Al arribar al refugi vaig ser saludat pel Jim, que em va explicar les quatre normes bàsiques a seguir. Vam tenir uns moments per parlar i vaig conèxier que ell fa casi vint anys que és el responsable del refugi. Tot un exemple de compromís.
un bloc per compartir pensaments interessants sobre fe, espiritualitat, teologia, religió, pregària etc
diumenge, 11 d’abril del 2010
La meva experiència al refugi pels sense sostre: cap lloc millor on estar.
Al arribar al refugi vaig ser saludat pel Jim, que em va explicar les quatre normes bàsiques a seguir. Vam tenir uns moments per parlar i vaig conèxier que ell fa casi vint anys que és el responsable del refugi. Tot un exemple de compromís.
diumenge, 4 d’abril del 2010
Bona pasqua a tothom: Los invitados de Diós
Los invitados de Dios
Aquel que es piadoso, quien ama al Señor, que venga y guste del encanto de esta fiesta. Quien ha sido un siervo fiel, que entre con alegría en el gozo de su Maestro. Quien ha llevado el peso del ayuno, que venga y cobre su dinero.
Quien haya trabajado desde la primera hora, recibirá hoy el salario justo; quien haya venido a la hora tercia, se regocijará en la acción de gracias; quien haya llegado sólo después de la hora sexta, puede acercarse sin temor, que no será perjudicado; si alguien ha tardado hasta la hora nona, podrá venir sin ninguna vacilación; el obrero de la undécima hora no sufrirá por su retraso.
Porque el Señor es liberal: recibe al último como al primero; concede el descanso al obrero de la undécima hora como a aquel que se puso a trabajar desde el amanecer. Da su gracia al último y colma al primero; da a éste sin olvidar a aquel; no mira sólo la obra, sino que penetra la intención.
Entrad todos en el gozo de vuestro Maestro: primeros y segundos, recibid la recompensa; ricos y pobres, cantad al unísono; abstinentes u ociosos, festejad este día; que hayáis ayunado o no, ¡regocijaos hoy!
El banquete está listo; venid, pues, todos. El ternero cebado, servido está; todos serán saciados. Comed deliciosamente en el banquete de la fe; venid y tomad las riquezas de la bondad.
Que nadie llore su pobreza: se nos ha abierto a todos el reino; que nadie deplore sus pecados: el perdón se ha levantado de la tumba; que nadie tema a la muerte: la del Señor nos ha hecho libres; él la ha vencido cuando ella le tenía encadenado; lanzó en el pavor a quienes habían tocado su carne.
Isaías lo había previsto, gritando a los cuatro vientos: «El infierno se estremece al salir a tu encuentro» (Is 14,9). Se estremeció porque fue vencido; se entristeció porque fue burlado. El infierno tomó un cuerpo, y se encontró ante Dios; tomó la tierra y encontró el cielo; tomó lo visible, para caer en lo invisible.
«Muerte, ¿dónde está tu victoria?
Muerte, ¿dónde está tu aguijón?»
(1 Cor 15,55)
Cristo ha resucitado y tú has sido vencida. Cristo ha resucitado y los demonios han caído; Cristo ha resucitado y los ángeles están alegres; Cristo ha resucitado y todos los muertos dejan la tumba. Sí, Cristo ha resucitado de entre los muertos, primicias de quienes duermen.
¡A él, gloria y poder por los siglos de los siglos! Amén
dimecres, 20 de gener del 2010
La sang de Crist també pel poble: Concili de Trent
SESSIÓ XXI
CAP. III. Que se recibe Cristo todo entero, y un verdadero Sacramento en cualquiera de las dos especies.Declara el santo Concilio después de esto, que aunque nuestro Redentor, como se ha dicho antes, instituyó en la última cena este Sacramento en las dos especies, y lo dio a sus Apóstoles; se debe confesar no obstante, que también se recibe en cada una sola de las especies a Cristo todo entero, y un verdadero Sacramento; y que en consecuencia las personas que reciben una sola especie, no quedan defraudadas respecto del fruto de ninguna gracia necesaria para conseguir la salvación.
CÁNONES DE LA COMUNIÓN EN AMBAS ESPECIES Y DE LA DE LOS PÁRVULOS.
CAN. I. Si alguno dijere, que todos y cada uno de los fieles cristianos están obligados por precepto divino, o de necesidad para conseguir la salvación, a recibir una y otra especie del santísimo sacramento de la Eucaristía; sea excomulgado.
