En aquest escrit vull parlar de la presència de Déu a la sèrie Polseres vermelles. Aquesta sèrie que ha acabat la segona temporada amb rècords d'audiència, m'ha agradat des del principi. Perquè? Doncs em sembla que per dos motius. El primer és perquè crec que és una sèrie que ens ensenya a viure. Sense amagar la realiat dura de la vida (incloent-hi la mort), proposa uns valors com l'esforç, el cuidar-se els uns als altres, i el viure com a part d'un grup/comunitat com part essencial i aconseguible de la realització personal. El segon motiu pel qual m'agrada la sèrie és que presenta la realitat com alguna cosa més del que es veu a simple vista. En altres paraules, la sèrie presenta una dimensió transcendent de la realitat.
[Compte, spoilers: el següent paragraf té informació concreta de la sèrie]
La questió que vull reflexionar és com es presenta aquesta dimensió de profunditat. A la sèria aquesta realitat que va més enllà del que es veu a simple vista, es manifesta d'una manera concreta i d'una manera general. De manera concreta, per exemple (però no exclusivament) amb l'aposta que la serie fa per permetre que alguns personatges tingin experiències 'extra-sensorials' particulars de manera regular, com quan el Toni pot sentir els pensaments del Roc (en coma), o en Jordi interacciona amb l'Ignasi en la segona temporada, després de que aquest s'hagi mort. La meva percepció és que la intenció del creador no és defensar que la realitat del món funcioni d'aquesta manera particular, però, com que la sèrie pretén ser creïble, sí que dona a entendre que la realitat té una dimensió transcendent. La segona forma en que es veu aquesta dimensió es presenta en la sèrie, és més en l'estil general proposant un aspecte misteriós i positiu per a la vida, quelcom que està relacionat amb la realitat última.
Pel que es veu però, aquesta realitat última, misteriosa i més aviat positiva de la realitat, a la sèrie s'anomena "Univers". Per exemple trobem aquestes frases, que han estat destacades per varia gent com a frases pereferides d'alguns capítols.
La millor frase: “L’univers s’alegra que estiguem junts.” Dita pel Toni.
Benito li va dir al Lleó: "Quan creus que coneixes totes les respostes, a rriba l'univers i et canvia totes les preguntes"
Pèls de punta a l'escena del Sr. Benito i el Lleó!!!!!!!!!!!!!!!
- "Que poc ens estima l'univers, eh?"
-"T'he conegut gràcies a ell.. Pot ser ens estima més del que ens pensem."
Aquest llenguatge de l'Univers és el que fa servir normalment l'Albert Espinosa, el creador de Polseres, en el seu blog.
Capítol 7 És i serà un capítol on tant de bo tot fos com voldríem... Però de vegades a la vida, les coses que vols, no arriben en el capítol que desitges, sinó alguns episodis més tard, quan la vida o l’Univers creu que estàs preparat....
Capítol 10 Ells tots junts mirant l’eclipsi de lluna. No deixa de ser una picada d’ull a aquell capítol de la primera temporada on ells bufaven la lluna. Ara és com si en veiéssim la part fosca... Però, com sempre, el Toni hi veu el costat positiu. Potser l’univers sap que tornen a estar junts i ho demostra així.
I com que és el llenguatge que fa servir l'Albert a la sèrie i al blog, també és el llenguatge que fan servir els fans. Per exemple, la Yolanda Nuñez ha escrit:
Potser el motiu que tenia l’Univers per a que tú, Albert, passesis per tot el que vas passar es perquè, passat els anys, ens mostressis a tants milers de persones arreu del món una visió i perspectives diferents de la vida, de la lluita per sobreviure, de la força i la valentia per enfrontar-se a problemes tan greus i a la mateixa mort, del sofriment d’uns nois petits que són molt grans per soportar tot els que ens mostreu a la sèrie i voler superar-ho una i altre vegada. Gràcies per obrir-nos els ulls i fer-nos crèixer compartint amb nosaltres la vostra experiència, sentint-nos tan a prop de vosaltres. Sou genials!!!
Tanmateix, el nom tradicional per el misteri últim de la realitat, no és "Univers", sinó Déu. Totalment d'acord amb estic doncs amb el comentari de l'Oriol martínez. Jo vaig tenir la mateixa sensació:
M'ha agradat molt el capítol, però hi ha una cosa que no acabo d'entendre i volia que me l'aclarís l'Albert... per què on la majoria diríem Déu, diuen Univers? Tan tabú és pensar que hi ha un Déu que ha fet que les persones es coneguin o amb qui ens poguem enfadar quan patim? No sé si és que realment aquesta creença en l'Univers està més estesa o és el teu cas, però trobo que queda molt forçat.
L'experiència de Déu, s'expressa en aquest mysterium tremendum et fascinans. Un Misteri que potser alguns ara anomenen "Univers". Si és així, potser estaria bé de començar a explicar-los que en aquest cas també se'n pot dir Déu, que és el que molts hem fet durant segles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada