Hi havia una vegada una dona camperola que era molt dolenta. Es va morir i no havia fet ni una bona obra. Els dimonis la van agafar i la van llençar al llac del foc que mai s'apaga. El seu àngel de la guarda va quedar-se pensant quina bona obra que ella hagués fet podia explicar-li a Déu. "Una vegada va estirar una ceba de l'hort" va dir l'àngel " i la va donar a una pidolaire". Déu va contestar: "Agafa doncs aquesta ceba i atànsa-li perquè s'hi agafi. Si la treus del llac, la deixaré entrar al Paradís, però si la ceba es trenca, s'haurà de quedar al llac per sempre. Així que l'àngel va córrer cap a la dona i li va atansar la ceba. "Vine", li diu, "agafa't a la ceba i jo t'estiraré." I l'àngel començà a estirar-la a poc a poc, treient-la del llac. Quan just estava a fora, els altres pecadors del llac, veient que n'estava estava sent treta, van començar a agafar-se-li, per tal de poder sortir amb ella. Però la dona, que era molt dolenta va començar a colpejar-los. "Sóc jo que estic sent estirada, no vosaltres. És la meva ceba, no la vostra." Tant bon punt va haver dit això, la ceba es va trencar. I la dona va caure al llac un altre cop on s'esta cremant fins al dia d'avui. L'angel va plorar amargament i se'n va anar.
Dorothy Day en el seu llibre es pregunta si la bondad de Déu cap a ella és perquè un dia va donar una ceba. Dorothy Day estimava els pobres i ells li van ensenyar a conèixer Déu.
A mi em sembla, que sí l'hem de comparar a la dona de la història, és perquè molts pobres van agafar-s'hi, i així Déu els va demostrar el seu amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada