dilluns, 30 de gener de 2012

Set comentaris ràpids: Thérèse de Lisieux




--- 1 ---



El títol de "Set comentaris ràpids" està inspirat en "Seven Quick Takes Friday" del bloc Conversion Diary! que acull molts dels links que s'afegeixen a la proposta.

--- 2 ---

La persona de la setmana és Thérèse de Lisieux, Santa Teresa del nen Jesus. Ella era una jove monja de l'ordre dels carmelites que va viure a finals del segle XIX. Va entrar al convent als 15 anys i va morir als 24. Durant la seva vida Thérèse va passar molt desaparcebuda. El món la va conèixer després de la seva mort gràcies a uns pocs escrits i cartes, i va acabar sent proclamada santa i doctora de l'Església Catòlica.

--- 3 ---


Què té aquesta petita monja que ha rebut el títol de doctora de l'Església, reservat a molt poques persones, com Sant Agustí o Sant Tomàs d'Aquino? 

Sta Thérèse de Lisieux ha aconseguit mostrar al món que tothom pot seguir un camí que porta a la santedat. Per ser sants no cal ser grans personatges públics, ni màrtirs, ni tenir grans habilitats. N'hi ha prou en seguir "la petita via", la via de l'amor i del sacrifici en les petites coses diàries. Com ara estimar aquells que no ens cauen tant bé. Thérèse sempre intentava ser especialment amable amb aquelles germanes que no li eren les més agradables, és al costat d'elles que (sense dir-ho a ningú) s'asseia a la recreació. Sempre esforçant-se per estimar a tothom en contra de les seves inclinacions naturals, d'acompanyar-nos i fer allò que ens és més agradable. 

--- 4 ---



Coneixem Thérèse gràcies a tres documents que va escriure a petició de la mare superiora. Dos d'ells són de caràcter autobiogràfic. El primer explicant la seva vida fins a entrar en el convent (incloent com va demanar permís al Papa de Roma, per entrar abans de l'edat mínima dels setze anys) y el segon explicant les seves vivències dins del convent. El tercer document és una explicació de la seva "petita via", el seu camí per arribar a Jesús, la clau de la seva espiritualitat: ser el cor de l'Eslgésia, estimar en totes les petites accions.

Tots els escrits de Thérèsa van ser editats en format d'un sol llibre: "història d'una ànima".  Trobo molt interessant que quan Thérèsa s'excitava escrivint, es passava a les majúscules! Com fem ara a l'època d'internet, per expressar que cridem o que és quelhom de gran importància. Quina llàstima, que en la versió que jo estic llegint estigui editada per "corretgir" aquesta heterodòxia.

--- 5 ---

Un dia Thérese es va preguntar com és que hi haurà diferents graus de glòria al cel. És just això?

Et vaig dir [a la seva germana, la priora] com abans estava intrigada pel fet de que Déu no dona a tothom la mateixa quantitat de glòria al cel, i em preocupava que no tots fóssin feliços. Tu em vas enviar a fora a buscar un dels gots del pare i em vas fer posar un dels meus petits didals al costat. Llavors vas omplir d'aigua els dos i em vas preguntar quin estava més ple. Jo vaig haver de respondre que tots dos estaven iguals de plens, perquè a cap n'hi cabia més d'aigua.
D'aquesta manera em vas ajudar a veure que al cel, els més petits no tenen motiu per envejar els més grans.
Explicant-me aquests grans misteris de manera que jo els pugués entendre, em vas donar el menjar necessari per la meva ànima.  (traduït per mi de la version anglèsa)
--- 6 ---

Therèse se sentia molt estimada per Déu. Al mateix temps, tot i ser una pecadora, no tenia grans pecats dels quals arrepentir-se. Un dia va sentir-se astorada per la dita de Jesus: "a aquell que li es perdonat poc, estima menys [que el que li és pedonat molt]". Per reconciliar aquesta dita amb el fet de el gran amor que ella sentia que tenia per Déu, va argumentar que ella, sent una persona que queia molt ràpid en la temptació, havia estat perdonada anticipadament, sent això una ocasió encara més gran per estar agraïda a Déu.

         Suposeu que el fill d'un habil metge s'entrebanca i cau amb una pedra que hi ha al seu camí i es trenca una cama o un braç. El seu pare corre a ajudar-lo i té cura de les seves ferides de manera que es cura i es recupera completament. Naturalment, el fill fa bé d'estimar una pare com aquest i d'estar-li molt agraït.

         Suposem ara però que el metge veu la pedra perillosa i, anticipant-se al fet de que el seu fill cauria, la treu del camí quan ningú esta mirant. Llavors, el seu fill no sabent rest del perill del qual l'amor atent del seu pare l'ha salvat no tindria cap raó per mostrar-li gratitud. El fill estimaria al pare menys que si l'hagúes curat d'una greu ferida. Tanmateix, si el fill descrobreix la veritat, no serà el seu amor encara més gran? Jo sóc aquesta criatura, l'objecte de la providència amorosa del Pare, que "no va enviar el seu fill a cridar els justos, sinó pels pecadors"(Lc 5:32). Ell vol que jo l'estimi perquè Ell m'ha perdonat no molt, sinó tot. Ell no ha esperat que jo l'estimi amb un gran amor, com Maria Magdalena, sinó que m'ha fet veure que Ell m'ha estimat primer, amb una infinita providència, de manera que jo ara l'estimi en retorn, fins i tot amb follia. (tradució lliure meva de l'angès)  

--- 7 ---



Thérèse somiava amb una vida heroica. Si fós un capellà! Si fos només un apòstol! Si fós una martir!  En realiat però Thérèse era una monja de clausura. Quina havia de ser doncs la seva vocació? Ella va trobar que era ser amor. Ser el cor de l'Església.

Vaig veure que si l'Església era un cos format per diferents membres, el més essencial i important de tots no ha de faltar. Vaig veure que l'Església havia de tenir un cor, i que aquest cor havia de ser amb un amor encès. Vaig veure era només l'amor el que movia els altres membre, i que si l'amor faltés, els apòstols no hauríen escampat l'evangeli, ni els martirs haurien vessat la seva sang. Vaig veure que totes les vocaciones eren resumides en l'amor i que l'amor ho és tot en tots, que abraça tot i el tems i l'espai perquè és etern.
Transportada per l'èxtasi de la joia vaig cridar: "Jesús, Amor meu, finalment he trobat la meva vocació; és l'amor. He trobat el meu lloc en el cor de l'Església, el lloc que Tu Mateix m'has donat, Déu meu. Sí, aquí en el cor de l'Església jo seré amor, d'aquesta manera ho seré tot, i els meus somnis es faran realitat." (tradució lliure meva de la versió anglesa)







dilluns, 23 de gener de 2012

Pensant l'universalisme: biblia amunt, bíblia avall

L'altre dia vaig començar a tractar el tema de la reconciliació universal a partir de les tres proposicions de Talbot, les quals no es poden afirmar totes simultàniament. Les tres proposicions, simplificades, son:
  1. Déu vol que tothom se salvi
  2. Déu és capaç de salvar aquells que ell vol que se salvin
  3. Algunes persones seràn definitivament separades de Déu. 

Les tres proposicions ténen suport bíblic! Fixem-nos-hi amb alguns exemples:

  • Déu vol que tothom se salvi
Això és bo i agradable a Déu, salvador nostre, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. (1 Timoteu 2:4) 
No és que el senyor retardi el compliment de la seva promesa, com alguns suposen que fa; més aviat és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió. (2 Pere 3:9)   

  • Déu és capaç de salvar aquells que ell vol que se salvin
El nostre Déu és al cel i fa tot el que ell es proposa (Salm 115:3)
Tingueu seny i mediteu-ho al vostre cor! Recordeu els fets antics: Jo sóc Déu; no n'hi ha cap com jo. Des del principi anuncio les coses que vindran, dic per endavant el que encara no ha passat. Jo mano que es compleixi el meu designi i duré a terme el que he decidit. (Isaïes 46:8b-10)

  • Algunes persones seràn definitivament separades de Déu.
Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la persó, i no et vam assistir? Ell els constetarà: Us ho asseguro, tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt 25:44-46)
El Senyor es manifestarà. Vindrà des del cel acompanyat dels seus àngels poderosos i enmig d'un foc ardent, per demanar comptes als que no reconeixen Déu ni accepten l'evangeli de Jesus, nostre senyor. El seu càstig serà la perdició etèrna, allunyats de la presència del senyor i de la seva gloriosa majestat. (Tessalonicencs 1:7b-9) 

Naturalment això només és una sel·lecció de textos i en podeu trobar d'altres per cada un dels punts, com podeu comprovar a la nota final de post.

Així doncs, si volem mantenir un discurs coherent sobre Déu, ens trobem en la situació d'haver de triar dos de les tres proposicions de Talbbot, mentre que a la vegada totes elles tenen suport bíblic.

En aquest punt tenim dues opcions que no són totalment excloents: la primera és de solucionar el problema dels textos bíblics amb més Bíblia, buscant arguments interns per reinterpretar els textos, de manera que no impliquin alguna de les proposicions en conflicte. La segona opció és fer servir arguments meta-bíblics, com veure què és el que encaixa millor amb la doctrina, la tradició.

De tot això i també de quin paper en juga la llibertat humana, en parlarem en els pròxims episodis!

Bé, fins aquí el que volia dir avui!
-


Mes textos pels tres casos. 1- Jo, el Senyor, Déu sobirà, afirmo i juro que no m'agrada la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui. (Ez 33:11) 2-; En Crist hem rebut la nostra part en l'herència; ens hi havia designat el designi d'aquell que tot ho du a terme d'acord amb la decisió de la seva voluntat. (Efesis 1,11) 3- En canvi per als qui no creuen, "la pedra rebutjada pels constructors és la pedra principal, i és pedra d'ensopec i roc que fa caure"; hi ensopeguen els qui refusen de creure en la Paraula: a això estaven destinats. (1 Pe 2:7-8) 3-Sapigueu-ho bé: cap immoral, cap impur o cap amic del diner, que és igual que ser idòlatra, no tindrà part en l'herència del Regne de Crist i de Déu. (Ef 5:5) 1-2-Déu volgué reconciliar-ho tot per ell i destinar-ho a ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist. (Col 1:20), etc, etc 


diumenge, 15 de gener de 2012

Pensant l'universalisme I: El problema del Sr Talbott i les seves tres possibles solucions

He pensat a fer una sèrie d'articles sobre l'interesantíssim tema de la possible salvació de tots el homes i dones. Això ens portarà a parlar de la llibertat humana, de la naturalesa de Déu, dels pares de l'Església, de la interpretació de les escriptures i de la tradició, de psicologia i moralitat,  i qui sap quantes coses més!  Estigueu conectats! Avui començo amb les tres proposicions del Sr Talbott, que em sembla que van al punt clau de la questió. Espero que us serveixi per començar a pensar sobre el tema. 

El Senyor Thomas Talbot és un teòleg i ens proposa que considerem les tres següents propocisions:
  1. L'Amor salvífic de Déu s'extén de manera igual a totes les persones pecadores, en el sentit de que Déu sincerament vol o desitja la salvació de cada una de les persones.   
  1. Perquè ningú pot definitivament vèncer Déu o resistir el seu amor salvífic per sempre, Déu triomfarà i al final aconseguirà salvar aquelles persones que Ell sincerament vol salvar.
  1. Algunes persones no seràn salvades, sinó que enlloc d'això estaràn separades de Déu per sempre
O simplificadament, altres paraules:
  1. Déu vol que tothom se salvi
  2. Déu és capaç de salvar aquells que ell vol que se salvin
  3. Algunes persones seràn definitivament separades de Déu 
Si us hi fixeu bé, les tres proposicions no poden ser totes correctes simultàniament. Depenent de quina proposició deixem de banda tindrem una soteriologia (teoria sobre la salvació) diferent, 

a saber: 

Si creieu que Déu aconsegueix sempre el que vol, i el que vol és que només se salvin uns quants, llavors teniu una soteriologia calvinista

Si creieu que Déu no és sempre capaç d'acoseguir el que es proposa, i per tant, malgrat voler que tothom es reconcilii amb ell, algunes persones acabaran resistint-lo definitivament (ja sigui de manera voluntària o involuntària), llavors teniu una soterioogia arminiana. 

Si creieu que Déu vol la salvació de tothom i per tant l'aconseguirà, llavors teniu una soteriologia universalista

Bé, fins aquí el que volia dir avui!