divendres, 26 d’abril de 2013

Besant els peus de les dones

El rentat dels peus, que havia caigut en dessús durant molt temps en les celebracions parroquials, va ser restaurat per Pius XII el 1955 com a part de les reformes generals de la litúrgia de la Semana Santa. El canvi principal és que va permetre que aquest ritual es fés dins de la missa, després de la homilia.

Durant la missa del dijous sant, el papa Francesc va rentar i besar els peus de dues dones. Aquest gest és bastant significatiu sobretot tenint en compte el Missal Romà. La norma litúrgica llegeix així:
Después de la homilía, es muy convenitente llevar a cabo el rito del lavatorio de los pies. Los varones designados, acompañados por los ministros, van a ocupar los asientos preparados para ellos en un lugar visible a los fieles. El sacerdote, dejada la casulla si parece neessario, se acerca a cada una de las personas designadas y, con ayuda de los ministros, les lava los pies y se los seca. Mientras tanto se cantan alguna de las antífonas siguientes u otro canto adecuado. 
Suposo que us heu adonat que el text diu clarament que les persones designades per a que els rentin els peus han de ser homes (viri en llatí, és a dir barons). Tanmateix el papa va rentar els peus també a dues dones. Aquest fet és significatiu i podria ser el començament del final del la batalla entre els que defensen que el Mandatum ( el ritual de rentar els peus ) ha de ser d'incloure també les dones, i els que defensen que no, que només hauria d'incloure els homes.

La batalla dura des de fa dècades. Entre els que defensen els sí trobem moltes de les parròquies dels Estats Units, on el 1987, el cap de la Comissió de la Liturgia de la Conferència dels Bisbes, ja va dir, que, encara que la norma digui que només els homes poden ser els seleccionats per que els rentin els peus, com que el manament de Jesús és sobre l'amor fratern i servei humil, ja és un costum que en moltes parròquies s'hi incloguin dones. Un costum però, que va contra les normes, i que fa que els partidaris del no, com are l'especialista en dret canònic Edward Peters, no parin de queixar-se sobre els abussos litúrgics i el poc respecte a les normes de l'Església.

Al final, el que s'ha de clarificar és quin és el significat del que Jesús va fer quan va rentar els peus als seus deixebles:

a)  Que ens hem de posar al servei els uns dels altres.
b)  Que els apostols són especials en un sentit o altre.

En realitat em sembla que no hi ha cap explicació del significat de rentar els peus que no tingui a veure amb que tots els cristians ens hem de posar al servei els uns dels altres (i del món) com Jesús es va posar al nostre servei.

Si significat que volem viure i transmetre sobre el Madatum és aquest, el de posar-se al servei els uns als altres, llavors els únics arguments per no permetre que les dones hi participin, són arguments no sobre el contingut, sinó sobre la forma del ritual. La idea és que els homes reprentarien els dotze apòstols i per tant haurien de ser també homes.

Sobre aquest punt tres comentaris. Primer, enlloc del missal s'especifica el nombre d'homes per rentar els peus, podrien ser tres o quatre per exemple. Segon, cal tenir en compte que al text corresponent de l'evangeli Joan (capítol tretze), la paraula que es fa servir és deixebles i no la paraula apòstols, donant un sentit més general al gest de Jesús. I tercer, si el ritual inclou només els homes, el que entendria la majoria de la gent no és que Jesus ens demana de posar-se al servei els uns dels altres, sinó que s'entendria alguna altra cosa: o bé que els apòstols eren d'alguna manera especials, o bé que les dones no es mereixen la mateixa dignitat que els homes.

Hem tingut sort que el papa Francesc enten com relacionar-se amb la gent i amb els mitjans de comunicació per explicar el missatge de Jesús. Per a mi el que ha aconseguit és posar la forma i el fons en sintonia, i així ha aconseguit arribar al cor de moltes persones que fins ara estaven alienades de Déu i de l'Església. Bravo pel papa!

dimarts, 23 d’abril de 2013

dissabte, 20 d’abril de 2013

Quan les dones batejaven: a Santa Tecla la volen fer desaparèixer


Amb el títol "Santa Tecla ja no és Santa" en Miquel Sunyol té un apunt a la seva web amb uns enllaços molt interessants on s'explica com ja fa uns anys Santa Tecla, patrona de Tarragona, ha desaparegut del santoral Romà!

La notícia, que ha passat bastant desapercebuda, la descriu així en  Valentí Fabregues:
Sense donar raons de cap mena, la comissió vaticana encarregada de revisar el Martirologi Roma (el catáleg oficial de sants de l'Església católica) ha eliminat santa Tecla com si fos una indesitjable. []. La decisió és més que sorprenent, atès que la venerada amb els títols de «la primera de les mártirs» i «1'apóstol» és una de les santes mes rellevants de l'Antiguitat. Valguin, entre molts exemples, els de sant Agustí que l'anomena «santíssima» (c. Faust 30) i les lloances del bisbe Basili de Selèucia, ciutat on ella morí després d'haver patit un martiri i realitzat una intensa evangelització: «la gran mártir Tecla, sempre present, sempre anant i venint entre nosaltres, escoltant els qui la preguen, vetllant arreu liberalment sobre tothom...» (PG 85,565A). Son elogis que mes endavant només sentirem adrecats a la Mare de Déu.
                                --  --   --
Nascuda a Iconi (Asia Menor) i filia de bona casa, l'encisadora Tecla es converteix al cristianisme, renuncia a unes noces ja compromeses i abandona la familia per seguir a Pau, que l'ha convertit. Enamorada del seu mestre, es talla la cabellera i es vesteix d'home per acompanyar-lo amb mes llibertat i menys risc. Quan comunica a Pau que se'n volia tornar a la seva ciutat natal, contesta l'Apóstol: «Ves-hi i ensenya la paraula de Déu!», un encárrec que complí fins a la fi de la seva llarga vida.

Els motius pels quals la comissió vaticana ha tractat d'aquesta manera indigna a Santa Tecla no són clars. Una opció poc probable seria que van trobar la seva història massa fantasiosa:

Bé és veritat que aquestes Actes [ de Sant Pau i Santa Tecla], escrites a la darreria del segle II, no formen part del Nou Testament i presenten molts trets fantasiosos propis de les novel·Ies d'aquell Món Hel·lenístic, pero això no vol dir que cap borrall del que consignen no sigui veritat. No és inversemblant que unes feres, peí motiu que fos, no despleguessin contra la víctima l'agressivitat calculada pels botxins o que un ruixat imprevisible apagues els foc que s'havia enees per cremar-la, esdeveniments, tant l'un com l'altre, tinguts per prodigis paorosos. I un d'aquests dos casos podría ser el que realment patí santa Tecla, la qual, sobrevivent, arriba a la vellesa amb honors de mártir en les comunitats cristianes del seu entorn.
Molts sants tenen històries que s'han exagerat o explicat segons unes normes literàries diferents a les nostres. Més aviat la raó sembla una altra.  La teòloga Anne Jensen va escriure a la comissió demanant explicacions, i li van resporndre que tal com apareix a les Actes, sant Pau és sospitós de patrocinar matrimonis dedicats a una vida ascètica [ és a dir, res de sexe] i com això es refusable, la història de Santa Tecla s'hauria també de refusar. Una excusa com una altra, i més encara tenint en compte que Sant Pau, a la vista de la primera Carta als Corintis, sembla que podria haver estat d'acord amb una vida matrimonial ascètica, sempre i quan els ambdos membres estiguin d'acord i faci més bé que mal a la parella.

En tot cas, com escriu Miquel Sunyol, hi ha dos coses que podem aprendre de les Actes de Pau i Tecla:
[A] part de la novel·lesca, aquesta obra apòcrifa és, almenys, un doble testimoni. En primer lloc, és un testimoni de les tendències ascètiques i rigoristes que predominaven en certs ambients del cristianisme d'aquell temps, per les quals la relació sexual entre marit i muller no era permesa ni amb finalitats de procreació. I és també testimoni, prescindint ara de si Tecla és història o llegenda, de la reivindicació, en aquella època del cristianisme, del dret de les dones de ser apòstols, de poder predicar, evangelitzar i batejar.
Cap d'aquestes dos coses, a) una vida matrimonial sense relacions sexuals,  b) que una dona bategi i evangelitzi, semblen agradar al vaticà (sobretot la segona). Podria ser aquesta última la raó autèntica de la desaparició forçada de Santa Tecla?

No sé si l'Arquebisbe de Tarragona s'ha queixat o no, i quin cas li poden fer al vaticà. Potser haurem de demanar als nostres amics cristians Orientals, que com a part del diàleg ecumènic incloguin santa Tecla a l'agenda.

A la foto veieu un fresc del segle VI amb les imatges de Sant Pau i Santa Tecla, descobert a les ruines d'Efesis.

---
per saber-ne més podeu consultar aquí, i aquí  (textos de Valentí Fabregas) 

dissabte, 13 d’abril de 2013

Estimar en altres paraules: posar-se al servei

Mentre sopaven, Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida.

Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué:

--¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica! (Jn ~13:2-5,13-17)

Estimar es una paraula molt bonica, però què vol dir a la pràctica? En el capítol 13 de l'evangeli de Joan, Jesús ens posa un exemple, i és un exemple explicit. Ens ho diu clarament: Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. I el que ha fet Jesus és rentar els peus als seus deixebles. Com diu el papa Francesc al video, el rentar els peus és un simbol un signe que diu: estic al vostre servei. El que significa rentar els peus és que ens hem d'ajudar, l'un a l'altre, l'altre a l'un. Com diu Jesus, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica! 





----
Si voleu llegir més sobre la meva experiència de rentar els peus podeu llegir  l'apunt Històries de Setmana Santa.