divendres, 14 de juliol del 2017

Els celíacs, a l'infern, o no?


El pa  i el vi.  El cos i la sang.
A vegades fa pena com és de fàcil criticar superfícialment l'Església Catòlica i la seva jerarquia. 
 
L'últim cas l'he trobat a l'article d'en Roger Cassay a vilaweb: Els celíacs, a l'infern, on ens informa i ens documenta que justament aquests dies el Vaticà ha prohibit les hòsties sense gluten. Aparentment, la decisió és tant ridícula i fora de lloc que només val al pena compilar les mofes que se'n fan a les xarxes socials, i donar alguns consells satírics sobre com determinar si les hòsties tenen gluten.

L'implicació del títol sembla clara: a l'Església Catòlica (o si mes no a la jerarquia, als bisbes) no els importen gens els celíacs.  Si sou catòlics i us queda sentit del ridícul potser millor que apostateu. 

Li importen a l'Església Catòlica els celíacs?

La resposta és que sí. És per això que l'Església s'ha preocupat per crear hòsties que tingin un nivell baixíssim de gluten. Per exemple, les germanes benedictines de l'adoració perpètua, fan hòsties aprovades per l'Església Catòlica i també pels que són celíacs. El pa que fan té un percentage de gluten de menys del 0.01%, molt per sota de les 20 parts per mil que en Roger Cassay reclama, i que molts productes que asseguren ser lliures de gluten no tenen. Tot aquest esforç que varies congregacions religioses han fet per fer un pa amb un baixíssim nivell de gluten, l'han fet perquè s'estimen les persones celíaques, i perquè volen que comparteixin el pa i el vi amb la resta de la comunitat. 

Ha canviat de postura el Vaticà?

Llegint l'article d'en Cassay sembla com si els celíacs fins avui poguessin combregar amb hòsties sense gens de gluten i a partir d'ara els del Vaticà els ho hagin prohibit. Totalment al contrari, des de l'inici del cristianisme, segles i segles enrere, mai s'ha pogut consagrar res que no sigui pa. Si el Vaticà ha canviat de postura ha estat passar d'acceptar només pa convencional a produïr i acceptar pa amb el mínim nivell de glúten possible, intentant incloure els celíacs tant com sigui possible. 

La hòstia consagrada, pot ser sense gens de gluten?

Com que aquesta és una pregunta teològica, no es pot respondre segons el meu caprici particular, o el teu caprici particular, sinó que cal aplicar els mètodes de decisió teològica. El problema principal és que quan Jesus va dir "feu això en memòria meva" (Mt 26,16), l'això fa referència a compartir el pa i el vi. En principi doncs, si es comparteix una cosa que no sigui pa i vi, no estem fent "això" que Jesus va demanar de fer en memòria seva. El consens practiament unànime dels teòlegs, en consonància amb la teologia clàssica de sempre, és que la hòstia, no és pa si no està feta de blat i té un mínim de gluten. Això es pot discutir, però no és una posició que s'hagi arribat per caprici. En consequència, el que el Vaticà intenta fer es baixar al mínim el nivell de gluten però de manera que l'hòstia encara sigui pa. Pel que sembla, aquest nivell pot ser molt baix, equivalent als productes lliures de gluten. 

A que vé doncs tot el regombori? 

La ciruclar de la congreació pel culte divi (aquí), recentment enviada a tots als bisbes, el que fa és recordar el que ja se sabia de fa anys, que les hòsties necessiten un mínim de gluten per ser pa consagrat. Fa anys, quan els celíacs combregaven amb hòsties creades per a ells, aquestes hòsties "lliure de gluten" estaven fetes per congregacions religioses que feien pa amb el mínim possible de gluten, amb límits tolerables per celíacs. Ara però, qualsevol persona pot comprar hòsties als supermercats i aquestes hòsties "lliures de gluten" no està clar si són acceptables o no per ser consagrades. La congreació suggereix als bisbes que aquests donin instruccions per saber quines hòsties per celíacs són acceptables i quines no. D'aquesta manera, els mateixos celíacs poden estar tranquils i no tenir dubtes de si estan o no compartint el pa que és converteix en cos de Crist.

Deixem-nos d'hòsties i apostatem.

En Roger Cassay diu que no pot apostatar perquè no té carnet de Catòlic, implicant que potser els que som Catòlics hauriem de deixar de ser-ho. Si un no creu que el pa i el vi es transformen en el cos i la sang de Jesus, o si un no creu que sigui important que Jesús escollís pa i vi per aquesta transformació (una transformació que és real, però mística, no física), llavors és fàcil d'indignar-se o ridiculitzar el tema. Cal posar-se en la pell dels Catòlics que creuen en això del cos i la sang. Si ho fem, llavors el que veurem és esforç que l'Església està fent per incloure els celíacs. No, avui no apostatarem. 

------

Credit imatge: Nheyob CC BY-SA 4.0 via wikicommons

divendres, 17 de febrer del 2017

Comparing apologetics to sex

Interesting quote:
"It may seem to be carrying pretentiousness to the point of fantasy when I say that what the speaker is aiming at is a union of minds between himself and his listeners as a result of which a truth living in one mind becomes a truth living in another. The analogy with bodily union is precise – and it goes with the analogy that both unions demand a concentration on the other party. The speaker who is listening spellbound to himself is not affecting a union of minds: in the bodily order there is a name for what he is doing, masturbation. In plain words each sort of union demands love. The speaker is genuinely making love to his audience. I have found the experience of making love to a different indoor audience every night in a long lecture tour, pretty draining. At the end of many a tour I have felt that I don’t want to see another audience as long as I live." 

Frank Sheed in the Church and I