CAN. II. Si alguno dijere, que no tuvo la santa Iglesia católica causas ni razones justas para dar la comunión sólo en la especie de pan a los legos, así como a los clérigos que no celebran; o que erró en esto; sea excomulgado.
CAN. III. Si alguno negare, que Cristo, fuente y autor de todas las gracias, se recibe todo entero bajo la sola especie de pan, dando por razón, como falsamente afirman algunos, que no se recibe, según lo estableció el mismo Jesucristo, en las dos especies; sea excomulgado.
SESSIÓ XXII
DECRETO SOBRE LA PRETENSIÓN DE QUE SE CONCEDA EL CÁLIZ
Además de esto, habiendo reservado el mismo sacrosanto Concilio en la Sesión antecedente para examinar y definir, siempre que después se le presentase ocasión oportuna, dos artículos propuestos en otra ocasión, y entonces no examinados; es a saber: Si las razones que tuvo la santa Iglesia católica, para dar la comunión a los legos, y a los sacerdotes cuando no celebran, bajo sola la especie de pan, han de subsistir en tanto vigor, que por ningún motivo se permita a ninguno el uso del cáliz; y el segundo artículo: Si pareciendo, en fuerza de algunos honestos motivos, conforme a la caridad cristiana, que se deba conceder el uso del cáliz a alguna nación o reino, haya de ser bajo de algunas condiciones, y cuáles sean estas: determinado ahora a dar providencia sobre este punto del modo más conducente a la salvación de las personas por quienes se hace la súplica, ha decretado: Se remita este negocio, como por el presente decreto lo remite, a nuestro santísimo señor el Papa, quien con su singular prudencia hará lo que juzgare útil a la República cristiana, y saludable a los que pretenden el uso del cáliz.
CODIGO DERECHO CANÓNICO
Adminístrese la sagrada comunión bajo la sola especie del pan o, de acuerdo con las leyes litúrgicas, bajo las dos especies; en caso de necesidad, también bajo la sola especie del vino.
dimecres, 13 de gener del 2010
Preneu i beveu-ne tots: la sang de Crist també pel poble!

dimecres, 23 de desembre del 2009
Nadal des de la Paraula
Una homilia de Nadal, per Josep-Joan Badia.
Estem acostumats al Nadal del pessebre, pastorets, l’àngel, Maria, Josep, etc… Una visió del Nadal justificada en l’Evangeli però mancada del missatge més profund que vol ser rebel·lat: Déu encarnat, en figura humana, en Jesús, el Fill, , pel do de l’Esperit, amor de comunió i vida. Potser enlluernats amb tantes llunetes, consum, cançons, molsa i “caganers”, no podem descobrir amb mirada de fe el que se’ns vol anunciar.
Trobem-nos amb la Paraula, que és la font on brolla tot el que vol dir i significar el Nadal del Senyor. Ens hi ajuda anar seguint els fragments escripturístics proposats per la Litúrgia del vespre, la nit, l’aurora i el dia de la festa de Nadal.
A la missa vespertina de vigília, el profeta Isaïes (Is. 62; 1-5) diu al poble d’Israel – preforma de la humanitat – “No et podran dir més l’Abandonada, la Desolada, a tu et diran Jo-me-l’estimo… perquè el Senyor t’estimarà” Nadal comença amb un crit d’esperança per una humanitat sovint desesperançada, una opció del Senyor per l’home i la dona, brollada de l’amor: t’estimarà. Cal posar-se en disposició de deixar-se estimar, deixar-se prendre per aquest amor que allibera de la sensació d’abandó i desolació en que sovint ens movem les persones i les nostres societats.
El fragment de l’Evangeli que continua és de Mateu (1:1-25), ens presenta dues parts:
- La primera narra una genealogia, més simbòlica que històrica (forma molt pròpia de la literatura i el pensament orientals) Comença en Abraham, passant per Isaac, David, Salomó –amb el salt de la deportació de Babilònia- continuant amb Jacob i acabant amb Josep, espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies (Déu-ve-a-salvar-nos) fa un joc de xifres de tres blocs de catorze generacions, per mitjà de la qual reconeix que el Messies assumeix en ell tota la realitat històrica del poble, en homes concrets, no es un ésser vingut que sap d’on i com, és un Déu que és fa veritable home, fill d’home, assumint el passat i el present de l’ésser humà. Aquesta reflexió convindria tenir-la ben present a l’hora de discernir els inventors de messies galàctics, esperpentics, i fins hi tot deistes visionaris, que volen veure en Jesús una mena d’extraterrestre.
