 | |||
| Retrato de un joven con una calavera. Bernardino Licino |
La realitat és aquesta. Tots: els familiars, els amics, els coneguts, els desconeguts, i també tu i jo. Tots, sense exepció, ens hem de morir.
Davant d'aquesta evidència, davant el fet de que cadascú de nosaltres inevitablament s'ha de morir, podem prendre diverses postures.
La primera possibilitat és negar l'evidència. Ignorar que ens hem de morir. Ignorar que un dia tornarem al fang de la qual hem sortit. Aquesta és la opció que sembla més corrent en la nostra societat, que constantment fa de la mort, de la vellesa i de la fragilitat un tabú. Les consequències però de viure com si mai ens haguéssim de morir és que podem arribar al final de la vida sense haver viscut com hauriem volgut. En no tenir en compte la mort podem pedre la vida, vivint-la sense sentit, i adonar-nos-en quan és massa tard.
Si la primera opció és pensar que mai ens moriem, la segona opció és obsessionar-nos, és fer-nos esclaus de la mort. És tenir por de morir i deixar que aquesta por domini la nostra vida. Llavors enlloc de viure com estem cridats a fer, viurem una vida pobra, sovint paralitzada, sense voler prendre mai riscos. Deixarem que la mort mani sobre la nostra vida, buidant-la de sentit i plenitud.
La tercera opció és l'opció de la llibertat. Recordar que ens hem de morir per tal de no pedre el sentit del que fem a la vida, i a la vegada no témer la mort o la fragilitat per tal de poder viure en plenitud.
Deixeu-me ara posar uns exemples de persones que a propòsit miren de recodar que han de morir: memento mori. La primera és en Richard Beck, professor de psicologia, que té al seu despatx una calabera com a recordatori. No és l'únic, moltes persones al llarg de la història han fet aquest exercici, i d'altres, sinó han tingut una calabera de veritat s'han penjat un quadre com el que poso avui al blog. Tot sigui per recordar-nos que ens hem de morir.
El segon exemple es l'Steve Jobs, el fundador d'Apple, mort recentment, que en un discurs als estudiants de la Universitat d'Stanford, deia
Quant tenia disset anys vaig llegir una cita que deia "Si vius cada dia com si fos el teu últim dia, algun dia l'encertaràs." Em va impressionar la cita, i des de llavors, durant 33 anys m'he mirant-me al mirall cada matí i m'he preguntat: si avui fos el últim dia de la meva vida, voldria fer el que estic apunt de fer avui? I quan la resposta era no durant molts dies seguits, sabia que havia de canviar alguna cosa.Em sembla una bona idea. Preguntem-nos-ho cada dia; si em morís avui, voldria viure com ho estic fent?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada