divendres, 20 de desembre de 2013

Advent (escrit invitat)

ADVENT

En el temps d'espera de la vinguda de Jesús, ens hauríem de posar en la pell de la verge Maria, la qual   devia estar orgullosa i feliç (i potser també espantada) de saber que naixeria un nen tan especial, l'enviat per Déu per salvar a tots els homes. Segur que devia comptar els dies que faltaven pel part, i estaria plena d'esperança de que tot aniria bé.

Nosaltres a vegades no vivim aquests dies joiosos la notícia tan gran que és que naixerà el Fill de Déu. Potser perquè no busquem moments de reflexió sobre aquest fet tan important en la mirada de la fe.

Els cristians hauríem d'estar plens de joia i alegria molt abans també del naixement de Jesús, perquè nosaltres, més que Maria, sabem com d'important va ser aquell infant el qual ens va donar una llicó de vida, explicant-nos el que a Déu li agrada que fem, sobretot amb els germans, és a dir, els altres.

A més a més, la nostra joia ha de ser més gran encara, perquè sabem que Jesús ens ha obert les portes del cel amb la seva mort, i que tots hem quedat alliberats del pecat.  

També hauríem d'estar contents de saber que Déu va triar neixer d'una família humil, en una establia. Això ens ha de fer veure que per Déu els que són més pobres són els seus predilectes. No com nosaltres, que a vegades passem pel costat d'un captaire i no el mirem. I moltes vegades jutgem a les pesones pels seus vestits i no pel que realment són. Els hauríem de veure amb els ulls d'un germà o Pare que és com feia Jesús.

També l'Advent és un temps d'esperança ja que el Regne de Déu va començar amb el naixament de Jesús i des de llavors es va construint fins que arribarà un dia que s'acabarà de fer.

Mercè Miret, col.laboradora del blog

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Les benaurances que no m'agraden les llegeixo com vull




Terra Santa. Vista des del turó de les benauraces.
Al fons es veu el mar de Galilea 
Església de les Benaurances, a dalt de la muntanya on Jesús va
explicar el programa del Regne de Déu. 
Assegut des de dalt d'un turó, on ara hi ha una església, Jesús va proclamar el seu projecte del Regne de Déu. El sermó de la muntanya feia així:

--Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
»Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!
»Feliços els humils: ells posseiran la terra!
»Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
»Feliços els compassius: Déu se'n compadirà!
»Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!
»Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
»Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! »Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies!1Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit. (Mt 5:3-12, BCI)
Un apunt del blog Bad Catholic parla de com a vegades sembla que distorsionem les benaruances que no ens agraden.

Quan per exemple sentim "Feliços els humils", no pensem que Jesús ens estigui demanant que felicitem els humils pel fet de ser-ho, però que ja li està bé que nosaltres siguem persones arrogants i difícils de conviure; sinó el que ens demana és que ens tornem humils, senzill, fàcils de conviure.

Quan per exemple sentim "Feliços els compassius", no pensem que Jesús ens estigui demanant que felicitem els compassius, però que ja li està bé que nosaltres siguem indiferents al patiment; sinó que ens demana que ens tornem, compassius, empàtics, capaços d'ajudar els altres.

Quan per exemple sentim "Feliços els que treballen per la pau", no pensem que Jesús ens estigui demanant que felicitem els treballadors per la pau, sinó que ho siguem nosaltres mateixos.

Perquè doncs, quan sentim "Feliços els pobres" pensem que el que Jesús ens demana no és que ens fem pobres, que deixem d'acumular possessions o diners al banc, sinó que felicitem els que fan opció de pobresa voluntària?

D'acord. Jesús no vol que visquem en la misèria, però potser sí que ens proposa una vida diferent, un vida d'alguna manera oposada al fer-nos rics. Em sembla que simplment busquem excuses, perquè no ens creiem Jesús, quan ens diu que Déu ens beneeix en la pobresa.

                 --- pausa per pensar ---

El problema de les actituds

Alguns diràn, Marc, t'has deixat de mencionar que a l'evangeli de Mateu, Jesús no diu feliços el pobres, sinó feliços el pobres en esperit! Com si això fos una diferència molt important.

Sembla que hi ha una tendència a entendre "en esperit" com volent dir que el que importa no és si tens diners o no, sinó l'actitud que tinguis de cara als bens i als diners. Aquest interpretació sembla concordar amb algunes notes a peu de pàgina d'algunes bíblies, com la BCI o la RVR95 que diu que Mt 5:3 es refereix a los que reconocen su pobreza espiritual, y no ponen su confianza en los bienes materiales, sino en Dios. 

En aquesta interpretació jo hi veig dos problemes.

Primer. Potser la interpretació correcta del text és l'actitud de no posar la teva confiança en els bens materials, sinó en Déu. Em sembla una actitud a la que tots hem d'aspirar. Però les actituds es demostren en fets. Si una persona té cent millions d'euros al banc, potser no estar posant la seva confiança en Déu. De la mateixa manera, si nosaltres sempre aspirem a tenir més, potser no estem posant la confiança en Déu. No dic que no sigui possible tenir molts diners o bens materials, i a la vegada posar aquesta riquesa al servei del regne de Déu, però generalment, aquesta disposició a confiar en Déu i posar els nostres bens als seu servei es tradueix en tornar-nos més pobres, amb menys diners i amb menys possessions, i no amb més diners i més possessions.

Així doncs jo diria que l'actitud -com a disposició mental- és important, però només un pas, de l'actitud s'ha de passar a l'acció.

Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. (Jm 1:14-17)
Per altra banda, jo estic bastant convençut que "en esperit" no fa referència tant a una actitud sinó a una realitat més profunda. Parafrassejant en Marc Barnes: l'Esperit no és una actitud. És la part més profunda del centre de l'home, és el lloc de la vida, la llibertat i l'existència des del qual s'actua. És la part interior incomunicable de la persona, expressada a través del llenguatge, dels gestos, del cos. Si una dona està enamorada -una realitat espiritual- aquesta es manifesta a través de les accions. Si un home es cruel -una altra realitat espiritual- també es manifesta a través de les accions. O com ens diu la carta de Jaume, la fe, una realitat espiritual, es manifesta a través de les accions, sinó en realitat és morta.

Bé doncs, acabem.

Feliços els pobres en esperit, d'ells és el Regne del cel


Interior de l'Església de les Benaurances. 





dissabte, 21 de setembre de 2013

La llum de la fe no serveix de gaire per saber que pensa el papa.

Normalment podem descobrir quines seran les línies mestres del pontificat d'un nou papa llegint la seva primera encíclica. Amb el papa Francesc però haurem d'esperar a la segona encíclica, perquè la primera, Lumen Fidei ( La Llum de la Fe), després d'una lectura detallada es pot argumentar pel contingut i per l'estil que ha estat escrita gairebé totalment per Benet XVI, excepte una mica la introducció i el final. Això es pot veure per exemple amb els temes de reconciliar el pensament grec i el bíblic (amb notes a peu de pàgina més pròpies d'una classe que d'una carta) o la insistència en no caure al relativisme. En González Faus, en fa una primera lectura aquí,  amb qui coincideixo plenament després de llegir l'encíclica.

L'encíclia és interessant, i potser un altre dia en parlaré amb mes profundiat, però no ens diu res del pensament particular del papa Francesc. Llavors com ho podem fer per saber el seu pensament? Doncs fa poc ha sortit una entrevista en profunditat, exclusiva, feta en nom de vàries revistes, pel editor en cap de La Civiltà Cattolica. L'entrevista, que podeu trobar en anglès aquí es pot seguir molt be i val molt la pena de llegir. Potser aviat n'hauré de fer també alguns comentaris.


diumenge, 15 de setembre de 2013

Moments estranys a Terra Santa: algunes fotos II

Heus aquí set moments estranys a Terra Santa, acompanyats de les seves corresponents fotos.  Aquest és el segon apunt fent la crònica fotogràfica del pelegrinatge.


Soldadets

Soldats de lleva a Israel
A Isreal el servei militar és obligatori i dura tres anys, tant per nois com per noies. Després passes a la reserva amb un més de servei a l'any. De soldadets amb la metralleta ens n'hem trobat bastant sovint, sobretot passejant per Jerusalem. No em vaig atrevir a fer una foto d'aprop, així que només en teniu una des de l'autocar. 



