’aquesta filiació. Déu s’ha fet Fill, per què nosaltres esdevinguem fills, i si som fills som germans. De la contemplació, de l’experiència de naixement del Crist en el nostre íntim personal, en brollarà la família dels batejats, cridats a ser com a Església, llavor de nova humanitat, alliberada pel Senyor que ha vingut a salvar-nos. Potser fa masses Nadals que tots nosaltres i l’Església sencera ha deixat enrera el veritable sentit d’aquestes festes que celebrem, adormits i enlluernats per tantes altres coses que en diem nadalenques però que ens fan viure molt lluny de la Nativitat de Nostre Senyor Jesús el Crist, l’Emmanuel, Deu-amb-nosaltres.

divendres, 18 de desembre del 2009

Blogging

Hola, 

avui us poso uns links interessant que he trobat navegant per internet:

Un escrit amb molta força sobre la bondat de Déu i el seu pla salvífic. 

Per Teresa Forcades: La violència i justícia a la Torá Un treball acadèmic sobre la historia d'Hagar rellegida a partir d'una lectura feminista i exegèsica del text 

Per grup de cristians i cristianes de ICV: reflexió sobre la proposta de la llei de l'avortament voluntari. Un document ben escrit i interessant. Encara que diria que no estic completament d'acord en tots els punts, m'agrada que hi hagi cristians que volen reflexionar seriosament. 

Per Fr Alois de Taizé: Carta de Taizé 2009 Com sempre amb paraules entenedores i que arriben al cor ens fa arribar un missatge d'esperança. Una pega però, perquè no hi ha una versió catalana de la pàgina web de Taizé?, tantes llengües com tenen i falta la nostra! 

Be fins una altra,

Marc

dimecres, 16 de desembre del 2009

Christians in the world

The letter from Mathetes to Digonetus is an amazing work of apologetics in the greek context of the second century. After talking about the nonsense of worshiping statues as gods, and commenting on jewish practices the author moves to talk about the manners of christians and their religion. Here is a fragment:

The Christians in the world 

"Christians are indistinguishable from other men either by nationality, language or customs. They do not inhabit separate cities of their own, or speak a strange dialect, or follow some outlandish way of life. Their teaching is not based upon reveries inspired by the curiosity of men. Unlike some other people, they champion no purely human doctrine. With regard to dress, food and manner of life in general, they follow the customs of whatever city they happen to be living in, whether it is Greek or foreign. 

And yet there is something extraordinary about their lives. They live in their own countries as though they were only passing through. They play their full role as citizens, but labor under all the disabilities of aliens. Any country can be their homeland, but for them their homeland, wherever it may be, is a foreign country. Like others, they marry and have children, but they do not expose them. They share their meals, but not their wives.  

They live in the flesh, but they are not governed by the desires of the flesh. They pass their days upon earth, but they are citizens of heaven. Obedient to the laws, they yet live on a level that transcends the law. Christians love all men, but all men persecute them. Condemned because they are not understood, they are put to death, but raised to life again. They live in poverty, but enrich many; they are totally destitute, but possess an abundance of everything. They suffer dishonor, but that is their glory. They are defamed, but vindicated. A blessing is their answer to abuse, deference their response to insult. For the good they do they receive the punishment of malefactors, but even then they, rejoice, as though receiving the gift of life. They are attacked by the Jews as aliens, they are persecuted by the Greeks, yet no one can explain the reason for this hatred. 

To speak in general terms, we may say that the Christian is to the world what the soul is to the body.  [ ....]

Christians love those who hate them just as the soul loves the body and all its members despite the body's hatred. It is by the soul, enclosed within the body, that the body is held together, and similarly, it is by the Christians, detained in the world as in a prison, that the world is held together. The soul, though immortal, has a mortal dwelling place; and Christians also live for a time amidst perishable things, while awaiting the freedom from change and decay that will be theirs in heaven. As the soul benefits from the deprivation of food and drink, so Christians flourish under persecution. Such is the Christian’s lofty and divinely appointed function, from which he is not permitted to excuse himself."

Christians are like salt that makes food to be good. Or in worlds of the letter, christians are to the world like the soul is to the body!  

Other interesting things are said in this letter about the atonement of Chist and the spiritual life, but I may comment on them another day. I just mention one sentence:

as a Saviour He [God] sent Him [Jesus], and as seeking to persuade, not to compel us; for violence has no place in the character of God. 


Note: In an early version of this post, there were no comments of mine, and only a copypasted text from the vatican archive webpage. This arose some criticism  (see first two comments) which I partially addressed here by commenting on the letter. 

dimecres, 2 de desembre del 2009

Avortament: els dubtes de la Germana Teresa Forcades.

Després de llegir diversos blogs m'he adonat que molta gent critica la Germana Teresa Forcades sense haber-se llegit bé el que diu. I no estic parlant de la grip A, tema pel qual ja és prou famosa, sinó del tema de l'avortament, sobre un comentari dos pàgines que va publicar a Foc Nou per aclarir el que havia dit al programa Singulars. En una d'aquestes crítiques barates fins i tot he llegit que comparava un nen amb un roñó!

Pel que jo entenc, na Teresa Forcades es planteja fins a quin punt podem forçar a que una persona cedeixi el seu cos per salvar-ne una altra. Deixeu-me replantejar en dues qüestions el que jo entenc és el seu dubte.

a) s'hauria de forçar per llei a algú a cedir el seu roñó per tal de salvar una vida? posem per exemple forçar un pare a donar el seu roñó per salvar la vida del seu fill malalt?

b) s'hauria de forçar per llei a la mare a cedir la seva matriu per salvar una vida?, posem la vida de la seva filla encara per néixer? 

Per a mi les dues qüestions són importants i difícils. No són exàctament la mateixa i les dues volen matisos. De totes meneres és curiós i interessant que algunes persones respònguin que sí a una i que no a l'altra. Jo encara no tinc respostes totalment clares. El que sí que és clar és que Déu sempre aposta per la vida. En els dos casos salvar el fill o la filla és el moralment correcte, dic jo. La pregunta és si s'ha d'imposar per la força.

Si quan reflexioneu sobre el tema teniu comentaris us agraïria que els féssiu al blog. Naturalment també me'ls podeu enviar personalment al mail si voleu. 


dissabte, 28 de novembre del 2009

Perquè la confirmació hauria de ser abans dels 10 anys. Part 4

Finalment acabem aquesta sèrie on defenso la confirmació primerenca amb el punt:

Coherencia en l'espai

a) abarcant l'Orient i l'Occident

A l'Orient, els bisbes de l'Església Catòlica no estaven tant preocupats a admininstar la confirmació ells mateixos, així que [quan els bisbes ja no podien ser presents a tots els baptismes per confirmar els infants]  l'odre tradicional dels saraments, Baptisme Confirmació i Eucaristia, va seguir igual [ perquè van delegar la confirmació als preveres]. La Confirmació segueix immediatament el Baptisme i es adminstrada per un capellà ( vegeu CEC 290 i 291 )

La pràctica de les Esglésies Orientals posa l'èmfasis en la unitat de la iniciació Cristiana. La pràcita de l'Església Llatina expressa més clarament la comunió del nou cristià amb el bisbe com a garant i servent de la unitat, (...) i la conexió amb els origens apostòlics de l'Església de Crist. 

b) abarcant iniciació per adults i infants

Noteu que la seqüència Baptisme, Confirmació i Eucaristia és la que es segueix en el Ritu d'Iniciació Cristiana d'Adults, el qual requereix que tant els nois/es com els adults en el catecumenat rebin els tres sacraments a la vegada, fins i tot si els nens/es són més joves que l'edad corresponent a la qual els joves catòlics de la parròquia són rutinariament confirmats. (CEC 1232)

c) però, i les relacions ecumèniques?

Les relacions ecumèniques amb les esglésies Ortodòxies probablement seria més facil, amb aquest canvi, però està per veure com afectaria les relacions amb la Comunió Anglicana. Potser als llocs on hi hagi Anglicans i Catòlics es podria introduir una proclamació solemna (i voluntària!) cap a l'edat dels 16 anys. De totes maneres, no seria això com tornara començar el cercle de malentesos que volem trencar amb aquesta proposta? A mi em sembla que si, però les vostres idees són, com sempre, molt benvingudes.

Fins la pròxima!

dimarts, 24 de novembre del 2009

Perquè la Confirmació hauria de ser abans dels 10 anys. Part 3

Seguim amb les raons, avui toca:

Coherència a través del temps: retornar als orígens
Per explicar-ho tradueixo ràpidament un resum que explica com hem arribat a aquesta situació a l'Església d'occident.

A l'Església primitiva el sacraments de la iniciació eren tres: Baptisme, Confirmació i Eucaristia. Aquests eren celebrats en un mateix ritual, que presidia el bisbe. Aquesta va ser la pràctica del ritual romà fins el segle V o VI quan els bisbes ja no podien ser presents a tots els baptismes. la qual cosa portà a una separació entre el baptisme i la confirmació. Igualment l'Església encara celebrava els sacraments amb ordre: Baptisme, Confirmació i Eucaristia.

El 1910 el Papa Piux X va adonar-se que els nens/es no se'ls permetia fer la primera comunió fins a l'edat dels dotze o catorze i sentí que el fet de denegar la comunió era contrari al misstge de Jesús, que sempre havia atret el infants cap a ell.  Pius X ordenà doncs que els nens i nenes fóssin benvinguts a la taula de l'Eucaristia tant aviat com poguéssin distingir (l'hostia de) l'Eucaristia del pa ordinari.  L'edat per a la primera comunió va ser així rebaixada cap als set anys. Com que no es va discutir sobre la confirmació l'ordre dels sacraments va ser canviat.La reforma del Concili Vaticà II va cridar a l'Església a restaurar l'odre original dels sacraments. Això però presenta reptes i dificultats. Un canvi com aquest pressuposa un compromís profund per part de la família de nodrir la vida dels joves. Aquest compromís també vol dir que els pares necessiten entendre les raons del canvi. [ traducció al meu estil, veure original en el meu post en anglès]

Posant l'Eucaristia abans de la Confirmació Pius X va subratllar la importància de l'Eucaristia en la vida cristiana. Ara per subratllar de nou aquesta importància, no hauriem de posar també la confirmació a una edat més primerenca?
 
notes estra: segons el text sembla que el CV II hagués recomanat restaurar l'ordre sacramental quan de fet només diu que el ritual de la confirmació ha de ser revisat: El ritual de la confirmacio ha de ser revisat i la conexió íntima que aquest sacrament té amb la totalitat de la iniciació cristiana ha de ser més clarament exposada; per aquest raó és adequat pels candidats de renovar les promeses baptismals just abans de ser confirmats. (Sacrosactum Concilium 71, traducció meva de l'anglès)

Fins la pròxima!

dijous, 19 de novembre del 2009

Perquè la confirmació hauria de ser abans dels 10 anys. Part 2

En l'anterior escrit vaig defensar com a positiu el fet de restablir el sacrament de la Confirmació abans de l'Eucaristia. Si la Confirmació es fés als 8 o 9 anys, com passa  a la diòcesi de Phoenix USA,  això ens ajudaria a desfer el malentès de que es tracta d'un sacrament sobre la maduresa cristiana o el compromís adult amb l'Església. És a dir, la Confirmació no és un títol que ens guanyem o mereixem, sinó que és un do gratuït de Déu, com la resta de sacraments. Avui comentaré un dels dos punts que vaig deixar pendents: 

Relació entre el Baptisme, la Confirmació i l'Eucaristia

Ja que estem interessats en aquests sacraments em sembla ben oportú citar el Papa Pau VI, que va dir: "La participación en la naturaleza divina que los hombres reciben como don mediante la gracia de Cristo, tiene cierta analogía con el origen, el crecimiento y el sustento de la vida natural. En efecto, los fieles renacidos en el Bautismo se fortalecen con el sacramento de la Confirmación y finalmente, son alimentados en la Eucaristía con el manjar de la vida eterna, y, así por medio de estos sacramentos de la iniciación cristiana, reciben cada vez con más abundancia los tesoros de la vida divina y avanzan hacia la perfección de la caridad" (Pablo VI, Const. apost. "Divinae consortium naturae"; cf OICA, praen. 1-2). [ Naturalment en aquest blog el Papa parla en castellà impecable -aha!- fins que em cansi o algú tradueixi el catecisme al català per fer copy-paste (que trist no?), bé continuem] 

La confirmació completa el Baptisme pel qual rebem el do de l'Esperit Sant. I l'Eucaristia, com ens diu el Concili Vaticà II, és  font i cimal de la nostra Fe (Lummen Gentium 11, CEC 1233). Així doncs, al final la qüestió que ens hem de plantejar és la mateixa que el Papa Benet XVI ens presenta en la seva exhortació, Sacramentum Caritatis (2007). El Papa diu " Concretament, s'ha de veure quina pràctica facilita millor els fidels a posar el sacrament de l'Eucaristia al centre, coma a final de tot el procés d'iniciació" [ràpida traducció meva de l'anglès]. Quina penseu que és la resposta? Com sempre els vostres comentaris són molt benvinguts. 

notes extra: aqui podeu trobar alguns documents incloent Concilis locals a Europa que defensen (amb arguments dolents, però!) la confirmació a una edat avançada. També trobareu un esquema del Primer Concili Vaticà a favor de retornar a l'ordre sacramental, i comentaris del papa Leó XII. 

notes extra: en els documents més important com les constitucions del Concili Vaticà II, quan mencionen els sacraments junts sempre ho fan en l'ordre Baptisme, Confirmació Eucaristia. 

Fins la pròxima!
 

dijous, 5 de novembre del 2009

Why confirmation should be before the age of ten. Part 2

In the previous post I argued that restoring the sacrament of Confirmation before the Eucharist, say at 3rd grade, is good because it erases the misunderstanding that confirmation is about maturity and commitment to the Church. This is, we do not earn or merit our Confirmation, because sacraments are free gifts from God.  

Today I will comment on the two remaining points: 1) restoring the order of sacraments makes the relation between them clearer, and 2) makes more coherent the practices of the church across history and time.  


1) Relation between Baptism, Confirmation and Eucharist

When looking at the relation between sacraments it may be opportune to quote Pope Paul VI, who stated the following:
The sharing in the divine nature given to men through the grace of Christ bears a certain likeness to the origin, development, and nourishing of natural life. The faithful are born anew by Baptism, strengthened by the sacrament of Confirmation, and received in the Eucharist the food of eternal life. By means of these sacraments of Christian initiation, they thus receive in increasing measure the treasures of the divine life and advance toward the perfection of charity (CCC 1212).

Confirmation is a completion of Baptism by which we receive the gift of the Holy Spirit. And, as the Vatican II tells us the Eucharist is the source and summit of our Faith. (Lummen Gentium 11, CCC 1233)  So at the end the question we have to ask is the same as Pope Benedict sets in his apostolic exhortation, Sacramentum Caritatis (2007). The Pope Says “Concretely, it needs to be seen which practice better enables the faithful to put the sacrament of the Eucharist at the centre, as the goal of the whole process of initiation.” What do you think is the answer?
As always your comments are very welcomed.

extra notes: some documents including  local european councils that (with bad arguments) defended late confirmation age,  an schema of the First Vatican Council forcing restoring traditional sacramental order, and comments form Pope Leo XII, can be found here.

extra notes: in the most important documents, like Vatican II constitutions, when mentioned together, Baptism Confirmation and Eucharist appear always in these order.

2) Coherence across time, returning to the origins 

Some copy-pasted history will show how we get to the current situation in the western church.

