dissabte, 2 d’abril de 2011

Perquè em comprometo. (escrit invitat)

Sempre he volgut saber la resposta de per què hom es compromet socialment en projectes que pretenen millorar el món d'alguna forma. Així formulat pot semblar un plantejament ridícul: ¿com que per a què? Doncs per millorar el món, justament!! Sí, sí, però ¿quina necessitat tenim de complicar-nos la vida si sent bones persones i no fent mal a ningú ja tindríem prou per poder-nos mirar al mirall cada dia sense cap problema?

Al llarg del temps he anat trobant diferents respostes a aquesta pregunta. Quan vaig començar a participar en espais d'implicació social més o menys seriosos (a la universitat, a l'Ong "Físics pel desenvolupament" i també fent reforç escolar amb "Càritas") era una mescla de sentir-me bé amb mi mateix fent alguna cosa diferent i guai ("ei, com molo, sóc un paio implicat!") i de l'afany d'aprendre de les persones que estaven compromeses en aquests projectes ("ei, ostres, aquest paio té unes idees interessants, me les apunto!"). És a dir, bàsicament penso que era una qüestió egoista: JO em sentia bé i JO aprenia dels demés.

Ha passat el temps i mirant enrera veig que ara ("encara") continuo compromés en un altre projecte molt il.lusionador, el MIJAC (faig una mica d'spam si no us importa:http://www.mijaccb.org). I em pregunto, ¿com és que després de tants anys continuo complicant-me la vida? Jo crec que la raó fonamental han sigut els testimonis personals de la gent que he vist implicada fins els ossos. Penso que està molt bé la teoria intel.lectual de què el món s'ha de intentar millorar, etc, però si no estàs recolzat per un equip de persones amb noms i cognoms, si no hi ha una empatia afectiva, el meu compromís no hagués sigut tan llarg. Sóc conscient que la meva vida ara podria haver sigut molt diferent (no vull dir pitjor, simplement diferent) només perquè en algun moment m'hagués desenganxat de determinades persones que vés a saber perquè, van estar al costat meu en un determinat moment i un determinat espai...

Però els testimonis personals no han sigut tot, crec. També ha contribuït que la meva percepció del compromís hagui anat canviant al llarg d'aquests anys. Al final m'he adonat que això de "canviar el món" ja no és un recurs per ser un paio més interessant i lligar més, i a més ara veig que potser estic començant a ser jo testimoni d'altres (valga'm Déu!). És això que sempre es diu de que més que canviar el món, el que ha canviat sóc jo...I aquest canvi, interior i imperceptible, m'està permetent trobar una resposta (una resposta més, personal,intransferible i no definitiva) a la pregunta del principi. ¿Per què em comprometo?

Doncs perquè sí. Perquè forma part de mi, de la meva manera de ser, d'estar, de fer. Perquè no puc separar-ho de la meva vida. Perquè penso que el compromís és un acte natural i obvi. De fet, la pregunta hauria de ser, ¿per què no em comprometo? Qüestionar-me el compromís és com preguntar-me per què m'enamoro: no es pot dir per tal i tal raó... simplement ho visc com una cosa inherent a mi. El compromís que tinc ara mateix amb el Mijac forma part del meu dia a dia i no ho puc concebre d'una altra forma. Potser d'aquí un temps canviarà i estaré en un altre projecte, no sé. Però el que sí sé es que no puc tornar enrera.



escrit per Óscar Torrente

Cap comentari:

Publica un comentari