El Túnel 
Tunel a St Joan d'Acre


A St Joan d'Acre vam tenir la possibilitat de passar per un túnel de l'època dels croats que va des de l'edifici on estàvem a sortir prop del mar. El túnel és una més aviat llarg (necessites una estona per anar d'una punta a l'altra) i no tenia llum. Tot i així vam decidir d'entrar-hi i que si cal ja faríem servir els mòbils per il·luminar-nos. La foto es veu bé pel flaix. Amb prou feines veia jo la persona del davant. Total, poseu 50 persones en un túnel fosc, estret, on a vegades s'havia de baixar el cap, i que resulta que la sortida estava tancada. Coordinar la marxa enrera va costar bastant,  mentre alguns ja començaven a notar la claustrofòbia, i amb la complicació extra que uns italians que volien entrar darrere nostre no entenien que calia fer marxa enrere. Una experiència bastant interessant i segurament irrepetible. 



Catalunya Triomfant 



Moment gloriós d'orgull nacional amb l'isada de la senyera i el cant dels Segadors. El mariner israelita de torn manté la posició de ferms i l'himne sona oficial i alt pel megàfon. Els catalans, naturalment, agafats per sorpresa i indecisos com sempre entre cantar a plena veu o fer veure que no sentim l'himne, no sigui que ferim alguna sensibilitat. Aneu practicant per quan serem independents. Tot plegat però un moment d'allò més encantador. 


El barrera i el boig del candau

Carretera del desert a Jesuralem tancada a partir de les set. 
El candau en questió.
Després de banyar-nos al mar mort vam anar dalt del desert (un altre dia us poso la foto) on vam fer silenci i veure pondre's el sol. Els organitzadors feien temps perquè per una questió tècnica haviem d'arribar de nit a l'hotel. Anant cap a Jesusalem però ens trobem una barrera tancada amb candau, amb una noteta dient que l'horari de pas és fins a les set. Com que no hi ha cobertura de mòbil, la guia se'n va caminant cap a unes cases més o menys properes que es veuen al fons, per intentar trucar i solucionar el tema. Mentrestant alguns baixem de l'autocar i un boig ben intencionat intenta repetidament trencar el candau amb una pedra. Mentrestant alguns altres, amb el soroll metàlic del cop ressonant fins a certa distància, es comencen a posar nerviosos, veient una il·legalitat com aquesta. A veure si quan vingui la poli veurà un candau mig destrossat. Qui sap però si la clau no està dormint a Jerusalem i no vé fins demà. Total, la veritat és que la situació era bastant divertida. Fins i tot n'hi un improvisa una crònica televisiva. Al final, arriva la policia amb la metralleta. Intento ser el penúltim de pujar en cas que s'hagi de parlar amb anglès amb les "autoritats". Al final però no és necessari cap paraula, així que ens obren la barrera i marxem cap a Jerusalem, parant un moment per recollir la guia a les cases veïnes.


 Criptonita

Casa de St Josep i la Verge Maria
Per algun misteri diví, la casa on ens diuen que van viure Josep i Maria, te una llum verda d'allò més criptonita. No em queden gaire clares les implicacions que això té per superman i els seus amics. 


L'ambient de Jerusalem

Bar d'ambient a Jeruslem
Al centre del món es veu que s'hi troba de tot.  Fins i tot vaig aconseguir fer una foto a un bar amb la bandera arc-iris a l'entrada. Pel que vaig veure des de fora, no hi havia gaire gent a dintre, però encara devia ser bastant d'hora per la festa nocturna.


Passejant de nit

Jerusalem antiga, passejant de nit.
La primera nit vam acabar passejant pels carrers del casc antic de Jerusalem, amb uns quants agosarats. Això després d'una copa en un bar de la part nova. Amb més o menys encert, vam aconseguir arribar al Mur, fer una petita pregària i tornar a l'hotel amb taxi. Tot un èxit per ser la primera nit.

dimecres, 11 de setembre de 2013

dijous, 5 de setembre de 2013

Aquest dissabte: diada per la pau, qui s'hi apuntarà?


El papa Francesc ha fet una crida a tota persona de bona voluntat a compartir una diada de dejuni i pregària per la pau, especialment en vista de la situació en que Síria es troba actualment. Catalans, valentes i valents, qui de vosaltres escoltarà la crida? Sempre diem que volem la pau, de quina manera concreta comencem a deixar que es faci realitat? Heus aquí el que diu el papa.

Hoy, queridos hermanos y hermanas, quisiera hacerme intérprete del grito que, con creciente angustia, se levanta en todas las partes de la tierra, en todos los pueblos, en cada corazón, en la única gran familia que es la humanidad: ¡el grito de la paz! Es el grito que dice con fuerza: Queremos un mundo de paz, queremos ser hombres y mujeres de paz, queremos que en nuestra sociedad, desgarrada por divisiones y conflictos, estalle la paz; ¡nunca más la guerra! ¡Nunca más la guerra! La paz es un don demasiado precioso, que tiene que ser promovido y tutelado. 
Vivo con particular sufrimiento y preocupación las numerosas situaciones de conflicto que hay en nuestra tierra, pero, en estos días, mi corazón está profundamente herido por lo que está sucediendo en Siria y angustiado por la dramática evolución que se está produciendo. 
Hago un fuerte llamamiento a la paz, un llamamiento que nace de lo más profundo de mí mismo. ¡Cuánto sufrimiento, cuánta destrucción, cuánto dolor ha ocasionado y ocasiona el uso de las armas en este atormentado país, especialmente entre la población civil inerme! Pensemos: cuántos niños no podrán ver la luz del futuro. Condeno con especial firmeza el uso de las armas químicas. Les digo que todavía tengo fijas en la mente y en el corazón las terribles imágenes de los días pasados. Hay un juicio de Dios y también un juicio de la historia sobre nuestras acciones, del que no se puede escapar. El uso de la violencia nunca trae la paz. ¡La guerra llama a la guerra, la violencia llama a la violencia!
Con todas mis fuerzas, pido a las partes en conflicto que escuchen la voz de su conciencia, que no se cierren en sus propios intereses, sino que vean al otro como a un hermano y que emprendan con valentía y decisión el camino del encuentro y de la negociación, superando la ciega confrontación. Con la misma fuerza, exhorto también a la Comunidad Internacional a hacer todo esfuerzo posible para promover, sin más dilación, iniciativas claras a favor de la paz en aquella nación, basadas en el diálogo y la negociación, por el bien de toda la población de Siria. 
Que no se ahorre ningún esfuerzo para garantizar asistencia humanitaria a las víctimas de este terrible conflicto, en particular a los desplazados en el país y a los numerosos refugiados en los países vecinos. Que los trabajadores humanitarios, dedicados a aliviar los sufrimientos de la población, tengan asegurada la posibilidad de prestar la ayuda necesaria.
¿Qué podemos hacer nosotros por la paz en el mundo? Como decía el Papa Juan XXIII, a todos corresponde la tarea de establecer un nuevo sistema de relaciones de convivencia basadas en la justicia y en el amor (cf. Pacem in terris [11 abril 1963]: AAS 55 [1963], 301-302). 
¡Que una cadena de compromiso por la paz una a todos los hombres y mujeres de buena voluntad! Es una fuerte y urgente invitación que dirijo a toda la Iglesia Católica, pero que hago extensiva a todos los cristianos de otras confesiones, a los hombres y mujeres de las diversas religiones y también a aquellos hermanos y hermanas no creyentes: la paz es un bien que supera cualquier barrera, porque es un bien de toda la humanidad. 
Lo repito alto y fuerte: no es la cultura de la confrontación, la cultura del conflicto, la que construye la convivencia en los pueblos y entre los pueblos, sino ésta: la cultura del encuentro, la cultura del diálogo; éste es el único camino para la paz. 
Que el grito de la paz se alce con fuerza para que llegue al corazón de todos y todos depongan las armas y se dejen guiar por el deseo de paz.
Por esto, hermanos y hermanas, he decidido convocar en toda la Iglesia, el próximo 7 de septiembre, víspera de la Natividad de María, Reina de la Paz, una jornada de ayuno y de oración por la paz en Siria, en Oriente Medio y en el mundo entero, y también invito a unirse a esta iniciativa, de la manera que consideren más oportuno, a los hermanos cristianos no católicos, a los que pertenecen a otras religiones y a los hombres de buena voluntad.
 