In the early Church the sacraments of initiation were three: Baptism, Confirmation & Eucharist. They were celebrated together in a single rite, with a bishop as presider. This was the practice of the Roman Rite up until the 5th or 6th century when bishops could no longer be present at all baptisms, leading to a time of separation between baptism & confirmation. At first, the time of separation was short, but as time went on, the delay for the bishop to arrive grew. Still the Church celebrated the sacraments in the order of Baptism, Confirmation & Eucharist until this century.

In 1910, Pope Pius X recognized that children were not being allowed First Communion until the age of twelve to fourteen. He felt that such a denial was contrary to the vision of Jesus who always drew children to himself. Pius X ordered that children be allowed to come to the table of the Eucharist as soon as they could distinguish the Eucharist from ordinary bread. The age was then lowered to around seven. Confirmation was not discussed and therefore the order of sacraments was upset. The reforms of Vatican Council II called the Church to restore the original order of sacraments. This is not without challenges and difficulties. Such a change presumes a deep commitment on the part of the family to nurture the life of the young. Such a commitment means that parents have a need to understand the reasons for change & the ways

By placing the Eucharist before Confirmation Pius X was stressing the importance of the Eucharist in the christian life. Now to stress the Eucharist again shouldn't we lower as well the confirmation age? 

extra notes: from the text it seems that CVII would recommend the restored order, when in fact it says only that it needs to be revised: The rite of confirmation is to be revised and the intimate connection which this sacrament has with the whole of Christian initiation is to be more clearly set forth; for this reason it is fitting for candidates to renew their baptismal promises just before they are confirmed. (Sacrosanctum Concilium 71)

2) Coherence across space

a) across western and eastern Catholic Church

In the East, the bishops of the Catholic Church were not so concern about administering confirmation themselves, so the traditional order remained untouched. The Confirmation follow immediately the Baptism and is administered by the priest. (see CCC 290 and 291 for more information)

The practice of the Eastern Churches gives greater emphasis to the unity of Christian initiation. That of the Latin Church more clearly expresses the communion of the new Christian with the bishop as guarantor and servant of the unity, (...) and hence the connection with the apostolic origins of Christ's Church.

b) across cristian initiation for adults and children

It should also be noted that the Baptism Confirmation Eucharist sequence is the one followed by RCIA (Rite of Christian Initiation of Adults) which requires that children and adults in the catechumenate receive all three sacraments together, even if the children are younger than the age at which the Catholic children of the parish are routinely confirmed and by the Eastern Catholic Churches for infants and adults alike (CCC 1232). 

c) but, what about ecumenical relations?

Ecumenical relations with Eastern Orthodox Churches would probably be easy with this change but it remains to be seen how this would affect the Catholic-Anglican ecumenical movement. Maybe in the provinces with both Anglican and Catholic churches one can introduce a (voluntary) solemn proclamation of faith at the age of 16 years old or so, but would it not start the vicious circle again? I think I would rather not do this, but you may have other ideas or comments, which are as always very welcomed. 
Hope you enjoyed the post. 

divendres, 23 d’octubre del 2009

Perquè s'hauria de rebre la confirmació abans dels deu anys. Part 1

Des del Maig del 2005 la Diòcesi Catòlica de Phenix (USA) ha tornat a l'ordre tradicional dels Sacraments de la Iniciació Cristiana: primer el Baptisme, segon la Confirmació i tercer l'Eucaristia, la qual es rebrà a tercer de primària (8-9 anys). 

Aquesta restauració de l'ordre sacramental es una bona ida perquè
  1. Fa més clara la relació entre els sacraments: la Confirmació com a plenitud, o perfecció de l'Esperit Sant rebut en el Baptisme; i l'Eucaristia com a font i cimal de la nostra fe.
  2. Esborra el malentès de que la Confirmació és un sacrament sobre la maduresa cristiana o el compromís adult amb l'Església. Desfer aquest malentès pot ser una bona oportunitat per renovar la pastoral juvenil.  
  3. Fa més coherents les pràctiques sacramentals a través del temps i entre les tradicions orientals i occidentals de l'Església. 
Avui us tradueixo unes preguntes i respostes sobre el punt b), les quals les podeu trobar al web de la Diòcesi de Phoenix. M'hauria agradat començar amb el punt a) però com que això ja està escrit i és el que tinc més a mà tiro endavant. El seguent escrit intentaré comentar els altres punts. Com sempre les vostres opinions són apreciades i molt benvingudes.  


P: Quan els nostres fills es confirmin abans de la primera comunió, de quina manera faran un compromís adult vers l'Església? 

R: Tots els sacraments són un do del Pare del Cel, que desitja donar-nos la Seva mateixa vida, la qual anomenem gràcia.  Els sacraments no ens els guanyem o els mereixem. Per aquesta raó la Confirmació no hauria de ser percebuda com el sacrament del compromís adult vers l'Eslésia. De fet, l'Església fins i tot demana als capellans que confirmin els infants i els nens/es quan estan en perill de mort, a fi que puguin rebre la plenitud de l'Esperit Sant. L'autèntic compromís madur cap a Crist i l'Església s'expressa en la participació plena en l'Eucaristia i en la vida apostòlica de l'Església. Això no s'aconsegueix en un moment donat, sinó al llarg d'una vida d'aprofundiment de la nostra relació amb Crist, la qual comença a l'infantesa i continua fins a la mort.  

M'agrada subratllar: el compromís adult vers Crist i l'Eslgésia s'expressa en la participació plena en l'Eucaristia i en la vida apostòlica de l'Eslgésia. 


P: No és la Confirmació un sacrament sobre la maduresa que hauria de rebre's després de la Primera Comunió?

R: De fet no. La Confirmació completa el Baptisme (amb la plenitud del do de l'Esperit Sant).   La perfecció de la gràcia baptismal en la Confirmació no depen de l'edat o dels coneixements de qui es confirma. La gràcia rebuda és un do gratuït de Déu i 'no necessita ractificació per esdevenir effectiva' (CEC 1308) La pràctica de rebre la Confirmació a l'institut (als 14 anys) dóna la impressió de que el sacrament és d'alguna manera merescut per virtut de l'edat o de l'educació religiosa. De fet però, el Sacrament de la Confirmació és un vehicle effectiu de la gràcia de Déu a qualsevol edat mentre sigui vàlidament administrat. Els que reben el sacrament són capaços de recollir-ne els fruits des del primer moment. Així, el dons del sacrament, rebut a una edat primerenca, poden ser de gran ajuda pels nens i nenes durant el seu creixement cap a l'adolecènsia i vida adulta. Independentment de l'edat, la Confirmació és un Sacrament de la Iniciació Cristiana. El que és important és recordar que els sacraments no només tenen a veure amb l'edat, sinó especialment amb el creixement de la fe, i el compartir la gràcia divina. Des del 2005 la Diòcesi de Phoenix ha establert la recepció de la Confirmació i la Primera Comunió a tercer de primària. 

M'agrada subratllar: la confirmació és un do gratuït de Déu i com a tal no depen dels coneixments, la gràcia rebuda pot ser, a més, de gran ajuda als nens i nenes durant el seu creiement cap a l'adolesència i vida adulta.


P: Com afectarà aquest canvi a la pastoral amb adolescents i joves? 

R: A la llarga creiem que aquest pot ser un gran pas per la Pastoral de Juventut. Rebre el sacrament pot ser utilitzat com un esquer o com una eina motivadora. Enlloc d'atreure els adolescents a través del nostre esforç creatiu i d'una pastoral de qualitat, sovint és fàcil caure en la temptació de tenir una audiència captiva, a la qual se'ls requereix de ser presents. El problema de tenir gent captiva és que els adolescents poden sentir-se realment presoners, i acabar atenent reunions a les quals realment no volen anar. A més, com que els sacraments tendeixen a ser el focus de la pastoral de juventut, molt pocs adolescents continuen involucrats un cop són confirmats. Enlloc d'entendre el sacrament de la confirmació com un començament o un enfortiment per una vida cristiana més compomesa, molts marxen descansats quan s'acaba el curs. La confirmació s'acaba veient com un títol-destí a aconseguir en la formació religiosa, amb a ironia de que s'acaba celebrant la iniciació cristiana en una església de la qual un pensa marxar inmediatament. La Pastoral de Juventut està cridada a tenir com a propòsit la missió de l'Eslésia. A través de l'evangelització, del servei amb amor als necessitats, del creixament en la fe i en la santedat i en la fe, els joves són cridats a fer seva la proclamació de la Bona Nova. Els equips de pastoral juvenil han d'evangelitzar, i, a través de la formació, ajudar als joves a construir-se, tot enviar-los a servir fora les parròquies, i amb això ajudar aquests joves, que són deixebles del Crist, a través del poder de l'Esperit Sant rebut en el Baptisme i la Confirmació, a esdevenir apòstols en els seus ambients.     

