I tu ja t'entrenes?.... si el gra de blat no mor, no dóna fruit.

"Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit." (Jn 12,24) 

Estimar és morir.  ( Potser no us ho havíen dit així de clar, però ara ja sou grandets, suposo.) Estimar és morir a un mateix, morir a viure de manera autocentrada. Deixar de viure per a mi, i passar a viure per els altres. Enlloc d'anar al cine a veure l'última pel.lícula, anar a animar el nebot en el seu partit de futbol, o anar a visitar l'avi una estona. Enlloc de llegir la novel.la d'aventures, banyar el bebè, o fer companyia a la mare malalta. Enlloc de xerrar amb la nòvia, escoltar els problemes familiars del pesat de la feina. Enlloc d'anar de vacances a París, fer de cuiner voluntari en uns campaments infantils. Etcètera. 


Ens diu Jesús que qui vulgui conservar la seva vida la perdrà, però qui la perdi per causa d'estimar els altres, la trobarà. (Mt 10,39; 16,25; Mc 8,35; Lc 9,24; 17:33) La vida autèntica, que és font de joia i de lloança, la trobem com un regal després de perdre la nostra vida autocentrada, després de morir a nosaltres mateixos. Això a vegades es fàcil, perquè ens vé de gust anar a veure jugar el nebot, o visitar l'amic que estar malalt. Altres vegades però no ens vé de gust donar la vida, no hem après encara a desitjar-ho, i com a consequència estimar sen's fa difícil.  
  
Per estimar quan no ens vé de gust ens cal disciplina. Si la nostra voluntat és feble, qualsevol excusa ens servirà per tal de triar el camí fàcil, per tal de fer el que ens vigui de gust. Ens cal entrenar-nos.
Com t'entrenes tu? Quina disciplina fas per aprèndre a morir a tu mateix, enlloc de seguir els teus capricis? 


Si no en fas cap d'entrenament, jo tinc dues propostes. Segueix les regles d'abstinència i dejuni de l'Església: per exemple, no menjar carn els divendres. Què et sembla aquesta idea? Tens alguna idea millor, que duri tot l'any? Alguna cosa que en realitat estiguis fent (o no)? Si és així, m'encantaria que la comentéssis al blog. 


La segons proposta també és tradicional. Durant la quaresma podries estar-te d'alguna cosa a la que normalment estiguis enganxat? Alguns exemples que he trobat a internet incluen: xocolata, alcohol, fumar, facebook, MP3....  Si ho feu, aqui teniu un lloc per compartir-ho. :-) 

Abstinència i dejuni. Normes a Cataluna, Anglaterra i Estats Units

Conceptes Basics:

Tots els fiels, cada u a la seva manera, per llei divina estan obligats a fer penitència. (CC 1249) L'abstinència i el dejuni són dos possibles maneres de fer penitència. Hi ha també altres maneres.

Dejuni vol dir no menjar durant un temps determinat, i abstinència vol dir deixar de fer alguna cosa o deixar de menjar algun tipus de menjar particular. Si voleu saber perquè em sembla que el dejuni l'abstinència són bona idea, podeu llegir-ho aquí. 

Tots els divendres de l'any i el temps de quaresma són dies penitencials de l'església universal. 

(C 1250)

Qui està obligat a fer dejuni i abstinència? 

-  Les normes sobre l'abstinència afecten tots els que tenen 14 anys o més. 

-  Les normes sobre el dejuni afecten les persones entre 18 (majoria d'edat a l'Església) i 59 anys inclusive. (C 1252, 97)

-  Les persones no obligades a fer abstinència estan igualment obligades a fer penitència en alguna forma o altra. 

-  Estar malalt pot ser uns excusa vàlida per no observar abstinència o dejuni. 

-  Els bisbes diocesans poden dispensar de l'obligació de l'abstinència i del dejuni, també poden en cas d'individus particulars (és a dir de manera no genèrica), els rectors i els superiors religiosos. (C 1245)

Dies d'abstinència i dejuni.  

-  Dimecres de Cendra

-  Divendres Sant. 

-  Respecte la resta de divendres que no siguin solemitats, les conferències episcopals poden imposar or no lleis d'abstinència. 

Catalunya i Espanya

Abstinència de carn els divendres de quaresma. La resta de divendres l'abstinència es pot canviar per alguna altra penitència. 

2. El Miércoles de Ceniza, comienzo de la Cuaresma, y el Viernes Santo, memoria de la Pasión y Muerte de nuestro Señor Jesucristo, son días de ayuno y abstinencia. Los otros viernes de Cuaresma son también días de abstinencia, que consiste en no tomar carne, según antigua práctica del pueblo cristiano. [...]

3. En los restantes viernes del año, la abstinencia puede ser sustituida, según la libre voluntad de los fieles, por cualquiera de las siguientes prácticas recomendadas por la Iglesia: lectura de la Sagrada Escritura, limosna (en la cuantía que cada uno estime en conciencia), otras obras de caridad (visita de enfermos o atribulados), obras de piedad (participación en la santa misa, rezo del rosario, etc.) y mortificaciones corporales.

Conferencia Episcopal Española de 21 de noviembre de 1986

Inglaterra i Gal.les 

Abstinència tots els divèndres de l'any.  (valid desde 16 Sep 2011) 

Si no menges carn normalment has de buscar un altre tipus de menjar per absternir-te. 

The Bishops have decided to re-establish the practice that this [penance] should be fulfilled by abstaining from meat. Those who cannot or choose not to eat meat as part of their normal diet should abstain from some other food of which they regularly partake. This is to come into effect from Friday 16 September 2011[...]

Many may wish to go beyond this simple act of common witness and mark each Friday with a time of prayer and further self-sacrifice. In all these ways we unite our sacrifices to the sacrifice of Christ, who gave up his very life for our salvation.

Spring 2011 plenary resolutions. 

Estats Units d'Amèrica. 

Abstinència de carn els divendres de quaresma. La resta de divendres l'abstinència es pot canviar per alguna altra penitència. Més detalls aquí.

Concretament, què vol dir no menjar carn o fer dejuni?

Explicitament, o implícitament, aquestes conferències episcopals estan seguint la Constitució Apostòlica Paenitemini, Paul VI, 1966

1. La llei de l'abstinència prohibeix menjar carn, però no ous, o productes lactics o condiments amb greix animal. 

2  La llei del dejuni permet un menjar complet al dia, però no prohibeix menjar alguna altra cosa al matí o a la nit, mentre s'observi pel que fa a la quantitat i qualitat, els costums locals. 

--------------------------------------------

Finalment, dejuni no relacionat amb la penitència. 

Dejuni Eucaristic 

Una hora de dejuni abans de prendre la comunió.  

§ 1. Quien vaya a recibir la santísima Eucaristía, ha de abstenerse de tomar cualquier alimento y bebida al menos desde una hora antes de la sagrada comunión, a excepción sólo del agua y de las medicinas.
§ 2.    El sacerdote que celebra la santísima Eucaristía dos o tres veces el mismo día, puede tomar algo antes de la segunda o tercera Misa, aunque no medie el tiempo de una hora.
 § 3.    Las personas de edad avanzada o enfermas, y asimismo quienes las cuidan, pueden recibir la santísima Eucaristía aunque hayan tomado algo en la hora inmediatamente anterior. (C 919) 

Pensant l'universalime III: La moral de la mala sort

Imagineu-vos un amic vostre, diguem-li Joel en aquest article. En Joel està solter, es queda sense feina, després sense estalvis, després sense casa, es deprimeix i comença a prendre drogues, es torna un addicte i comença a robar per punxar-se, finalment un dia una dona no li vol donar els diners de la bossa, li fa ràbia, li clava la navalla i la dona es mor. En Joel acaba a la presó, sap que estar malament haver mort la dona, però no està arrepentit, odia el món, i s'autojustifica. Un dia en de cop en Joel es troba malament, s'aixeca amb mal de cap i es mor.

En Joel, on ha anat a parar després de morir-se: al cel? a l'infern? al purgatori?
Sembla que en Joel s'ha mort amb pecat mortal sense arrepentir-se, digue'm doncs que el pobre home ha acabat a l'infern, separat de Déu per sempre.

Suposem ara per un moment que en Joel, quan s'aixeca amb mal de cap no es mor, sinó que acaba a l'hospital. Una infermera busca algun familiar del malalt i contacta amb una tieta llunyana, la Maria. La Maria vé a visitar en Joel a l'hospital i després regularment a la presó. Passen deu anys a la presó i en Joel acaba cambiant i penedint-se d'haber mort una dona. Fins i tot demana perdó als familiars d'aquesta. Deu anys més i acaba sortint de la presó amb 44 anys i amb un magífic cop de sort troba feina d'educador social. Una nit però es troba malament, s'aixeca amb mal de cap i es mor.

En Joel, on ha anat després de morir-se: al cel, a l'infern o al purgatori?
Sembla que el pobre home s'ha mort sent una bona persona, ben segur que Déu l'acabarà acollint a casa seva.

Quina mala sort (no?) que, depenent de quin dia en Joel s'aixequi amb mal de cap i es mori, acabi al cel o a l'infern?. Quina culpa té el Joel de la primera història de no tenir la oportunitat de viure 20 anys més i canviar com a persona? Renoi la mort, quin poder que té, només cal que caigui el dia oportú, i tots cap a l'infern. La mort té l'última paraula, pot més per determinar el destí de les persones que no el Déu de la vida, que vol que totes les persones visquin i totes acabin reconciliades amb ell!  No és una mica estrany això?  El Déu de la vida, ressucitant Jesucrist, no ens ha ensenyat ja que la mort ha estat vençuda, que no té l'última paraula? Que l'amor de Déu pot més que la mort?

El problema amb una soteriologia dualista on l'estat final de cada persona (salvat/comdemnat) depen d'un moment concret, de la mort, és que no té en compte els processos vitals. Nosaltres no som persones totalment autodeterminades, som persones en construcció, i en concret en camí de santificació.

El nostre camí depen del context. Hi ha persones que tenen un context més favorable i d'altres més desfavorable.  Si el nostre estat final (salvats o condemnats) és decidit depenent en quin moment del camí ens trobem quan ens morim, llavors potser hem deixat que la bona sort o la mala sort trionfi sobre la voluntat de Déu que vol que tothom se salvi, o com a mínim que hi tingui una gran influcència. Si pel contrari, Déu d'alguna manera se les arregla, perquè tothom pugui arribar a casa seva, encara que sigui en diferent quantitat de glòria (veure per exemple el comentari 5 de Thérèse de Lisieux), llavors ens trobem en una situació diferent, on tots som a la casa del Pare, i ningú es totalment i irremediablement separat d'Ell per sempre.

Set comentaris ràpids: Thérèse de Lisieux

--- 1 ---

El títol de "Set comentaris ràpids" està inspirat en "Seven Quick Takes Friday" del bloc Conversion Diary! que acull molts dels links que s'afegeixen a la proposta.

--- 2 ---

La persona de la setmana és Thérèse de Lisieux, Santa Teresa del nen Jesus. Ella era una jove monja de l'ordre dels carmelites que va viure a finals del segle XIX. Va entrar al convent als 15 anys i va morir als 24. Durant la seva vida Thérèse va passar molt desaparcebuda. El món la va conèixer després de la seva mort gràcies a uns pocs escrits i cartes, i va acabar sent proclamada santa i doctora de l'Església Catòlica.

--- 3 ---

Què té aquesta petita monja que ha rebut el títol de doctora de l'Església, reservat a molt poques persones, com Sant Agustí o Sant Tomàs d'Aquino? 

Sta Thérèse de Lisieux ha aconseguit mostrar al món que tothom pot seguir un camí que porta a la santedat. Per ser sants no cal ser grans personatges públics, ni màrtirs, ni tenir grans habilitats. N'hi ha prou en seguir "la petita via", la via de l'amor i del sacrifici en les petites coses diàries. Com ara estimar aquells que no ens cauen tant bé. Thérèse sempre intentava ser especialment amable amb aquelles germanes que no li eren les més agradables, és al costat d'elles que (sense dir-ho a ningú) s'asseia a la recreació. Sempre esforçant-se per estimar a tothom en contra de les seves inclinacions naturals, d'acompanyar-nos i fer allò que ens és més agradable. 

--- 4 ---

Coneixem Thérèse gràcies a tres documents que va escriure a petició de la mare superiora. Dos d'ells són de caràcter autobiogràfic. El primer explicant la seva vida fins a entrar en el convent (incloent com va demanar permís al Papa de Roma, per entrar abans de l'edat mínima dels setze anys) y el segon explicant les seves vivències dins del convent. El tercer document és una explicació de la seva "petita via", el seu camí per arribar a Jesús, la clau de la seva espiritualitat: ser el cor de l'Eslgésia, estimar en totes les petites accions.

Tots els escrits de Thérèsa van ser editats en format d'un sol llibre: "història d'una ànima".  Trobo molt interessant que quan Thérèsa s'excitava escrivint, es passava a les majúscules! Com fem ara a l'època d'internet, per expressar que cridem o que és quelhom de gran importància. Quina llàstima, que en la versió que jo estic llegint estigui editada per "corretgir" aquesta heterodòxia.

--- 5 ---

Un dia Thérese es va preguntar com és que hi haurà diferents graus de glòria al cel. És just això?

Et vaig dir [a la seva germana, la priora] com abans estava intrigada pel fet de que Déu no dona a tothom la mateixa quantitat de glòria al cel, i em preocupava que no tots fóssin feliços. Tu em vas enviar a fora a buscar un dels gots del pare i em vas fer posar un dels meus petits didals al costat. Llavors vas omplir d'aigua els dos i em vas preguntar quin estava més ple. Jo vaig haver de respondre que tots dos estaven iguals de plens, perquè a cap n'hi cabia més d'aigua.

D'aquesta manera em vas ajudar a veure que al cel, els més petits no tenen motiu per envejar els més grans.

Explicant-me aquests grans misteris de manera que jo els pugués entendre, em vas donar el menjar necessari per la meva ànima.  (traduït per mi de la version anglèsa)

--- 6 ---

Therèse se sentia molt estimada per Déu. Al mateix temps, tot i ser una pecadora, no tenia grans pecats dels quals arrepentir-se. Un dia va sentir-se astorada per la dita de Jesus: "a aquell que li es perdonat poc, estima menys [que el que li és pedonat molt]". Per reconciliar aquesta dita amb el fet de el gran amor que ella sentia que tenia per Déu, va argumentar que ella, sent una persona que queia molt ràpid en la temptació, havia estat perdonada anticipadament, sent això una ocasió encara més gran per estar agraïda a Déu.

         Suposeu que el fill d'un habil metge s'entrebanca i cau amb una pedra que hi ha al seu camí i es trenca una cama o un braç. El seu pare corre a ajudar-lo i té cura de les seves ferides de manera que es cura i es recupera completament. Naturalment, el fill fa bé d'estimar una pare com aquest i d'estar-li molt agraït.

         Suposem ara però que el metge veu la pedra perillosa i, anticipant-se al fet de que el seu fill cauria, la treu del camí quan ningú esta mirant. Llavors, el seu fill no sabent rest del perill del qual l'amor atent del seu pare l'ha salvat no tindria cap raó per mostrar-li gratitud. El fill estimaria al pare menys que si l'hagúes curat d'una greu ferida. Tanmateix, si el fill descrobreix la veritat, no serà el seu amor encara més gran? Jo sóc aquesta criatura, l'objecte de la providència amorosa del Pare, que "no va enviar el seu fill a cridar els justos, sinó pels pecadors"(Lc 5:32). Ell vol que jo l'estimi perquè Ell m'ha perdonat no molt, sinó tot. Ell no ha esperat que jo l'estimi amb un gran amor, com Maria Magdalena, sinó que m'ha fet veure que Ell m'ha estimat primer, amb una infinita providència, de manera que jo ara l'estimi en retorn, fins i tot amb follia. (tradució lliure meva de l'angès)  

--- 7 ---

Thérèse somiava amb una vida heroica. Si fós un capellà! Si fos només un apòstol! Si fós una martir!  En realiat però Thérèse era una monja de clausura. Quina havia de ser doncs la seva vocació? Ella va trobar que era ser amor. Ser el cor de l'Església.

Vaig veure que si l'Església era un cos format per diferents membres, el més essencial i important de tots no ha de faltar. Vaig veure que l'Església havia de tenir un cor, i que aquest cor havia de ser amb un amor encès. Vaig veure era només l'amor el que movia els altres membre, i que si l'amor faltés, els apòstols no hauríen escampat l'evangeli, ni els martirs haurien vessat la seva sang. Vaig veure que totes les vocaciones eren resumides en l'amor i que l'amor ho és tot en tots, que abraça tot i el tems i l'espai perquè és etern.

Transportada per l'èxtasi de la joia vaig cridar: "Jesús, Amor meu, finalment he trobat la meva vocació; és l'amor. He trobat el meu lloc en el cor de l'Església, el lloc que Tu Mateix m'has donat, Déu meu. Sí, aquí en el cor de l'Església jo seré amor, d'aquesta manera ho seré tot, i els meus somnis es faran realitat." (tradució lliure meva de la versió anglesa)

Pensant l'universalisme: biblia amunt, bíblia avall

L'altre dia vaig començar a tractar el tema de la reconciliació universal a partir de les tres proposicions de Talbot, les quals no es poden afirmar totes simultàniament. Les tres proposicions, simplificades, son:

1. Déu vol que tothom se salvi
2. Déu és capaç de salvar aquells que ell vol que se salvin
3. Algunes persones seràn definitivament separades de Déu. 

Les tres proposicions ténen suport bíblic! Fixem-nos-hi amb alguns exemples:

• Déu vol que tothom se salvi

Això és bo i agradable a Déu, salvador nostre, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. (1 Timoteu 2:4) 

No és que el senyor retardi el compliment de la seva promesa, com alguns suposen que fa; més aviat és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió. (2 Pere 3:9)   

• Déu és capaç de salvar aquells que ell vol que se salvin

El nostre Déu és al cel i fa tot el que ell es proposa (Salm 115:3)

Tingueu seny i mediteu-ho al vostre cor! Recordeu els fets antics: Jo sóc Déu; no n'hi ha cap com jo. Des del principi anuncio les coses que vindran, dic per endavant el que encara no ha passat. Jo mano que es compleixi el meu designi i duré a terme el que he decidit. (Isaïes 46:8b-10)

• Algunes persones seràn definitivament separades de Déu.

Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la persó, i no et vam assistir? Ell els constetarà: Us ho asseguro, tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt 25:44-46)

El Senyor es manifestarà. Vindrà des del cel acompanyat dels seus àngels poderosos i enmig d'un foc ardent, per demanar comptes als que no reconeixen Déu ni accepten l'evangeli de Jesus, nostre senyor. El seu càstig serà la perdició etèrna, allunyats de la presència del senyor i de la seva gloriosa majestat. (Tessalonicencs 1:7b-9) 

Naturalment això només és una sel·lecció de textos i en podeu trobar d'altres per cada un dels punts, com podeu comprovar a la nota final de post.

Així doncs, si volem mantenir un discurs coherent sobre Déu, ens trobem en la situació d'haver de triar dos de les tres proposicions de Talbbot, mentre que a la vegada totes elles tenen suport bíblic.

En aquest punt tenim dues opcions que no són totalment excloents: la primera és de solucionar el problema dels textos bíblics amb més Bíblia, buscant arguments interns per reinterpretar els textos, de manera que no impliquin alguna de les proposicions en conflicte. La segona opció és fer servir arguments meta-bíblics, com veure què és el que encaixa millor amb la doctrina, la tradició.

De tot això i també de quin paper en juga la llibertat humana, en parlarem en els pròxims episodis!

Bé, fins aquí el que volia dir avui!
-


Mes textos pels tres casos. 1- Jo, el Senyor, Déu sobirà, afirmo i juro que no m'agrada la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui. (Ez 33:11) 2-; En Crist hem rebut la nostra part en l'herència; ens hi havia designat el designi d'aquell que tot ho du a terme d'acord amb la decisió de la seva voluntat. (Efesis 1,11) 3- En canvi per als qui no creuen, "la pedra rebutjada pels constructors és la pedra principal, i és pedra d'ensopec i roc que fa caure"; hi ensopeguen els qui refusen de creure en la Paraula: a això estaven destinats. (1 Pe 2:7-8) 3-Sapigueu-ho bé: cap immoral, cap impur o cap amic del diner, que és igual que ser idòlatra, no tindrà part en l'herència del Regne de Crist i de Déu. (Ef 5:5) 1-2-Déu volgué reconciliar-ho tot per ell i destinar-ho a ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist. (Col 1:20), etc, etc 

Pensant l'universalisme I: El problema del Sr Talbott i les seves tres possibles solucions

He pensat a fer una sèrie d'articles sobre l'interesantíssim tema de la possible salvació de tots el homes i dones. Això ens portarà a parlar de la llibertat humana, de la naturalesa de Déu, dels pares de l'Església, de la interpretació de les escriptures i de la tradició, de psicologia i moralitat,  i qui sap quantes coses més!  Estigueu conectats! Avui començo amb les tres proposicions del Sr Talbott, que em sembla que van al punt clau de la questió. Espero que us serveixi per començar a pensar sobre el tema. 

El Senyor Thomas Talbot és un teòleg i ens proposa que considerem les tres següents propocisions:

1. L'Amor salvífic de Déu s'extén de manera igual a totes les persones pecadores, en el sentit de que Déu sincerament vol o desitja la salvació de cada una de les persones.   

1. Perquè ningú pot definitivament vèncer Déu o resistir el seu amor salvífic per sempre, Déu triomfarà i al final aconseguirà salvar aquelles persones que Ell sincerament vol salvar.

1. Algunes persones no seràn salvades, sinó que enlloc d'això estaràn separades de Déu per sempre

O simplificadament, altres paraules:

1. Déu vol que tothom se salvi
2. Déu és capaç de salvar aquells que ell vol que se salvin
3. Algunes persones seràn definitivament separades de Déu 

Si us hi fixeu bé, les tres proposicions no poden ser totes correctes simultàniament. Depenent de quina proposició deixem de banda tindrem una soteriologia (teoria sobre la salvació) diferent, 

a saber: 

Si creieu que Déu aconsegueix sempre el que vol, i el que vol és que només se salvin uns quants, llavors teniu una soteriologia calvinista. 

Si creieu que Déu no és sempre capaç d'acoseguir el que es proposa, i per tant, malgrat voler que tothom es reconcilii amb ell, algunes persones acabaran resistint-lo definitivament (ja sigui de manera voluntària o involuntària), llavors teniu una soterioogia arminiana. 

Si creieu que Déu vol la salvació de tothom i per tant l'aconseguirà, llavors teniu una soteriologia universalista

Bé, fins aquí el que volia dir avui!