El 7 de septiembre en la Plaza de San Pedro, aquí, desde las 19.00 a las 24.00 horas, nos reuniremos en oración y en espíritu de penitencia para implorar de Dios este gran don para la amada nación siria y para todas las situaciones de conflicto y de violencia en el mundo. La humanidad tiene necesidad de ver gestos de paz y de oír palabras de esperanza y de paz. Pido a todas las Iglesias particulares que, además de vivir esta jornada de ayuno, organicen algún acto litúrgico por esta intención. 
Pidamos a María que nos ayude a responder a la violencia, al conflicto y a la guerra, con la fuerza del diálogo, de la reconciliación y del amor. Ella es Madre. Que Ella nos ayude a encontrar la paz. Todos nosotros somos sus hijos. Ayúdanos, María, a superar este difícil momento y a comprometernos, todos los días y en todos los ambientes, en la construcción de una auténtica cultura del encuentro y de la paz. María, Reina de la Paz, ruega por nosotros.

dimarts, 27 d’agost de 2013

Jesús a Pere: m'estimes com amic, o m'estimes com Déu estima?

La Ronit, la guia del pelegrinatge a Terra Santa, 
explicant la diferència entre phileo i àgape. 
Aquest apunt va sobre la interpretació del dialèg que Jesús resucitat té amb Pere, i en particular sobre la paraula que Jesús utilitza per dir "m'estimes?". És una reflexió que sorgeix d'un comentari de la guia del pelegrinatge que he fet a Terra Santa.


El text

El text que ens interessa llegeix així:
Jesús va preguntar a Simó Pere:
– Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?
Ell li respongué:
– Sí, Senyor, tu saps que t’estimo.
Jesús li diu:
– Pastura els meus anyells.
Per segona vegada li pregunta:– Simó, fill de Joan, m’estimes?
Ell li respon:
– Sí, Senyor, tu saps que t’estimo.
Jesús li diu:
– Pastura les meves ovelles.
Li pregunta Jesús per tercera vegada:
– Simó, fill de Joan, m’estimes?
Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava, i li respongué:
– Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t’estimo.
Li diu Jesús:
– Pastura les meves ovelles.
(Jn 21,15-17, BCI)

El problema

La versió en català del diàleg entre Pere i Jesus no permet veure, per manca de vocabulari, que Jesús utilitza dues paraules diferents per dir estimar: phileo i àgape.

En el grec clàssic, àgape fa referència a l'amor sacrificial, un amor sovint relacionat amb el compromís o amb el deure, un amor desinteressat. Phileo, per contra, fa referència l'interès o afecte especial que tenim envers algú amb qui ens hem associat, o que ens és proper, és l'afecte entre amics.

Normalment es diu que àgape és la forma d'amor més alta, és l'amor amb que Déu estima. Per exemple, àgape és la paraula que Joan utilitza quan diu que Déu és amor, o la que trobem quan Jesús ens demana d'estimar els nostres enemics. No podem estimar (com amics, phileo) els nostres enemics. Només els podem estimar amb l'amor sacrificial d'àgape.

Un cop explicat això el diàleg queda així:

Jesús: m'estimes? (àgape)
Pere: sí, t'estimo. (phileo)
 
Jesús: m'estimes? (àgape)
Pere: sí, t'estimo. (phileo)
 
Jesús: m'estimes? (phileo)
Pere: sí, t'estimo. (phileo)

Parem-nos aquí doncs uns moments a pair o reflexionar sobre el que acabem de llegir.
Quina implicació te l'ús d'aquestes dues paraules?

Interpretacions

Possibles interpretacions:

A) Jesús demana a Pere si se l'estima tal com Déu estima, amb l'amor més elevat, sacrificial, però Pere, potser perquè encara afectat per haver negat Jesús tres vegades, només pot dir a Jesús que l'estima com amic. Finalment Jesús baixa al nivell de Pere i li pregunta si se l'estima com amic. Quan Pere li diu que sí, Jesús es mostra satisfet amb aquesta resposta.

B) Pere troba que la pregunta de Jesús "m'estimes?" utilitzant àgape, és una mica freda, massa enfocada sobre el sentit del deure, i prefereix respondre amb el verb phileo, que fa una referència a una estimació més afectiva, més personal.

C) Les diferències entre phileo i àgape són molt clares en el grec clàssic de Plató i Aristòtil, però en el grec Koiné de l'època de Jesús les dos paraules gairebé s'utilitzen com a sinònims. En aquest cas les diferències de significat serien mínimes, questions de matisos molt poc significatius.

[ A : Hironside comentary,  B: Trench,  C:  F.F Bruce ]

Defensa de l'opció C: a la pràctica phileo i àgape volen dir el mateix

Seguint David Regan podem estudiar l'us dels dos termes:

  • En la versió dels setanta, phileo i àgape s'utilitzen per traduir la mateixa paraula hebrea, per exemple a la història de Josep, on Jacob se estima Josep preferencialment (Gn 37,3-4) 
  • La paraula àgape no necessàriament vol dir un amor elevat, per exemple, a la segona carta de Timoteu s'utilitza àgape per signficar l'amor a aquest món enlloc de per la causa de l'evangeli.  
  • L'evangeli de Joan utilitza agape i phileo de manera intercanviable. Per exemple, el "Pare estima el Fill" (àgape Jn 3:35, phileo Jn 5:20), o quan parla del deixeble que Jesús estimava (àgape, Jn 13:23; 19:26, 21:7, phileo Jn 20:2). 

En conclusió no està clar que les diferències entre phileo i àgape siguin gaire rellevants. Potser són tan poc importants com el fet que Jesús a la primera resposta diu "Pastura els meus anyells" mentre que a la segona i tercera resposta diu "Pastura les meves ovelles".  Encara que anyells i ovelles no siguin exactament el mateix, actuen a la pràctica com a sinònims en el text, i fins ara no he vist que ningú en tregui conclusions teològiques d'això. De manera similar pot passar amb phileo/àgape, que encara que potser tinguin diferències de matís, segurament es pot defensar que a la pràctica actuen de manera bastant sinònima en el text. Si teniu opinions diferents però, són benvingudes.

A vegades saber grec és molt útil (vegeu el meu article "Que les dones es cobreixin el cap, com els homes es cobreixen els testicles" ) altres vegades, el fet que alguns volguem demostrar que saber grec serveix per alguna cosa pot fer posar massa ènfasi en els matisos i perdre'ns la part important del que s'ha d'entendre.

Allò que és important del text

Pere va negar Jesús tres vegades fins i tot després de d'afirmar, que ell, encara que tots els altres deixebles abandonéssin el Senyor, ell mai ho faria. (Mt 26, 31-35). Jesus ara li pregunta, m’estimes més que aquests? 

Com tots els altres deixebles Pere ha abandonat Jesús, i encara més, l'ha traït tres vegades.
Jesús ara busca perdonar Pere de manera que pugui portar endavant la seva missió. No se m'acut manera millor de refer la relació entre Pere i Jesús que la manera amb que Jesús ho fa. El passatge és d'una força increible, Jesus perguntant-li a Pere, des de l'amor, tres vegades, com tres vegades el va negar, si Pere se l'estima, i a cada resposta encarregar-li que pasturi les seves ovelles.

Si vosaltres haguéssiu trobat una manera millor de fer-ho, si us plau, escriviu-ho al blog.


Gràcies!  
Aquest estiu encara queden uns quants articles sobre Terra Santa. Espero que us agradin. Ja sabeu que els vostres comentaris sempre son benvinguts. Gràcies per haber llegit tot l'article! 

diumenge, 18 d’agost de 2013

Viatge a Terra Santa: algunes fotos I

Primera Ronda de fotos de Terra Santa, paissatges exteriors
La ciutat de Jerusalem



El dommo de la Roca


Minaret a Betlem

Casa a Jerusalem de nit

El mur de les lamentacions

Escoltant la guia al barri jueu de Safed (Tzfat)

Mar de Tiberíades
Espero que les fotos us hagin agradat. Si les voleu fer servir, envieu-me un email. Penseu que tenen drets d'autor. D'aquí uns dies, més fotos. :-)

dilluns, 5 d’agost de 2013

Viatge a Terra Santa: Turisme vs Pelegrinatge


Turistes i pelegrins -em sembla a mi- anem barrejats a terra santa: viatgem amb els mateixos avions, dormim als mateixos hotels i visitem els mateixos llocs emblematics. Si fem pràcticament el mateix, llavors la diferència potser no és una questió d'acció sinó de motivació i espectatives.

Podríem dir que el pelegrí fa el viatge per motius religiosos. La causa del viatge, és l'acció de l'Esperit Sant, que ens posa en acció i fa que sortim de nosaltres mateixos a l'escolta de la crida de Déu en un lloc concret.

La situació és semblant a la dels primers missioners i missioners cristians, dels segles I i II. Aquests missioners utilitzaven per viatjar les estructures de l'Imperi Romà, anant pels mateixos camins, hostals i comerços que els soldats o els mercaders. La seva motivació però no era el comerç o els assumptes militars, sinó que cridats per l'Esperit s'aventuraven als confins de la terra per a proclamar i viure la bona notícia.

La motivació principal pel turista, en canvi, em sembla que és viure una experiència. És veure aquelles vistes excepcionals, o experimentar les diferencies culturals, o les culinaries, o viure tot allò típic o especial del lloc que es va visitar. En definitiva, descobrir un món diferent i amb això emportar-se un experiència, un record.

Com que les motivacions pel turista i pel pelegrí són diferents, també ho són les espectatives. En la sèrie  "Oh Europa" per exemple, on un grup de turistes catalans viatjaven per Europa, sempre n'hi havia algun que dia respecte algun monument o atracció turística "me la imaginava més gran!".  Com que l'experiència sensorial és important podem quedar desmotivats com a turistes, si les vistes no són tant maques, o l'experiència culinària no és res més que el que podries trobar al costat de casa.

Hi ha un blogaire amerià: Tourists throw money into their travel, and get what they want. Pilgrims throw themselves into their travel, and want what they get. Que es podria traduir per: els turistes posen diners al seu viatge, i obtenen el que volen. El pelegrins es donen ells al seu viatge, i volen el que obtenen.

Tots som una mica turistes i una mica pelegrins. Jo, en el meu viatge a terra santa vull anar-hi amb les expectatives en suspens. La realitat que trobi és la que vull viure, i deixar que aquesta relació amb la realtitat i amb el Déu que es mostra i s'amaga, em transformi.

dijous, 1 d’agost de 2013

Viatge a Terra Santa, dies previs.

Primer article de la sèrie Tera Santa

Finalment m'en vaig a Terra Santa. Feia molt temps que volia anar-hi, i al final m'he decidit que aquest any -en que canvio de feina- és l'any que toca fer-ho. Després de setmanes infroctuoses de búsqueda, he aconseguit trobar un grup prou interessant per apuntar-m'hi; a més em permeten compartir habitació, cosa que era una condició necessària per a reduir costos. 

Quan ja ho tenia tot emparaulat arribo a casa i veig un programa a Tv3 sobre els efectes de la crisi, amb entrevistes a tot de joves adults que han estan buscant desesperadamnet feina, pensant en emigrar. Alguns han perdut la casa o estan a punt de perdre-la, amb les opcions d'acabar a casa els pares o al carrer. 

L'economia està fatal a España. Molts han de pasar el mes amb uns pocs euros i amb ajudes de familiars i institucions. Total, que al final m'acabo preguntant si és ètic que em gasti tants diners en aquest viatge. 

Sé que alguns em diuen que els diners són meus ( bé me'ls he guanyat no? ) i que en puc fer el que vulgui. Però això és una bestiesa. Els meus diners no són meus, sinò de Déu. Com la meva vida no és meva, sino del Pare. I jo la hi ofereix-ho lliurement. Llavors la pregunta és: 'què he fer amb els diners que Déu ha posat a les meves mans? Com els administro?' 

Déu actua de manera estranya, acompanyant-nos en la nostra vida i cuidant-nos amb infinita paciència. Penso que el desig de fa anys d'anar a Terra Santa, és un desig que vé de Déu. No necessàriament aquest pelegrinatge ha d'estar en contradicció amb la meva opció pels pobres i per la classe obrera. Hi ha el risc de que m'equivoqui, és cert, però penso que en aquest moment del meu creixement personal, el mes probable és que anar a Terra Santa formi part del pla de Déu per a mi. El programa de tv3 m'ha fet adonar però de que no m'he d'oblidar dels pobres. Dóno gràcies a Déu, perquè així ha preparat el meu cor per passar de fer un viatge a fer un pelegrinatge. 

Resumint doncs, em fa il·lusió aquest viatge. Amb els diners de Déu me'n vaig com a pelegrí a Terra Santa. Caminaré per on Jesús va caminar. Per on va viure, i morir, i ressuscitar. Vull anar-hi amb la ment oberta, perquè seguint les seves passes em converteixi eun millor deixeble. :-)

Maig 2013

dissabte, 27 de juliol de 2013

Que les dones es cobreixin el cap, com els homes es cobreixen els testicles. Per fi, la solució a 1 Co 11:15

Tradicionalment, seguint les indicacions de Sant Pau a la primera carta als Corintis, les dones cristianes s'han cobert el cap a dins de les esglésies. Les explicacions de Pau però són una mica confuses i presenten alguns problemes d'intepretació, que en aquest apunt volem solucionar.

Abans de començar però, vull recordar que aquesta pràctica de que les dones es cobreixin el cap, és encara present en algunes denominacions evangèliques, i també en alguns cercles catòlics. Jo per exemple, he estat en algunes misses on n'he contat més de deu, de vels o mantellines. 

Mirem primer els textos: 
Quan un home prega o profetitza amb el cap cobert, deshonora el seu cap, i quan una dona prega o profetitza amb el cap sense cobrir, deshonora el seu cap, perquè és igual que si anés rapada. Per tant, si una dona no es vol cobrir, que es talli els cabells; però si li fa vergonya de tallar-se'ls o de rapar-se, que es cobreixi. (BCI 1 Co 11:4-6)
Judiqueu-ho vosaltres mateixos: ¿és correcte que una dona pregui a Déu amb el cap descobert? ¿No us ensenya la mateixa naturalesa que els cabells llargs són un deshonor per a l'home, però, en canvi, són motiu de glòria per a la dona? És que la cabellera li ha estat donada com un vel. (BCI, 1 Co 11:13-15)
El problema

El problema és que Pau sembla contradir-se en el seu argument. Per una banda si una dona prega mostrant el cabells és un deshonor [ἀτιμία]. Per altra banda si una dona té els cabells llargs és motiu de gloria [δόξα, també traduit per honor (RSR95)].  En que quedem, doncs els cabells llargs són motiu d'honor i glòria, o deshonor i vergonya? 

El mateix passa amb el vel. Per una banda els cabells li han estat donats a la dona com una cobertura, com un vel [περιβολαίου], però per altra banda sembla que els cabells no són un vel, sinó que s'han de cobrir. En que quedem doncs, els cabells serveixen com a vel, o necessiten d'un vel?

La solució al problema

La solució al problema passa per trobar la traducció correcta del terme [περιβολαίου] que la BCI tradueix com a vel.  Troy Martin a en un article seu ( JBL 123/1 (2004) 75–84 ) argumenta que la paraula περιβολαίου, s'hauria de traduir en el text anterior no coma vel, sinó com a testicle. 

Com veurem, amb aquesta traducció els problemes anteriors se solucionarien.

És defensable la traducció de περιβολαίου com a testicle? Doncs sí, trobem diversos casos on és així. Per exemple περιβολαίου s'ha de traduir com a testicle en el text d'Eurípedes on Hercules parla d'haber rebut els signes de la pubertat (peribolaion), o en l'obra d'Aquilles Tatius, on els diversos elements d'un jardí es descriuen eròticament en relació als genitals masculins i femenins. La paraula περιβολαίου té també doncs un significat possible que la relaciona amb els organs reproductors masculins. 

Aquesta traducció del text de Pau vé reforçada pels conceptes que els grecs antic tenien per explicar mèdicament les funcions reproductives. El famos metge Hippocrates, i els seus seguidors, explicaven que el semen es guardava dins del crani, tant en els homes com en les dones. Els testicles dels homes es consideraven com uns pesos per fer baixar el semen des del crani cap avall i poder ser ejeculat. Els cabells humans, tant al cap com al pubis, pels antics són també importants, com a òrgans que creixien a base d'atreure i condensar fluids corporals com ara el semen. Pels homes, el circuit natural del semen seria baixar del cap al penis gràcies al pes dels testicles, el cabell curt dels homes i el pel als genitals serveixen per afavorir aquest procés. Per les dones, el circuit natural és des de l'uter cap al cap. Les dones amb cabells llargs demostraven la seva fertlitat perquè els cabells atraien el semen cap amunt, i a més creixien gràcies a condensar el semen. Per afavorir aquest procés de pujar el semen, les dones que podien es depilaven les parts inferiors perquè els pels pubics no contrarestessin l'efecte dels cabells.