M'agrada subratllar: alliberar els adolescents de ser presoners de la catequesi fins que es confirmin pot contribuir  a renovar la pastoral de juventut.
 
Espero que hagiu trobat aquest escrit interessant!, més coses en el següent post.



Nota: traductore traidore. la meva traducció no es exacta però em sembla que està ben aconseguida. Sempre podeu anar a l'original si voleu comparar detalls.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Galileo llegeix la bíblia II

http://en.wikipedia.org/wiki/File:Heliocentric.jpgintroducció:
Seguint amb la sèrie sobre Bíblia i Ciència, avui veurem com Galileo reinterpreta el text on Josuè fa parar el sol (Jos 10,12-14), de manera que afavoreixi més aviat la hipòtesi heliocèntrica (la terra gira al voltant del Sol) que la geocèntrica (el sol gira al voltant de la terra). 

Argument principal : el dia es tornaria més curt.

L'argument principal de Galileo és que si el Sol es para, el dia enlloc de tornar-se més llarg es torna més curt. Això es pot entrendre de la següent manera. En el sitema geocèntric de Ptolomeu, les estrelles estarien en una boveda fixa = firmament, la qual giraria al voltant de la terra. El sol i els planetes no estarien fixes en aquest firmament sinó que són arrossegats per ell. En aquest esquema el moviment propi dels planetes i del sol fa que canvii la seva posició respecte al fons de les estrelles. Resulta que el moviment propi del sol  es de oest a est, és a dir en contra l'arrossegament del firmament. Si el sol es para, llavors el sol es mouria tal i com es mouen les estrelles, i es pondria uns minuts abans del que es pondria si s'estigués movent. Així ho explica Galileo:

Si los movimientos celestes se adecuan a la concepción de Ptolomeo, tal cosa de ningún modo puede producirse: en efecto, puesto que el movimiento del Sol se efectúa de occidente a oriente, es decir, en sentido inverso al movimiento del primer móvil, que se efectúa de oriente a occidente, y que es causa del día y de la noche, se comprende que, si el movimiento verdadero y propio del Sol cesara, el día sería más corto y no más largo, y que a la inversa, si se quiere que el Sol permanezca sobre el horizonte durante un cierto tiempo en el mismo lugar sin declinar hacia occidente, correspondería acelerar su movimiento hasta el punto en que se equipare con el del primer móvil, lo que significaría acelerar en 360 veces su movimiento habitual.
Argument secundari: el sol al bell mig del cel
Galileo també argumenta que, segons els estudiosos de l'època (Cayetano, Magaglianes), Josuè va parar el sol quan ja era vespre i no quan era migdia. Això es deduiria analitzant tot el que Jossuè hauria de fer aquell dia abans de parar el sol, i que no donaria temps material de realitzar-se només amb mig dia. A més, es més lògic que demanés que el Sol es pari quan s'està ja al vespre i es veu que no hi hauria prou temps per guanyar la batalla als amorreus si es fa de nit, que no demanar-ho al migdia, quan encada quedarien més que suficients hores per enllestir la feina. Si és així, com s'ha d'entendre que la bíblia digui "al bell mig del cel", doncs segons Galileo faria referencia a que el Sol està al centre de les òrbites celestes, al centre de l'univers.


Com es para el sol en el sistema heliocèntric?
Si el Sol ja és al bell mig del cel, com es pot parar, si ja ho està?. Galileo soluciona això introduint la rotació del sol sobre el seu eix. Ell de fet va observar les taques solars, les quals es van movent mantenint una latitud solar constant. Això va fer pensar a Galieo que el Sol no era inmòbil sinó que girava sobre si mateix. Llavors al ordenar que el sol parés, Jesuè podria haber fet parar la rotacio del sol sobre el seu eix i com a consequència, potser els planetes també s'harien parat. D'aquesta manera el dia es tornaria més llarg. La veritat és que, més que creure-s'ho gaire, em sembla que Galileo proposa aquesta explicació per mostrar que hi ha una interpretació possible del text literal bíblic que concorda amb el sistema heliocèntric.

Bé, amb això acabem de moment la sèrie sobre Galileu. Potser encara tindrem algun apèndix resum però de moment ja podem passar a altres temes. Si us queden algunes preguntes pendents ( com per exemple quin sentit té que Josuè pari també la lluna) sempre podeu anar a llegir la carta de Galileo vosaltres mateixos. La podeu trobar aqui

Espero que la sèrie us hagi agradat i com sempre els vostres comentaris són més que benvinguts. 

Figure: An illustration of the heliocentric model of the solar system, from the Harmonia Macrocosmica star atlas of Dutch-German cartographer Andreas Cellarius, circa 1660.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Why confirmation should be before the age of ten. Part 1

Hello everybody,

Since May 2005, the Catholic Diocese of Phoenix has restored the traditional order of the Sacraments of Initiation: first Baptism, second Confirmation, third Eucharist, which will be received at third grade.  This very wise movement of bishop Olmsted is well sounded in theology, ecclesiology and pastoral care. 


Restoring the sacramental order is a good idea because:
  1. it makes the relation between sacraments clear:  Confirmation as a completion, or perfection of the Holy Spirit received in Baptism; and the Eucharist as a source and summit of our faith. 
  2.  it erases the common misunderstanding that Confirmation is about maturity and adult commitment to the Church, which in turn is an opportunity for a renewal of the youth ministries.
  3.  it makes more coherent the practices between eastern and western traditions of church and across history. 

Today I will copy-paste some questions and answers regarding point b), which I get from the Diocese of Phenix web page. I very much liked to write about a) first, but since I already have this information at hand I'll go ahead. Next post I will comment on the other points. As always your opinions are very welcomed.  


Q:  When our children are confirmed prior to First Eucharist, how are they to make an adult commitment to the Church?

A: All sacraments are a gift from our Heavenly Father, who desires to give us His very life, which we call grace. Sacraments are not earned or merited. For this reason, Confirmation should not be perceived as the sacrament of adult commitment to the Church. In fact, the Church even requires priests to confirm infants and children younger than the age of reason when they are in danger of death so that they may receive the fullness of the Holy Spirit. An authentic mature commitment to Christ and the Church is expressed in full participation in the Eucharist and apostolic life of the Church. It is not achieved at a single moment but throughout the life-long deepening of our relationship with Christ. This begins in childhood and continues until death.

I'd like to stress: adult commitment to Christ is expressed in fully participation in the Eucaristh and apostolic live of the Church.

Q:  Isn't Confirmation a sacrament of maturity that should come after First Eucharist?

A: Not really. Confirmation is actually the completion of Baptism (by the full gift of the Holy Spirit). The perfection of baptismal grace found in the Sacrament of Confirmation is not dependent upon age or knowledge of the confirmand. The grace that is conferred is a free gift and ‘does not need ratification to become effective (Cf. CCC 1308). The common practice of high school reception of Confirmation has given the impression that somehow the sacrament is merited by virtue of age or training. In truth, the Sacrament of Confirmation is an effective vehicle of grace at any age as long as it is validly conferred. Thus, those that receive the sacrament are able to reap its benefits from the moment of reception. The graces of this sacrament conferred at a young age could be of great assistance to young people as they grow toward adolescence and young adulthood. Regardless of age, Confirmation is always a Sacrament of Initiation. The important thing to remember is that sacraments are not about age alone, they are about growing in faith, about sharing in God's grace. In the Diocese of Phoenix as of May 15th, 2005 established the reception of Confirmation and First Eucharist in the Third grade. 