I els pastors, estaven bojos?

Ja sigui perquè ens coneixem gairebé de memòria els textos bíblics  o perquè la realitat que expressen ens queda cada cop més lluny, a vegades resulta que no ens adonem de la radical bona notícia que els evangelis ens volen transmetre (o com a mínim això és el que em passa a mi). Per això, quan algú com en Richard Beck ens ofereix al seu blog una aproximació a l'escena nadalenca dels pastors des de la perspectiva de la psicologia social, és com si un aire fresc ens transportés al lloc mateix on els pastors guardaven el ramat, just abans de que s'aparegués l'angel amb la bona notícia d'una gran alegria per a tot el poble.

From Zee Pack at Flickr

Els pastors, segons suggereix en Richard Beck, tindrien una psicologia més pròxima a la dels pobles ramaders, que a la dels pobles agrícultors. Si això és així, d'acord amb els estudis acadèmics que diferncien aquestes cultures, els pastors serien més violents i venjatius que els "pacífics" camperols. La diferència psicològica entre aquests tipus de societats és facil d'explicar. A un agricultor és difícil robar-li la collita, encara que dos lladres vagin de nit al camp difícilment poden fer gaire negoci. En canvi, dos persones poden robar amb gran facilitat tot un ramat.  Així que mentre el camperol dorm tranquil.lament a casa practicament tot l'any, i potser es preocupa una miqueta quan la collita ja està madura, el ramader ha d'estar vigilant dia i nit que no li prenguin el bestiar. (I així ha de ser, si jo tingués els meus estalvis apilats en paquets al meu jardí, també els vigilaria nit i dia). Aquestes diferències fan que les societats ramaderes desenvolupin una cultura i una "ètica de l'honor",  on s'ha de castigar severament qualsevol atac a lo propi, mentre que les societats agricultores desenvolupen una cultura més pacífica i menys venjativa.

Pau Cabot. Ovelles sense pastor, Mallorca

Si mirem l'escena dels pastors sota aquesta llum, la sorpresa del que passa és encara més gran. Després de sentir la bona notícia d'un infant que ha nascut i d'escoltar els estols celestials proclamant pau als homes que Déu s'estima, els pastors van i deixen el ramat per anar a veure un nen! L'evangeli ens diu que hi anaren de pressa, així que encara que explicitament no digui que per un dia van deixar el ramat, és fàcil de pensar-ho. Estaven bojos els pastors? Més aviat jo diria que es van pedre la por i van deixar-se omplir per la bona nova, van viure per un dia com si el Regne de Déu, on tots som germans, hagués arribat totalment a la terra. És un miracle de la nit de Nadal. Els pastors van creure els àngels quan proclamaven "Pau a la terra".

Finalment dir que aquesta història de pastors m'en recorda una altra, la paràbola del bon pastor, que deixa noranta nou ovelles per anar a buscar-ne una que s'ha perdut! Sorprèn tant que capgira els nostres esquemes. L'amor de Déu és així de gran.

Bé, us deixo doncs amb la cita de Lluc i espero que el post us hagi agradat. Els vostres comentaris, com sempre, son molt benvinguts.

A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'àngel els digué:

-No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:

-Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima.

Quan els àngels els deixaren i se'n tornaren cap al cel, els pastors deien entre ells:
-Arribem-nos a Betlem a veure això que ha passat i que el Senyor ens ha fet saber.

Hi anaren doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. (Lc 2:8-16)

Aquest article ha estat re-penjat al blog. Originalment va aparèixer el 3 de Gener 2010. Podeu consultar el post d'en Richard Beck  aquí  En l'article original el segon paragraph començava: Els pastors, segons suggereix en Richard Beck, tindrien una psicologia semblant a la dels pobles ramaders, és a dir, serien  -d'acord amb uns estudis acadèmics que podeu llegir si voleu- més violents i venjatius que els pacífics camperols, que en aquest cas s'associarien als pobles agricultors.