Dos exemples per confirmar aquests conceptes. Els test típic dels metges Hippocratics per confirmar la fertilitat de les dones era posar un supositori perfumat a l'uter de la dona i el seguent dia veure si es podia percebre el perfum olorant-li la boca. Sí la resposta és positiva és que la dona era fèrtil. Els cabells llargs haurien fet pujar els fluids cap amunt i per això es podia sentir l'olor. També tenim per exemple l'escena de l'obra d'Aristòfanes on Praxàgora es defensa de les acusacions d'infidelitat, demanant al marit que li olori el seu cap. El marit diu que no a totes les dones els passa que el cap els olori a semen després del coit, però ella li respon que certament no a totes, però si les que son fertils com ella, que han de menjar alls per camuflar l'olor. 

Tots aquests exemples estan trets de l'article de'n Troy Martin. 

Explicació de la solució

Segons els antics, especialment a partir de la pubertat, els cabells de les dones acuten com a part del sistema reproductor, són donats a la dona per Déu per complir la mateixa funció que els testicles compleixen en els homes: la bona circulació del semen. Els cabells llargs en la dona, perquè són una mostra de la seva fertilitat i capacitat reproductiva, són motiu de glòria per a ella, i també motiu d'honor per al cap de la dona, que és el marit. Tot i mostrar fertilitat i ser motiu d'orgull els cabells de les dones s'han de cobrir, perquè no és correcte de mostrar part del sistema reproductor quan es prega. Els cabells llargs en els homes, en canvi, són motiu de vergonya [ἀτιμία] perquè retenen el semen de l'home i fan que sigui infèrtil. Totes aquestes consideracions, o molt semblants, sobre la "mateixa naturalesa", són segurament les consideracions que els cristians de Corint podrien tenir al pensament quan Pau els demana que considerin el tema des del punt de vista de la naturalesa.

La traducció final podria quedar així
Judiqueu-ho vosaltres mateixos: ¿és correcte que una dona pregui a Déu amb el cap descobert? ¿No us ensenya la mateixa ciència mèdica que els cabells llargs són un deshonor per a l'home, però, en canvi, són motiu de glòria per a la dona? És que la cabellera li ha estat donada a la dona com un testicle. (1 Co 11:13-15)


Consequències

Si aquesta és la interpretació correcta del text de Pau, llavors podem estar contents. Els avèncos de la ciència mèdica ens han descobert quina és la funció dels diversos òrgans del cos i sabem que els cabells not tenen res a veure amb el moviment del semen o la fertilitat de les dones. Potser amb això n'hi hauria d'haver prou per deixar les mantellines a casa. 

dilluns, 15 de juliol de 2013

Besant els peus de les dones. Molt soroll per a res?

En un article a l'abril vaig aplaudir molt que el Papa Francesc, enlloc de fer cas del Missal Romà i només incloure persones mascles, rentés els peus d'homes i de dones en la Liturgia del Dijous Sant. Fent això, el papa va mostar que els signe de rentar els peus és uns signe de l'amor fratern de Déu a totes les persones.

El problema, és que han passat els mesos i el papa Francesc no ha canviat la norma. El papa Francesc estava en el seu dret de el que va fer. Tal com diu el codi de dret canònic 331 (1983 CDC 331) el papa, en virtut de la seva funció, té potestat ordinaria, suprema, plena, immediata, i universal en l'Esglesia, i per tant pot canviar o dispensar immediatament qualsevol norma que no sigui d'origen diví, que és el cas del rentat dels peus. Els bisbes però, almenys en teoria, no poden saltar-se la norma i necessiten el permís del Papa si volen fer-ho.

És conegut que alguns pocs bisbes van obtenir permís administratiu dels papes anteriors per fer-ho, i també és conegut que hi ha capellans i parròquies que es salten la norma sense tenir-ne permís. Al final, el gest del papa no fa res més que confondre el personal. Li demano al papa que aclareixi la seva posisció sobre el tema. De fet ja ho hauria d'haber fet just després de setmana santa.  Si cal, que ajusti les normes perquè cada parròquia ho faci com li sembli, o demani si vol que totes les parròquies incloguin homes i dones.  En tot cas necessitem un aclariment, sinó el seu gest no farà res més que complicar els conflictes litúrgics que sempre apareixen en dates assenyalades.

dimecres, 10 de juliol de 2013

Escoltant la Teresa Forcades. Procés constituent

En els apunts previs vam veure com el capitalisme s'oposa a la llibertat i es basa en principis d'avarícia i dictadura financera (vegeu apunt1, apunt2). El capitalisme és un sistema immoral i que crea injustícia social. El que necessitem és canviar-lo i construir un marc més humà per a la nostra societat.

PROCÉS CONSTITUENT

El Procés Constituent és la proposta llançada per la Teresa Forcades i de l'Arcadi Oliveres per tal de transformar el sistema, i passar del sistema capitalista/dictadura-financera a un nou marc de conviència.

En el conjunt de la societat catalana, un nou marc de convivència s'hauria d'establir creant una constitució per al nostre país. L'objectiu del procés constituent és doncs, crear una candidatura per a les pròximes el·leccions catalanes, per tal de possar immediatament en marxa un procés constituent  per a la república catalana.

És l'hora de passar dels actes simbòlics a les accions transformadores i implicar-hi tota la societat.

CARACTERÍSTIQUES DEL PROCÉS

a) Pacífic: existeixen canvis socials que no són pacífics, però aquests mai han portat a una major justícia social. A més des del punt de vista cristià només un canvi pacífic és l'única opció que podem estar disposats a seguir.

b) Democràtic: si volem respectar la dignitat de les persones, el canvi ha de ser també democràtic. Hem d'aprofundir en una democràcia cada cop més participativa.

c) Recuperació de la subjectivitat política. Hem de re-descobrir que el poder dels canvis socials rau en el poble. Mai n'hi ha hagut prou amb la violència per aturar un poble, sempre ha calgut també la ideologia, que la gent es pensi que no hi ha alternativa. Hem de descobrir-nos amb una imaginació creativa. Hi aquesta visió de que hi ha alternativa és la motivació dels canvis socials, que sempre comencen des de baix (inclús, per exemple el concili Vaticà II).

d) Unitat en la diversitat. El procés constituent no és un procés uniformitzador. No volem una societat on tothom estigui tallat amb el mateix patró, sinó un marc que respecti la llibertat i la diferència.

Al llibre del Genesis trobem la història de la Torre de Babel (Gn 6) on els homes estan units en un sol projecte i una sola llengua. Déu però envia la diversitat linguística i el projecte no es du a terme. Déu vol la unitat però no la uniformitat dels humans. Aquesta història es complementa amb la que trobem al Actes dels apòstols, el dia de Pentacosta (Ac 2). L'esperit baixa sobre la comunitat reunida. Cada un dels apòstols parla amb la seva llengua, i a la vegada cada persona que escolta enten el que diuen també en la pròpia llengua.

Així doncs, no volem un procés uniformitzador on tots som tallts d'un mateix patró, sinó respectar la llibertat i per tant la pluralitat. Cadascú és una peça única que aporta el que li és distintiu. Així és com la vida batega i val la pena.

e) Urgència A Catalunya hi ha un 30% de probresa (gent que té series dificultats per arribar a final de mes) i un 12% (dins d'aquest 30%) de misèria (gent que ha de fer cua per poder menjar). Aquestes són unes quantitats altíssimes. A venezuela per exemple, hi ha avui un 20% de pobresa i un 7% de misèria, molt menys que a Catalunya. I encara pitjor, a cada moment hi ha gent que es queda sense feina o sense casa. Aquestes dades ens han de fer reaccionar.

No hem d'esperar a que cadascú de nosaltres estigui sense feina o casa per reaccionar. És com la història aquesta "primer van venir pels comunistes, i com que no era comunista no vaig dir res; després van venir pels jueus, i com que no era jueu no vaig dir res, després van venir pels homosexuals, i com que no era homosexual no vaig dir res, finalment quan van venir per mi ja no hi havia ningú per denunciar el que estava passant" (Martin Niemoller, múltiples versions). No esperis a que et toqui a tu per mobilitzar-te.

Així doncs, és un procés urgent, que no vol dir que ens hagim de precipitar, però ha de ser un procés a curt termni.

f) Farem la revolució i la tornarem a fer. 