I'd like to stress: confirmation is a free gift not dependent on knowledge, the graces conferred could be of great assistance to young people as they grow towards adolescence and adulthood.


Q: How will this change impact ministry to teens and our youth ministry programs?

A: In the long run, we believe this is a great step for youth ministry. “Receiving” the sacrament can be used as a carrot or bottom-line motivation for attendance. Instead of drawing teens by our own creative efforts and quality ministry, we can easily be tempted to rely on having a “captive” audience who is required to be present. The problem with captives is that they may really feel and act like prisoners, as they are forced to be present at meetings they really do not want to attend.  Also, because the sacrament tends to be the focus and destination, few teens stay involved once confirmation is celebrated. Instead of understanding the sacrament of confirmation as a beginning or the strengthening for a more committed Christian lifestyle, many teens walk away with a sense of relief that it is all over. As a result, it is viewed more as a rite of graduation from religious education. The irony is that confirmation celebrates an initiation into a church from which many immediately drop out.  Parish based Youth Ministry programs are called to have the mission of the church as its purpose. They are called to incorporate the proclamation of the Gospel, through evangelization, growth in holiness and fullness of faith; and by loving and serving all those in need. Our youth ministry teams must evangelize, build teens up through formation, and send them out to minister, thereby help these young disciples, through the power of the Holy Spirit received in Baptism and Confirmation, become mature apostles to their peers. 

I'd like to stress: releasing adolescents of being captive until confirmation-graduation could indeed help youth ministry.

Hope you find it interesting: more on the following post.

dijous, 1 d’octubre del 2009

Galileo llegeix la Bíblia

introducció:
Seguim la sèrie sobre com Galileo interpretava la Bíblia. 
Segons Galileo, com que el món ha estat creat per Déu, el que descobrim amb certesa sobre la naturalesa no pot estar en contradicció amb la Bíblia, la qual també prové de Déu. Per tant, en el cas que les certeses científiques estiguin en aparent contradicció amb les Escriptures, el que cal és reinterpretar els textos bíblics. Avui veurem, segons Galileo, els motius pels quals existeix aquesta aparent contradicció entre ciència i Bíblia. El pròxim dia veurem com Galileo reinterpreta el text on Josuè va parar Sol, de manera favorable a les seves tesis.   

Les claus de Galieo 
Comencem llegint un fragment una mica llarg però il.lustratiu de la carta que va escriure a la duquesa de Toscana. 
"Es y ha sido santísimamente dicho, y establecido con toda prudencia, que en ningún caso las Sagradas Escrituras pueden estar equivocadas, siempre que sean bien interpretadas;  no creo que nadie pueda negar que muchas veces el puro significado de las palabras se halla oculto y es muy diferente de su sonido.  Por consiguiente, no es de extrañar que alguno al interpretarlas, quedándose dentro de los estrechos límites de la pura interpretación literal, pudiera, equivocándose, hacer aparecer en las Escrituras no sólo contradicciones y postulados sin relación alguna con los mencionados, sino también herejías y blasfemias: con lo cual tendríamos que dar a Dios pies, manos y ojos, y, asimismo, los sentimientos corporales y humanos, tales como ira, pena, odio, y aun tal vez el olvido de lo pasado y la ignorancia de lo venidero. Así como las citadas proposiciones, inspiradas por el Espíritu Santo, fueron desarrolladas en dicha forma por los sagrados profetas en aras a adaptarse mejor a la capacidad del vulgo, bastante rudo e indisciplinado, del mismo modo es labor de quienes se hallen fuera de las filas de la plebe, el llegar a profundizar en el verdadero significado y mostrar las razones por las cuales ellas están escritas con tales palabras. Este modo de ver ha sido tan tratado y especificado por todos los teólogos, que resulta superfluo dar razón de él. Me parece entonces que razonablemente se puede convenir en que esa misma Santa Escritura, toda vez que se ve llevada a tratar cuestiones de orden natural, y principalmente las cuestiones más difíciles de comprender, no se aparta de este procedimiento, y ello con el fin de no llevar confusión a los espíritus de ese mismo pueblo, y de no correr el riesgo de apartarlo de los dogmas que atañen a los misterios más altos. Por ello, si como se ha dicho, y como claramente se ve, es con el solo objeto de adaptarse a la mentalidad popular que la Escritura no ha esquivado velar verdades fundamentales, no vacilando en atribuir a Dios cualidades contrarias a su esencia, ¿quién podría sostener seriamente que esa misma Escritura, cuando se ve en el caso de hablar incidentalmente de la Tierra, del agua, del Sol o de otras criaturas, haya preferido atenerse con todo rigor a la significación estrictamente literal de las palabras? Y, sobre todo, ¿cómo habría podido ocuparse, con respecto a esas criaturas, de cuestiones que están alejadísimas de la capacidad de comprensión del pueblo, y que no se relacionan directamente con el objetivo primero de esas mismas Escrituras, que es el culto divino y la salud de las almas?"
Un esquema del pensament que Galieo desenvolupa en aquesta carta podria ser el següent:

a) Les escriptures són certes però cal interpretar-les bé.
b) Una mala interpretació, com mantenir sempre una lectura literal, porta a heretgies com atribuir a Déu mans i peus i altres qualitats humanes.
c) Els profetes van fer aquestes descripcions de Déu va ser per adaptar-se millor al poble vulgar, la qual cosa és coneguda per tots els teòlegs. 
d) Si els profetes es van adaptar a la mentalitat del poble al parlar de Déu, fins i tot atribuint-li coses contràries a la seva essència, llavors és molt raonable pensar que també s'han adaptat al poble quan parlaven de les coses naturals.
e) El motiu d'aquesta adaptació és no confondre els esperits de la gent, evitant córre el risc d'apartar el poble de les veritats fonamentals de la fe cristiana.

Finalment doncs hem arribat al punt que tocava. Respecte a les veritats que no són fonamentals per a la fe, els escriptors bíblics, segons Galileo, van voler respectar les maneres de pensar de l'època, i la mentalitat del poble vulgar, a fi de no posar en perill les coses necessàries que cal creure. Que aquest és un risc real ho mostra Galileo citant St Agustí:
«Acontece, pues, muchas veces que el infiel conoce por la razón v la experiencia algunas cosas de la Tierra, del Cielo, de los demás elementos de este mundo, del movimiento y del giro, v también de la magnitud y distancia de los astros, de los eclipses del Sol y de la Luna, de los círculos de los años y de los tiempos, de la naturaleza de los animales, de las frutas, de las piedras y de todas las restantes cosas de idéntico género; en estas circunstancias es demasiado vergonzoso y perjudicial, y por todos los medios digno de ser evitado, que un cristiano hable de estas cosas como fundamentado en las divinas Escrituras, pues al oírle el infiel delirar de tal modo que, como se dice vulgarmente, yerre de medio a medio, apenas podrá contener la risa. No está el mal en que se ría del hombre que yerra, sino en creer los infieles que nuestros autores defienden tales errores, y, por lo tanto, cuando trabajamos por la salud espiritual de sus almas, con gran ruina de ellas, ellos nos critican y rechazan como indoctos. Cuando los infieles, en las cosas que perfectamente ellos conocen, han hallado en error a alguno de los cristianos, afirmando éstos que extrajeron su vana sentencia de los libros divinos, ¿de qué modo van a creer a nuestros libros cuando tratan de la resurrección de los muertos y de la esperanza de la vida eterna y del reino del cielo? Juzgarán que fueron escritos falazmente, pues pudieron comprobar por su propia experiencia o por la evidencia de sus razones, el error de estas sentencias» (Del Génesis a la letra, cap. XIX).
Deixem doncs que Galieo ens resumeixi els motius de l'aparent contradicció entre la Bíblia i les ciències naturals. Aquest serà l'última cita d'avui. 
 
Que haya entonces que atribuir al Sol el movimiento y a la Tierra el reposo para no perturbar la escasa capacidad del pueblo, y permitirle que acepte la fe y sus artículos principales, los cuales son absolutamente de Fe, es cosa clarísima, y desde que así ese modo de obrar se revela necesario, no cabe asombrarse por qué las divinas Escrituras hayan procedido según él. Diré más: no es, por cierto, tan sólo el respeto a la incapacidad del vulgo, sino el deseo de respetar las maneras de pensar de una época, lo que hace que los escritores sagrados, en las cosas que no son necesarias para la beatitud, se adecuen más a las costumbres admitidas que a la existencia de los hechos. En ese sentido, precisamente, pudo escribir San Jerónimo:

«Hay muchos pasajes de las Escrituras que deben interpretarse según las ideas del tiempo y no según la verdad misma de las cosas» (comentario al cap. 28 de Jeremías).


El pròxim dia veurem com Galileo defensa que hi ha una manera d'interpretar el text on Josuè va parar el Sol la qual està més d'acord amb el sistema heliocèntric que no pas geocèntric. Com veurem l'argument principal és que si el sol es para el dia es torna més curt, i no més llarg! Però això ho explicarem el proxim escrit. 

Nota: La imatge és de la Summa de St Tomàs, el qual també cita Galileo a la seva carta.  

dimecres, 16 de setembre del 2009

Déu creador: Galileo i l'autonomia de la ciència.

introducció:

El 1613 Galileo va escriure una carta a la duquessa de Toscana explicant la seva opinió sobre la relació entre les Escriptures i la ciència. En el primer escrit vam veure que al nucli de la disputa hi ha la qüestió de com conjugar el text de l'Antic Testament on Jossuè para el sol al mig del cel (Jos 10,12-14) i l'afirmació de Galileo de que el sol és al centre de la revolució de les òrbites celestes. En el segon escrit vam fer un homenatge a Galileo i vam veure les seves raons científiques. Ara començarem amb els seus arguments per a la interpretació bíblica. 

Llegint la carta, i sense pretendre fer una lectura exhaustiva o sitemàtica, m'ha semblat que en part els arguments es poden esmicolar, reordenar i classificar de la següent forma.

1) Ser prudent és de savis

El primer criteri d'interpretació bíblica de textos potencialment polèmics amb la ciència (i potser tots els altres) és la prudència: ser modest i no apresurar-se, no sigui que la temeritat ens porti a estimar més el nostre error o amor propi que no pas la veritat. Per defensar aquest punt Galileo cita Sant Agustí:
Ahora, pues, observando siempre la norma de la santa prudencia, nada debemos creer temerariamente sobre algún asunto oscuro, no sea que la verdad se descubra más tarde y, sin embargo, la odiemos por amor a nuestro error, aunque se nos demuestre que de ningún modo puede existir algo contrario a ella en los libros santos, ya del Antiguo como del Nuevo Testamento» (Del Génesis a la letra, lib. II, cap. XVII).

2) La ciència té la seva autonomia.
Si la ciència pot demostrar quelcom amb certesa, llavors són les Escritptures les que s'han de reinterpretar. Així ho diu Galileo:
al discutir los problemas naturales, no se debería partir de la autoridad de los pasajes de la Escritura, sino de la experiencia de los sentidos y de las demostraciones necesarias. Porque la Sagrada Escritura y la naturaleza proceden igualmente del Verbo divino, aquélla como dictado del Espíritu Santo, y ésta como la ejecutora perfectamente fiel de las órdenes de Dios
i com a suport de la seva opinió torna a citar St Agustí i dóna un argument de coherència sobre el fet de ser éssers racionals,  
St Agustí:  «Si ocurriera que la autoridad de las Sagradas Escrituras se mostrara en oposición con una razón manifiesta y segura, ello significaría que quien interpreta la Escritura no la comprende de manera conveniente; no es el sentido de la Escritura el que se opone a la verdad, sino el sentido que él ha querido atribuirle; lo que se opone a la Escritura, no es lo que en ella figura, sino lo que él mismo le atribuye, creyendo que eso constituía su sentido» (Epístola séptima, Ad Marcellinum).
Galileo: " No puedo creer que Dios nos haya dotado de sentidos, palabra e intelecto, y haya querido, despreciando la posible utilización de éstos, darnos por otro medio las informaciones que por aquéllos podamos adquirir, de tal modo que aun en aquellas conclusiones naturales que nos vienen dadas o por la experiencia o por las oportunas demostraciones, debemos negar su significado y razón.¨

L'autonomia de la ciència prové doncs del fet mateix que Déu ha creat el món, i a més ens ha donat uns sentits per observar-lo i una intel·ligència per entendre'l.  Com que la Bíblia i la natura provénen del mateix Déu no poden estar en contradicció, així doncs, quan la ciència demostra sense dubtes una cosa, llavors si aquesta cosa sembla contradictoria amb la Bíblia, és la nostra interpretació del text el que ha de canviar. Paradoxalment doncs, la ciència ens ajuda en la interpretació bíblica! 
No quiero decir con ello que no se deba tener una altísima consideración por los pasajes de la Sagrada Escritura. Así, cuando hayamos obtenido una certeza, dentro de las conclusiones naturales, debemos servirnos de esas conclusiones como de un medio perfectamente apto para una exposición verídica de esas Escrituras, y para la búsqueda del sentido que necesariamente se contiene en ellas, puesto que son perfectamente verdaderas y concuerdan con la verdad demostrada.
Com veiem, Galileo deia que cal tenir la Sagrada Escriptura en altíssima consideració. Si es Sagrades Escriptures són perfectament veritables i a la vegada han de concordar amb la veritat demostrada, com s'explica doncs la seva aparent contradicció? En el següent escrit veurem com Galileo intenta resoldre aquest problema.  

diumenge, 13 de setembre del 2009

Family Faith: topic of discussion

The number one goal in the Family Faith catechetical program for our 9-12 grades is to grow as christians by learning how to relate faith and life. We will do so by bringing our life into the light of the gospel, by participating in community services, and by discussing relevant topics.  And here comes the question: what are the most relevant and interesting topics to discuss with youth of 14-17 years old? Below there are four ideas we are planning to set as suggestions for them to choose from. Your comments are very much appreciated.

Justice: do we come across situations in which we would say "it-is-unfair"? how do we face injustice?  how did Jesus act for justice? are we unawarely supporting injustice situations? how justice and mercy relate to each other?...

Money: how important money is in our lives? how much is enough? are happiness and money closely related? is there a christina and non-christian way to spend it? What would Jesus say?...

Being honest: what is to live truthfully and honestly? are we honest with ourselves, our friends, and with God? what image do we give about ourselves? are white lies ok? What would Jesus say about this?...

The world we care:  not only we live in a the earth but we change it. What are the positive and negative things about this? What kind of relationship and responsibility should we have with our environment? what does the Bible say about it?... 

If you like to participate there is a poll at the bottom of the bloc's sidebar. We would also love to hear your comments and suggestions for interesting and relevant topics: what about health care, bible and science, family relationships, people with disabilities...


dimarts, 8 de setembre del 2009

Les raons de Galieo

introducció:
El 1613 Galileo va escriure una carta a la duquessa de Toscana explicant la seva opinió sobre la relació entre les Escriptures i la ciència. Tal com vam veure l'altre dia, al nucli de la disputa hi ha la qüestió de com conjugar el text de l'Antic Testament on Jossuè para el sol al mig del cel (Jos 10,12-14) i l'afirmació de Galileo de que el sol és al centre de la revolució de les òrbites celestes. En aquest escrit farem un breu excursus-homenatge a Galileu, i explicarem les raons científiques que tenia per defensar el sisteme heliocèntric i què deia de les raons dels seus oponents teòlegs. En el proxim escrit seguirem amb els seus arguments sobre interpretació bíblica.  