Hem de canviar de xip en com vivim en comunitat. Aprendre a funcionar més col·lectivament i més assembleariament. De totes maneres, un cop hagim canviat el marc social no tot serà perfecte. La revolució no és una cosa tancada. Cal doncs, que mantinguem una manera de fer participativa, crítica i democràtica, que ens permeti també en el futur questionar-nos i canviar la societat cap a millor.

----

Per saber-ne més del Procés constituent i dels seus principals punts polítics i de maneres de fer, que s'han d'anar concretant en els següents mesos, podeu llegir el manifest i apuntar-vos si ho considereu oportú per constituir una assamblea local.  Benvinguts, i bons sort.



divendres, 5 de juliol de 2013

Exodus International demana perdó. La teràpia reparativa ex-gai és anticristiana.

Després de trenta-set anys promovent teràpies reparatives per canviar l'orientació dels gais,  Exodus international, ha acceptat la realitat. Les teràpies reparatives no funcionen. Exodus tancarà les portes i es convertirà en una nova organització més cristiana i acollidora.  El president ha escrit una carta demanant  perdó. Aquí en teniu un fragment: 

Si us plau, sapigueu que em estic molt arrepentit. Em sap molt greu el dolor i el mal que molts de vosaltres heu sofert. Em sap greu que alguns de vosaltres hagiu hagut de passar-vos anys lluitant contra la vergonya i el sentiment de culpa quan veieu que la vostra ortientació no canviava. Em sap greu haver promogut que l'orientació sexual es podia canviar i defensat teories sobre l'orientació sexual que estimatitzaven els pares. Em sap greu no haver-vos defensat quen persones que públicament estaven al meu costat us han insultat dient-vos sodomites o coses pitjors. Em sap greu que, coneixent-vos tant bé com us conec, hagi fallat d'esplicar públicament que els gais i les lesbianes són tant capaces de ser uns pares exemplars com les persones heterosexuals. Em sap greu que quan celebrava que tornaveu al Christ, abandonant la vostra sexualitat, celebrava sense cap mena de simpatia com acabaveu les vostres relacions i se us partia el cor. Em sap greu haver-vos donat a entendre que les vostres famílies eren pitjors que la meva. 
Més que res, em sap greu que molts de vosaltres hàgiu interpretat el méu rebuig a partir de la religió com un rebuig per part de Déu. Em sap molt de greu que molts de vosaltres hàgiu deixat la fe, i que alguns hàgiu decidit acabar amb la vostra vida. Per la resta de la meva vida només proclamaré la veritat completa de l'evangeli, una veritat de gràcia, misericòrdia i de crida a entrar en una relació inseparable amb Déu. 
Exodus internacional, després de molts anys de crítiques per persones que havien passat pel seu programa, ha reconegut la realitat. Entre mil persones que intentin canviar l'orientació sexual potser una ho podria acabar aconseguint. Intentar canviar l'orientació sexual porta a la depressió, a l'autoodi, i a vegades al suicidi, mentre que acceptar l'orientació sexual porta cap a la realització personal. 

El fet que aquestes pràctiques reparatives es defensesin des del punt de vista religiós, i que hagi resultat que de fet eren contràries a l'evangeli és la part més rellevant. Déu és la font de la Veritat. És la Veritat Plena. Al final no que queda més remei que escoltar l'Esperit de Déu, l'Esperit que ens porta cap a la Veritat. 

Amb tot aquest canvi Exodus International segueix els passos de Courage UK, que també apostava per teràpies reparatives però ja fa tretze anys va decidir escoltar la realitat i reformar-se. 

Deo gratias. Veritas vincit. 

dimecres, 26 de juny de 2013

La camperola i la ceba. Llegint Dorothy Day.

En un dels seus escrits,  Dorothy Day recorda aquesta història que explica Gushenka al llibre Els germans Kamarazov: 

Hi havia una vegada una dona camperola que era molt dolenta. Es va morir i no havia fet ni una bona obra. Els dimonis la van agafar i la van llençar al llac del foc que mai s'apaga. El seu àngel de la guarda va quedar-se pensant quina bona obra que ella hagués fet podia explicar-li a Déu. "Una vegada va estirar una ceba de l'hort" va dir l'àngel " i la va donar a una pidolaire". Déu va contestar: "Agafa doncs aquesta ceba i atànsa-li perquè s'hi agafi. Si la treus del llac, la deixaré entrar al Paradís, però si la ceba es trenca, s'haurà de quedar al llac per sempre. Així que l'àngel va córrer cap a la dona i li va atansar la ceba. "Vine", li diu, "agafa't a la ceba i jo t'estiraré." I l'àngel començà a estirar-la a poc a poc, treient-la del llac. Quan just estava a fora, els altres pecadors del llac, veient que n'estava estava sent treta, van començar a agafar-se-li, per tal de poder sortir amb ella. Però la dona, que era molt dolenta  va començar a colpejar-los. "Sóc jo que estic sent estirada, no vosaltres. És la meva ceba, no la vostra." Tant bon punt va haver dit això, la ceba es va trencar. I la dona va caure al llac un altre cop on s'esta cremant fins al dia d'avui. L'angel va plorar amargament i se'n va anar. 

Dorothy Day en el seu llibre es pregunta si la bondad de Déu cap a ella és perquè un dia va donar una ceba. Dorothy Day estimava els pobres i ells li van ensenyar a conèixer Déu.

A mi em sembla, que sí l'hem de comparar a la dona de la història, és perquè molts pobres van agafar-s'hi, i així Déu els va demostrar el seu amor.

diumenge, 23 de juny de 2013

Queda't amb nosaltres (la cançó de la setmana)



Si espereu al final veureu també uns moments interessants.

Per més cançons del grup "Canta la teva Fe" podeu anar aquí, i cliqueu a la cançó que us interessi.

dimecres, 19 de juny de 2013

Escoltant la Teresa Forcades. Crítica al capitalisme, part II


PART IIA:  EL CAPITALISME ES BASA EN EL PRINCIPI D’AVARÍCIA

L’objectiu del capitalisme és construir una societat basant-se en el principi de màxim benefici. La mentida que ens expliquen és que així , fomentant l’avarícia, es construirà la millor societat possible.

A)  Cost Oportunitat. Com demostren les empreses actuals que obtenen el màxim benefici? Això es fa a partir de la noció Cost d’Oportunitat. Es tracta que els directius facin un informe comparant els guanys que tenen amb els guanys que tindrien si l’empresa espigués en el país amb menys drets laborals. Si tenint en compte el transport dels productes i els altres costos encara resulta que els guanys són més grans estant per exemple al Vietnam, llavors vol dir que l’empresa s’ha de deslocalitzar; sinó, doncs indica que l’empresari ho està fent bé, exprement el màxim els diners que pot guanyar.

En contrast

B)  St Benet. La regla de St Benet diu que els monjos visquin del seu treball, en conseqüència molts monestirs tenen petites bogitues. St Benet no diu però que s’hagi d’obtenir el màxim benefici! Al contrari diu que venguin els productes una mica per sota el preu del mercat, però no gaire. Sembla que la raó és que al produir col·lectivament el monestir té menys despeses i per tant pot vendre els productes a més bon preu, al mateix temps no ha de vendre’ls a tal preu que rebenti el mercat, sinó que s’integri amb el teixit economic de l’entorn. 


PART IIB :  EL PRINCIPI d’AVARÍCIA PORTA A TRACTAR LA CAPACITAT DE TREBALL COM UNA MERCADERIA.  AL SEPARAR LES PERSONES DEL QUE ELLES MATEIXES CREEN AMB EL SEU TREBALL, EL CAPITALISME MENYSPREA LA DIGNITAT HUMANA.

1 – Alienació.  El capitalisme aplaudeix l’empresari que guanya 1000 euros per un producte in en paga 1 al treballador. És més, si l’empresari pogués guanyar-ne 2000 i pagar-ne 0.5 al treballador, encara ho faria millor.  Això no és ètic, i és una bestiesa intentar-ho justificar dient que els treballaors encara haurien d’estar agraïts per cobrar 0.5 euros, ja que abans cobraven menys o no tenien feina.

En contrast
                 
2- Co-creació. La capacitat de treball no és una mercaderia, com ara patates, rellotges. Des del punt de vista teològic amb el nostre treball participem de la capacitat creadora de Déu. És la noció de co-creació. Déu no ha creat el món i ja està acabat, sinó que la creació continua. En les cartes del Nou Testament trobem que cal completar l’obra de la creació, i en els evangelis Jesús ens diu que nosaltres farem obres més grans que les d’ell. Amb el treball ens fem co- responsables de la creació,  participem de la capacitat creadora de Déu per embellir el món. Es pot fer de moltes maneres, fent la feina ben feta, plantant carxofes en línia recta, descobrint els misteris de l’univers, creant art, etc.

Separar-nos de la notra capacitat de treball, alienant-nos de la nostra participación en la creació, des-responsabilitzar-nos, és anti-cristià. Això és el que intenta fer el capitalisme. 

divendres, 14 de juny de 2013

Escoltant la Teresa Forcades. Crítica al capitalisme, part I



Heus aquí els meus apunts de la xerrada:

CRISI I CRÍTICA DEL SISTEMA CAPITALISTA:

PART 0:  INTRO

1) La crítica al capitalisme no és una crítica a la iniciativa privada o emprenedoria. La iniciativa privada, individual o col·lectiva, existeix de fet des de fa molts segles, i és un be social que cal conservar.

2) Una societat on tot estigués decidit per un comitè central seria un horror.

3) Els monjos i monges, seguint en molts casos la regla de St Benet (s VI), viuen normalment del treball de les seves mans. Per això molts monestirs tenen petites botigues on venen els seus productes.

PART 1: EL CAPITALISME S'OPOSA A LA LLIBERTAT    

Tesi: El capitalisme és un sistema de dictadura financera, on l'objectiu és que uns pocs s'aprofitin del treball de molts, assolint màxims beneficis a costa de perjudicar la majoria de la població.

El capitalisme es ven sovint com un sistema que defensa la llibertat, en oposició a altres sistemes antic-capitalistes (ex: comunisme) que privilegiarien la igualtat per sobre la llibertat. El problema és que és mentida. El capitalisme no defensa la llibertat personal i col·lectiva sinó que s'hi oposa aferrissadament.

Part teòrica:
Diversos conceptes de llibertat:

     a) "La meva llibertat acaba quan comença la teva" [societat occidental] - Aquesta noció  reflexa un concepte competitiu de la llibertat. En aquest cas, quan més llibertat tinc jo, menys en tens tu, i vice-versa.

    b) "Jo no seré lliure fins que tots siguem lliures". [cercles anarquistes] Aquesta noció és una visió de la llibertat on cal l'implicació individual de totes les persones, perquè tots estem inter-relacionats.

    c) "La llibertat és la llibertat del qui pensa diferent" [ Rosa Luxemburg, Partit Comunista Alemany] Com canviaria el món, si ens esforcéssim a entendre la lliberat des d'aquest punt de vista.

    d) "Estima i fes el que vulguis" [St Agustí d'Hipona] Una visió de la llibertat inseparable de la d'estimar. Llibertat i estimacio´s'impliquen mutuament.

    Noteu: La Teresa Forcades ha fet a tesi sobre el concepte de llibertat i la seva relació amb la Trinitat.

Part pràctica:
L'acció en contra de la llibert del capitalisme. El mercat no es regula sol produint la millor societat possible, sinó que sempre s'han fet lleis reguladores en funció dels interessos dels rics. La llibertat es fictícia en tant que es regula només en funció d'aquests seus interessos. Exemples:

    Ia -  Fase proteccionista (exemple final segle XIX) on es posen duanes i aranzels per a protegir els comerciants. Tanmateix no es legisla de la mateixa manera per protegir els treballadors. Es legisla segons convé.

    Ib - Actualment s'afavoreix tremendament la deslocalització d'empreses i la lliure circulació de mercaderies, en canvi l'immigració es torna cada cop més i més difícil. Es legisla segons convé.

    II - Actualment les transaccions econòmiques de bens i serveis ténen un impost associat, per exemple IVA, IPRF. Tanmateix hi ha una transacció econòmica, la financera, que no té cap taxa. En altres paraules, quan es venen productes (ex pa, ordinadors, la ceràmica que fan les monges) hi ha una taxa que contributeix a que l'Estat tingui diners per les escoles, metges etc.. En canvi, quan uns pocs fan diners amb transacions financeres, només a través d'especular i no pas produint res, és a dir, fent diners només pel fet de moure diners, aquestes transaccions no tenen cap taxa. I això que el negoci especulador mou més diners que no tota la resta. Es legisla segons convé.

    III - El Banc Central Europeu rescata Espanya indirectament. Deixa diners a un banc intermediari amb un interès del 1%. Aquest banc intermediari deixa després els diners al govern d'Espanya a un interès del 7%. I això qui ho ha decidit? I a qui afavoreix? Està clar que nosaltres no ho hem decidit ni ens afavoreix. Es legisla segons convé.  [nota: la solució aquest punt seria la Taxa Tobin]

    IVa -  Després de la caiguda del mur de Berlin, el 1994 es crea l'Organització Mundial del Comerç. Fins en aquel moment l'India podia produir medicaments que tenien patents en els països occidentals. El primer que fa l'OMC és forçar l'India a derrogar aquesta llei. Uns pocs passen a guanyar molts diners a canvi de que molts deixin d'accedir a medicaments essencials. Es legisla segons convé.

    IVb - La sagrada constitució Epañola es va canviar de forma exprés el 2010. La prioritat de l'Estat va passar a ser el benestar de tots els espanyols, a la convergència econòmica, és a dir a pagar el deute.  Es legisla segons convé.

Els punts I-II-III-IV serveixen per demostrar que vivim en una dictadura financera,  on el que es tracta és de fer unes lleis que beneficiïn uns pocs i perjudiquin la majoria. El mercat no es regula sol, sinó que es legisla segons convé a uns pocs.

Veieu que no podem continuar així. Considereu d'apuntar-vos al procés constituent.





dijous, 6 de juny de 2013

Estimar en altres paraules: parar atenció

Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: --Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.
(Lc 19,1-5)
Estimar és una paraula molt bonica, però que vol dir a la pràctica. En el capítol 19 de l'evangeli de Lluc, veiem com Jesús para atenció a Zaqueu, que s'havia enfilat dalt d'un arbre perquè volia conèixer Jesús, però era massa baix i la gent li impedia de veure'l. Em sembla a mi, que parar atenció a que passa a la gent del teu voltant és una forma de començar a estimar-los.

Potser em caldria uns moments de reflexió per veure com puc millorar aquest aspecte en la meva vida.


------------------------------------------------------------------------------
Podeu trobar articles aquí articles de la sèrie Estimar en altres paraules

diumenge, 2 de juny de 2013

L'Univers i Déu a Polseres vermelles

En aquest escrit vull parlar de la presència de Déu a la sèrie Polseres vermelles. Aquesta sèrie que ha acabat la segona temporada amb rècords d'audiència, m'ha agradat des del principi. Perquè? Doncs em sembla que per dos motius. El primer és perquè crec que és una sèrie que ens ensenya a viure. Sense amagar la realiat dura de la vida (incloent-hi la mort), proposa uns valors com l'esforç, el cuidar-se els uns als altres, i el viure com a part d'un grup/comunitat com part essencial i aconseguible de la realització personal. El segon motiu pel qual m'agrada la sèrie és que presenta la realitat com alguna cosa més del que es veu a simple vista. En altres paraules, la sèrie presenta una dimensió transcendent de la realitat. 

[Compte, spoilers: el següent paragraf té informació concreta de la sèrie]

La questió que vull reflexionar és com es presenta aquesta dimensió de profunditat. A la sèria aquesta realitat que va més enllà del que es veu a simple vista, es manifesta d'una manera concreta i d'una manera general. De manera concreta, per exemple (però no exclusivament) amb l'aposta que la serie fa per permetre que alguns personatges tingin experiències 'extra-sensorials' particulars de manera regular, com quan el Toni pot sentir els pensaments del Roc (en coma), o en Jordi interacciona amb l'Ignasi en la segona temporada, després de que aquest s'hagi mort. La meva percepció és que la intenció del creador no és defensar que la realitat del món funcioni d'aquesta manera particular, però, com que la sèrie pretén ser creïble, sí que dona a entendre que la realitat té una dimensió transcendent. La segona forma en que es veu aquesta dimensió es presenta en la sèrie, és més en l'estil general proposant un aspecte misteriós i positiu per a la vida, quelcom que està relacionat amb la realitat última. 