Homenatge a Galileo
Galileo es mereix entrar al llibre de la història al costat o al davant d'altres figures com Newton, Kepler o Einstein. Algunes de les seves contribucions són:
  • Descobreix l'isocronisme dels pèndols, és a dir que el temps d'occil·lació d'un pèndol només depèn de la llargada de la corda i no de la massa de l'objecte o de l'amplada de l'oscil.lació. Segons Vincenzo Viviani, el seu primer biògraf, Galileo se n'adonà d'això mirant com oscil·lava una làmpara a la catedral de Pisa.  
  • Estudia el moviment accelerat dels cossos fent experiments plans inclinats, el que el portarà a estudiar i a formular la llei de la caiguda dels cossos. Per mostrar que el temps de caiguda dels cossos no depen de la seva massa com deia Aristòtil, Galileo hauria fet caure des de la torre de Pisa dos boles del mateix material i different massa. Segons els historiadors actuals aquesta història que ens explica Viviani, seria més un experiment imaginari que Galileo hauria propossat que no una història real. 
  • Inventa la balança idrostàtica. Inventa una bomba d'aigua que funciona amb cavalls per la qual rep una patent del Senat de Venècia. Crea el compass geomètric i militar. Inventa un primitiu termòmetre. 
  • Construeix un telescopi de 8 augments i és recompensat pels Senat Venecià amb un salari i posició per vida a la universitat de Padua. Amb el telescopi observa les muntanyes de la lluna, descobreix els satèl·lits de Júpiter, els anells de Saturn i verifica les fases de Venus.
Les raons de Galileo
Galileo defensava la teoria de Copèrnic que posava  el sol ( i no la terra) al centre de les orbites celestes. Els motius de Galileo crec que es podrien resumir en dos:
  1. Si mirem el cel a la nit veiem que els planetes no estan sempre al costat de les mateixes estrelles, sinó que es van movent. Aquest moviment a través de les constel.lacions s'explica matemàticament més senzillament amb la teoria heliocèntrica de Copèrnic, que no amb la teoria geocèntrica, que ha de fer girar els planetes en epicicles, és a dir, en cercles centrats al voltant de l'òrbita principal centrada en la terra. Però és la bellesa matemàtica un argument suficient per defensar com a real un model sobre un altre? Si tot es reduís a això, no seria potser sensat, com van demanar alguns teòlegs de l'època, tractar el model heliocèntric només com una útil hipòtesi matemàtica, a canvi de salvar la manera d'entendre les Escriptures? Què en penseu?     
  2. L'argument definitiu a favor del sistema heliocèntric van ser però les fases de Venus. En el cas geocèntric venus només podria tenir fases minvants (menys de la mitat de l'esfera del planeta que ens mira està il·luminada) o creixents (més de la mitat il·luminada, com és el cas de la foto al bloc). Galileo, al observar que venus tenia un sistema complet de fases, va fer decantar definitivament la balança cap sistema heliocèntric. Per entendre millor on està la diferència podeu llegir i veure diagrames aqui. 
En el seguent escrit veurem com, segons Galileo, s'ha d'interpretar la Bíblia. 

Notes: 1) Galileo no sempre l'encertava però, per exemple defensava en contra de Kepler que les òrbites dels planetes eren circulars, quan de fet Kepler tenia raó al dir que eren el·líptiques.
2) Informació sobre Galileo podeu trobar-la aqui. 

divendres, 28 d’agost del 2009

El cas Galileo: científic i cristià

Introducció

Hi ha persones que quan em poso a parlar sobre temes de fe em surten amb la pregunta: tu que ets científic, com pots ser que siguis cristià? No són coses contradictòries? A vegades fins i tot acaba sortint Galileo a la conversa. A mi em sembla que és una pregunta interessant i ben vàlida i que en la majoria dels casos la clau de la questió es redueix a una pregunta més senzilla: és compatible el que la Bília i la ciència diuen sobre el món?

Heus aquí doncs que hem arribat al reialme de la interpretació bíblica, potser un dels punts claus de la relació entre ciència i teologia. La meva idea és explicar en uns quants escrits la opinió que Galileo tenia sobre el tema, a partir de la carta que va enviar a la duquesa de Toscana el 1613. Penseu que ell a part de científic també era cristià, així que és interessant veure el que pensava. La idea es que aquests escrits després formin part d'un dossier més gran sobre interpretació bíblica.

El problema: Josuè fa parar el Sol.

Pel que fa a la interpretació bíblica, hi ha un text que sempre anirà associat amb Galileo perquè va ser al centre de la polèmica que va portar-lo a passar els últims anys de la seva vida en arrest domiciliari. És un text de l'Antic testament que diu el següent:

El dia que el Senyor va fer caure els amorreus davant els israelites, Josuè s'adreçà al Senyor i, en presència del poble, va cridar:
--Sol, detura't a Gabaon!
I tu, lluna, a la vall d'Aialon!
 I el sol es deturà,
i la lluna es va parar,
mentre el poble castigava els enemics.
Així ho diu el Llibre del Just.
El sol es va aturar al bell mig del cel i va ajornar la seva posta tantes hores com té un dia.  Ni abans ni després no hi ha hagut mai un dia com aquell en què el Senyor va obeir la veu d'un home. I és que ell mateix combatia a favor d'Israel. (BCI, Jos 10,12-14)

Per alguns ( o molts ) dels teòlegs de l'època aquest fragment estava en contradicció amb el que Galieo deia sobre el sol:

Saben que mis estudios de astronomia y de filosofia me han llevado a afirmar, con relación a la constitución del mundo que el Sol, sin cambiar de lugar, permanece situado en el centro de la revolución de las órbitas celestes, y que la Tierra gira sobre sí misma y se desplaza en torno del Sol.  (carta a la duquessa de Toscana) 

Encara que segurament avui en dia ningú defensi que és el sol que gira al voltant de la terra, si que em sembla que hi ha gent disposada a defensar, a partir d'aquest fragment, que Bíblia i ciència són incompatibles. Espero que tant els que penseu així com els que no seguiu conectats al bloc i si us bé de gust feu comentaris, potser per a tots hi haurà sorpreses. 

En els següents escrits mirarem quins arguments tenia Galileo per defensar que la Terra donava voltes al Sol i com defensava que això era compatible amb la Bíblia i amb el fet de ser cristià. 
 
Nota1: En català és més normatiu utilitzar Galileu que Galileo, tot i això m'he inclinat utilitzar el seu nom tal i com s'escriu en l'original Italià. Nota2: La carta a la que vaig referencia en totes les cites la podeu trobar en angles aqui i en castella aqui. En català no l'he trobat i és per això que la cito en castellà. 

diumenge, 23 d’agost del 2009

Curiositats en grec: sobre no agenollar-se els diumenges

La meva traducció del canon 20 del Concili de Nicea 325dc


Canon 20:
Sobre la no necessitat d'agenollar-se els diumenges o durant els cinquanta dies [ de Pentecosta ]

A causa de que alguns s'agenollen durant el diumenge o durant els cinquanta dies [ de Pentecosta i ], en nom de que totes les coses a totes les parròquies s'observin de la mateixa manera, el sant concili pensa que estant drets [ és com ] s'ha de donar gloria [pregar ] al Senyor.

---
Com veieu l'argument del concili és uniformitzar la pràctica religiosa a totes les parroquies (que en el contex grec vol dir diòcesis). Malgrat això Tertulià o St Agustí dónen altres raons més teològiques per aquesta pràctica. Ells defensen que és una mostra de l'alegria i de la llibertat que sorgeix de la resurrecció.

Aquesta pràctica de no agenollar-se encara és present a les misses catòliques de ritu Bizantí, i crec que, en general, a la líturgia oriental. Segons Hefele no totes les parròquies van acceptar la norma del concili, sembla que basant-se en que Pau havia pregat agenollat durant el temps de Pentecosta.