Pel que es veu però, aquesta realitat última, misteriosa i més aviat positiva de la realitat, a la sèrie s'anomena "Univers".  Per exemple trobem aquestes frases, que han estat destacades per varia gent com a frases pereferides d'alguns capítols. 
La millor frase: “L’univers s’alegra que estiguem junts.” Dita pel Toni. 
Benito li va dir al Lleó: "Quan creus que coneixes totes les respostes, a rriba l'univers i et canvia totes les preguntes" 
Pèls de punta a l'escena del Sr. Benito i el Lleó!!!!!!!!!!!!!!!
- "Que poc ens estima l'univers, eh?"
-"T'he conegut gràcies a ell.. Pot ser ens estima més del que ens pensem."
Aquest llenguatge de l'Univers és el que fa servir normalment l'Albert Espinosa, el creador de Polseres, en el seu blog.

Capítol 7 És i serà un capítol on tant de bo tot fos com voldríem... Però de vegades a la vida, les coses que vols, no arriben en el capítol que desitges, sinó alguns episodis més tard, quan la vida o l’Univers creu que estàs preparat.... 
Capítol 10 Ells tots junts mirant l’eclipsi de lluna. No deixa de ser una picada d’ull a aquell capítol de la primera temporada on ells bufaven la lluna. Ara és com si en veiéssim la part fosca... Però, com sempre, el Toni hi veu el costat positiu. Potser l’univers sap que tornen a estar junts i ho demostra així.
I com que és el llenguatge que fa servir l'Albert a la sèrie i al blog, també és el llenguatge que fan servir els fans. Per exemple, la Yolanda Nuñez ha escrit:
Potser el motiu que tenia l’Univers per a que tú, Albert, passesis per tot el que vas passar es perquè, passat els anys, ens mostressis a tants milers de persones arreu del món una visió i perspectives diferents de la vida, de la lluita per sobreviure, de la força i la valentia per enfrontar-se a problemes tan greus i a la mateixa mort, del sofriment d’uns nois petits que són molt grans per soportar tot els que ens mostreu a la sèrie i voler superar-ho una i altre vegada. Gràcies per obrir-nos els ulls i fer-nos crèixer compartint amb nosaltres la vostra experiència, sentint-nos tan a prop de vosaltres. Sou genials!!!

Tanmateix, el nom tradicional per el misteri últim de la realitat, no és "Univers", sinó Déu. Totalment d'acord amb estic doncs amb el comentari de l'Oriol martínez. Jo vaig tenir la mateixa sensació:
M'ha agradat molt el capítol, però hi ha una cosa que no acabo d'entendre i volia que me l'aclarís l'Albert... per què on la majoria diríem Déu, diuen Univers? Tan tabú és pensar que hi ha un Déu que ha fet que les persones es coneguin o amb qui ens poguem enfadar quan patim? No sé si és que realment aquesta creença en l'Univers està més estesa o és el teu cas, però trobo que queda molt forçat.
L'experiència de Déu, s'expressa en aquest mysterium tremendum et fascinans. Un Misteri que potser alguns ara anomenen "Univers". Si és així, potser estaria bé de començar a explicar-los que en aquest cas també se'n pot dir Déu, que és el que molts hem fet durant segles. 

dijous, 23 de maig de 2013

La vida humana



Així



és



com és



un



ésser



humà


durant



els diversos estadis















del seu desenvolupament.



Ara, reflexioneu, quines són conseqüències morals de la continuïtat de la persona humana?

--------
credits: La penúltima foto es cortesia de freedigitalphotos.net

divendres, 17 de maig de 2013

Com a treballadors i treballadores cristians...


Com a treballadores i treballadors cristians afirmem la dignitat inalienable de les persones i de la classe obrera de tot el món. En aquest camí de recerca de propostes i solucions dignes de la condició humana, volem estendre la mà a tothom des de la nostra opció pels empobrits. Ho volem fer amb la responsabilitat i l’esperança que troben el fonament en Déu i en les persones, dues causes que no es poden separar mai per a qui seguim a Jesucrist.
            -- Manisfest 1r Maig Col·lectius Obrers Cristians 2013 --


 REIVINDIQUEM:

- el contingut de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre el dret a l’habitatge signat per més d’un milió de persones, tal i com el va presentar la PAH juntament amb moltes altres entitats socials.

- l’anul·lació del deute financer il·legítim i impagable. 

- la visibilització del conflicte entre l’acumulació de capital i el sosteniment de la vida.

- l’execució de la ILP per una Renda Garantida Ciutadana

- el tancament dels Centres d’Internament per a Estrangers (CIE).

- un acord entre totes les institucions polítiques, sindicals, empresarials i socials per sortir de la crisis de manera justa i cooperadora.


- que és hora de deixar de donar les culpes als altres per intentar buscar el que cadascú i cada grup pot aportar al bé comú, deixant els interessos particulars en segon lloc.

- una major participació ciutadana en els afers públics confiant en la nostra capacitat de transformació.







diumenge, 12 de maig de 2013

Seguint les petjades de Sant Francesc i el Sultà Al-Kamil: una història verídica.

St Francis and the Sultan, by Robet Lenz OFM
 Courtesy of Trinity Sotres, www.trinitystores.com , 800.699.4482
El 1219, durant la cinquena creuada llançada pel Papa Inocenci III, que volia recuperar Jerusalem derrotant primer les forces musulmanes a Egipte, trobem la història verídica de Sant Francesc i el Sultà Al-Kamil.

Sant Francesc, acompanyat pel germà frare Illuminatus, va viatjar (suposo que amb els croats) a la ciutat egípcia de Damieta, que els croats teníen assetjada. El cap de les forces musulmanes era el sultà Al-Kamil, quart sultà d'Egipte, de la dinastia dels Ayyubid, fill dels sultà al-Adil, i germà de Saladin. Al-Kamil era un dirigent pragmàtic, si ho jutgem per les ofertes de treva que havia ofert més d'un cop als creuats. El cap de les forces creuades era el delegat papal Pelagius.

Segons els historiadors sembla no està clar quines eren les intencions de Sant Francesc quan va anar a Egipte. Alguns pensen que volia aconseguir acabar amb al guerra, altres pensen que volia convertir el sultà. Jo no hi veig cap contradicció així que en realitat potser volia les dues coes.

Sigui com sigui el que si que sabem és que Sant Francesc va voler parlar amb el sultà en persona, i amb aquèst propòsit va travessar les línies enemigues. Així ho explica Sant Bonaventura:

Acompañado, pues, de un hermano llamado Iluminado se puso en camino, y de pronto se encontraron con los guardias sarracenos, que se precipitaron sobre ellos como lobos sobre ovejas y los trataron con crueldad. Después los llevaron a la presencia del sultán, según lo deseaba el varón de Dios. Entonces el jefe les preguntó quién los había enviado, cuál era su objetivo, con qué credenciales venían y cómo habían podido llegar hasta allí; y el siervo de Cristo Francisco le respondió con intrepidez que había sido enviado no por hombre alguno, sino por el mismo Dios altísimo, para mostrar a él y a su pueblo el camino de la salvación y anunciarles el Evangelio de la verdad. Y predicó ante dicho sultán sobre Dios trino y uno y sobre Jesucristo salvador de todos los hombres con gran convicción.  [LM 6,9 aqui]
Sabem que a Sant Francesc no el van matar sinó que va aconseguir parlar amb el Sultà en persona. No sabem segur que es van dir. I cal tenir encompte que la comunicació devia ser bastant difícil, doncs Sant Francesc no sabia Arab i el Sultà se suposa que no n'entenia d'Italià.  De totes maneres sembla bastant clar, o almenys es pot deduir de les consequències de l'encontre, que d'alguna manera els dos personatges es van influir mútuament, i que devia haver-hi una actitud mútua de respecte i de buscar l'entesa.

Consequències de l'Encontre.

Quan Sant Francesc va tornar a Itàlia va canviar la regla que havia escrit pels seus germans frares. Va posar-hi que aquells que fóssin cridats d'anar als musulmans se'ls hauria de permetre de fer-ho.

El 1272 un sultà va autoritzar els Franciscans a instal·lar-se en el cenacle de Jerusalem. El 1342 el papa Clement VI va anomenar els Franciscans custodis de la Terra Santa en nom de l'Església Catòlica.



------
Si voleu més informació sobre l'encontre aquí hi ha un llibre en anglès sobre Sant Francesc i el Sultà.  En castellà podeu consultar La Vida de Sant Francesc d'Assis, online, i també podeu consultar un altre text de la  La vida de Sant Francesc escrit també per Sant Bonaventura.