Impressions, comentaris, sorpreses?

diumenge, 16 d’agost del 2009

Curiositats en grec: contra natura

A la carta als Romans hi ha un moment on Sant Pau comenta la situació del poble d'Israel després de que molts jueus no reconeguésssin Jesús com el Messies i en canvi alguns pagans sí. És un text amb una imatgeria potent. Veiem que Israel és una olivera bona, de la qual s'han tallat algunes branques que són els jueus que no reconèixen Jesus com el Messies, però al final aquests seràn recuperats. En aquest imatgeria els cristians d'origen no jueu són branques d'olivera bordes empeltats per Déu a Israel contra les lleis naturals.
¨És cert que algunes branques de l'olivera que és Israel van ser tallades, i tu, olivera borda, fores empeltada entre les que quedaven i ara comparteixes amb elles la saba que puja de les arrels.[...] Déu té poder per a tornar-los a empeltar. Si tu has estat arrencat de l'olivera borda on havies nascut i contra les lleis naturals has estat empeltat en una olivera bona, molt més ells, que n'han nascut, seran empeltats en la pròpia olivera.¨ Rm 11,17ss

Fixeu-vos que curiós, Déu actua contra les lleis naturals. La paraula grega que es fa servir en aquest context és παρὰ φύσιν (para = a part, physin= natural), d'on vé la paraula física. I com que Déu és bo, el seu actuar antinatural no pot tenir una connotació moral negativa. Curiosament aquestes mateixes paraules són les que utilitza sant Pau quan descriu les relacions homoeròtiques uns capítols més amunt en la mateixa carta, Rm 1,26, traduides a la BCI per contra natura. Potser tot això ens hauria de fer pensar que, independentment de les opinions que l'apòstol expressi en altres llocs, interpretar "contra natura" de forma judicativa enlloc de descriptiva és erroni.

Contra natura doncs seria un adjectiu descriptiu, més que no pas valoratiu. Fins i tot Déu en la seva bona saviesa actua contra les lleis naturals. Per altra banda a mida que passen els segles els nostres coneixements de ciències naturals augmenten, de manera que la descripció de Pau a Rm 1,26 podria ser fins i tot equivocada.

Finalment, ampliant una mica més el tema, com a societat nosaltres constantment actuem contra les lleis naturals, contruim pantans, creem vacunes, etc. I això a vegades porta reaccions. Fixeu-vos en el que ben desafortunadament va dir el papa Lleó XII el 1829: "qualsevol que recorri a la vacuna deixa de ser fill de Déu, ... La varicela és un judici de Déu..., la vacuna és un desafiament llançat al cel¨ [Abel Jeannier, 1968, revista francesa Proyect] . Estaria pensant que la vacuna anava contra les lleis naturals?

dilluns, 10 d’agost del 2009

Curiositats en grec: Jn 20:21 enviar o enviar ?

Com el pare m'ha enviat a mi, jo també us envio a vosaltres. Jn 20:21 Aquí versió grega:
καθὼς ἀπέσταλκέν με ὁ πατήρ, κἀγὼ πέμπω ὑμᾶς,
on veiem que la paraula enviar és diferent quan és el Pare que envia Jesús (apostolo) que quan Jesús ens envia a nosaltres (pempo), voldrà dir això alguna cosa?

dimecres, 15 d’abril del 2009

Family Faith: topic of discussion

This blog will serve temporally as a support for 9-12 grade Family Faith related issues. Please, comment to this post if you have any suggestions about topics to discuss. I will consider the suggestion and add them or not to the poll. Please, choose what topic(s) would you like to discuss on May 31. Notice that it is Pentecost, so it would be nice to have a related topic. See you soon. Marc

dilluns, 13 d’abril del 2009

Històries de Setmana Santa

DIJOUS: DEIXEU QUE US RENTI ELS PEUS

Jesús era així. Sorprenia a la gent i anava al gra de les coses. Justament abans de l´últim sopar es posa a rentar els peus dels seus amics. Quina sorpresa no? Us deixarieu rentar els peus vosaltres? A vegades es fa difícil. No volem posar-nos al lloc dels febles i que ens cuidin. Ens costa ser estimats sense mèrit. O ens costa permetre que els altres es rebaixin i perdin el temps en nosaltres. Però us heu de decidir ràpid. Si veniu el dijous sant a la meva parròquia a tothom se li ofereix rentar-li els peus. Si tens el cor obert i la gràcia d'acceptar-ho algú que no coneixes s'ajupirà, et tirarà aigua, et rentarà els peus, i te's eixugarà amb una tovallola. Haureu descobert Jesús aquí i ara. No he vingut a ser servit, diu Jesús, sinó a servir. I després, tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Umm, interessant. Ens posarem a rentar els peus també nosaltres? Us hi posaríeu? A vegades es fa difícil. Ens costa abaixar-nos el rang d'importància, fer servei des de l'humilitat, estimar sense esperar res a canvi. Això és el que se'ns proposa, i us heu de decidir ràpid. Si veniu a la meva parròquia a tothom se li oferirà l'oportunitat de rentar els peus d'algú altre. Si teniu el cor obert i la gràcia per acceptar-ho podreu fer present el Christ en mig del món.

Quina gran parròquia, la meva! I el sopar continua. Seguim fixant-nos en com era Jesús. Com sorprenia la gent i anava al gra de les coses. I més ara, després de rentar els peus, quan sap que ha de morir, fa un sopar resum amb l'essencial del seu enseyament: jo sóc el pa que es parteix perquè tothom en mengi i tingui vida nova. Des de llavors els qui en mengem ho fem amb l'esperança de convertir-nos també nosaltres en pa per als altres. Que se'ns mengin! De la nostra carn i sang en sortirà esperança, perdó, solidaritat amb els pobres, pau a la terra, joia, acció transformadora, vida.


DIVENDRES: EL MÓN HA REBUTJAT EL QUI ERA LA LLUM

Torno a la parròquia. El cantors del cor i els instrumentalistes estan tant explèndids com ahir. Només per la música la liturgia ja val la pena. Ahir van posar vida a l'últim sopar i avui segueixen a Jesús en el camí de la creu i ploren pel món. Ens aixequem i ens agenollem. Ens aixequem i ens agenollem. Ens aixequem i ens agenollem. En una súplica contínua: pau al món, saviesa pels governants, ajuda i esperança pels malalts de sida, companyia per les persones soles, unió entre els cristians, solidaritat amb els qui pateixen..., tot és una gran pregària acompanyada amb la música cristal.lina del cor.

Estic content. He trobat les sandàlies que em vaig deixar ahir a sota el banc. Resulta que me les havia posat perquè sabia lo de rentar els peus però oblidat després de missa. A més, avui tota la liturgia la ha presidida una dona, cap capellà ha pujat a l'escenari. Quin divendres!


DISSABTE: HA ESCLATAT LA LLUM

Avui el món s'ha tornat a crear de nou. El cel i les aigues, els peixos i les plantes, els animals i tot el que pobla l'univers. EL nostre cor ha estat renovat per aquell que ara viu i regna per sempre. És el dia de la llum. I cada any no puc evitar unes llàgrimes d'emoció quan veig els bateigs d'adults a la parròquia. Tot de germans i germanes que s'incormporen a la nostra comunitat després d'un any de preparació. Els aplaudiments costa que s'acabin.

Jesús ja no és a la tomba. Es hora de tornar a casa. El trobarem ressucitat, anant davant de nosaltres a Galiliea, que és a la vida quotidiana. Feliços vosaltres si el sabeu trobar en les persones que us són properes i en els pobres.

DIUMENGE : FILL ADOPTIU

Com l'any passat la famíla Fernando m'ha convidat pel dinar de pasqua. És maco tenir un lloc on poder anar i compartir la festa. He tornat a casa amb una carmanyola de menjar, una cistella de caramels i tres ous decorats de pasqua.

Amb un gat i un gos el conte ja s'ha fos. BONA PASQUA.