La segona part, ens presenta el naixement de Jesús en concret: “Maria, la seva mare, promesa amb Josep, es trobà que esperava un fill per obra de l’Esperit Sant”.Déu per l’Esperit irromp en la historia humana, en la simple i quotidiana realitat d’una parella. Cal però deixar-se sorprendre, la revelació obrada en Jesús, no és fruit d’una iniciativa humana, és iniciativa de Déu, aquesta es la finalitat que cerca donar-nos a conèixer la visió que rep Josep en somnis sobre la realitat de la concepció de Maria. Cert que tots nosaltres em rebut la vida per l’amor i la genitalitat entre un home i una dona, però no és menys cert que el Pare ens fa el do d’una ànima, que ens constitueix en projecte d’amor del Creador, i per tant no lligats a cap altre senyor, cridats a la nostra pròpia identitat, cadascú segons la seva manera de ser. La grandesa de l’ésser humà li bé per la seva identificació amb el Creador. Jesús neix com a ésser humà, per que cadascú de nosaltres reneixi en la veritat d’ell mateix.
Seguim endavant, i ens trobem amb la lectura de la missa de la nit (Is. 9: 1-6) El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum… Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa… ens ha estat donat un fill… Princep-de-pau… fonamentat i sostingut sobre el dret i la justícia” Tenim un segon pas en relació als texts de la missa anterior, ara es una invitació a l’alegria, la joia interior, no la fugissera del moment, si no aquella que s’arrela en el fons del cor, en l´ìntim de la persona. Les pors que aixequen tantes menes de fosca al nostre interior queden destruïdes, i la llum ho emplena tot, la llum que ens fa veure el que som i com som, que ens fa reconèixer la realitat d’aquest ésser humà, assumit per Jesucrist, i que només pot descobrir-se veritablement amb una mirada pacificadora plena de “dret i justícia” (dret entès com a sinceritat, justícia com a misericòrdia, que no vol dir llàstima, si no acollida i acceptació serenes). Jesús ve a nosaltres per que vivim segons la essencial vocació de tot home i dona: passar pel món fent el be, com artífex de pau, que sap integrar les seves mancances amb ajuda de la humilitat que reconeix la pròpia feblesa i l’acceptació que ens obre a la reconciliació. La solidaritat en serà la conseqüència, solidaris a la manera de Déu en Jesús.
L’Evangeli que segueix (Lc 2:1-14) fa una reflexió afegida en aquest anar aprofundint el missatge del Nadal. Recull un fet històric: un edicte de l’autoritat romana ordenant un cens. Apareix Bet-Lèhem, la ciutat davídica, tots tenim arrels, l’ésser humà es un ésser arrelat. S’acompleixen els dies i neix Jesús. Paral·lelament el text ens presenta una altra escena: uns pastors al ras (una mena de sensesostre, gent que no compta) reben l’anunci d’un àngel (torna a repetir-se la iniciativa divina) “No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor” I afegeix: “les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora” i els àngels canten la glòria de Déu i la pau a la terra per tots aquells que “estima el Senyor” L’amor de Déu es manifesta en les persones i les realitats senzilles, de cada dia, sense deliris de grandesa, poder, èxit i lluïssors. Som des de la realitat nua de nosaltres mateixos; la imatge tan estimada que solem mostrar, mai serà el reflex de nosaltres mateixos. Qui sap viure en la senzillesa del seu ésser comunica als altres la realitat de qui és, i es fa portador d’aquell mateix amor amb que el Senyor estima tothom, la seva vida canta la glòria del Creador, i és un benedicció per els altres, constructor de pau. Una vida cristiana reeixida humana, espiritual i afectivament difícilment pot generar-se des de els projectes, programes i organigrames que solem inventar-nos, cal trobar el Bet-Lèhem de cadascú i les pròpies senyes d’identitat.
Encara tenim més. La lectura primera de la Missa d’alba retorna a Isaies (62,11-12) “Escolta el que el Senyor fa sentir fins als termes més llunyans: el teu salvador ja és aquí” Un dels elements més importants de Nadal està en escoltar, en aprendre a escoltar. Escoltar fent nostre el que sentim, ser el que escoltem, però escoltar en l’interior, cal discernir els diversos sons que ens arriben i seleccionar. La presència de Déu en les nostres vides, en el nostre íntim, només podem experimentar-la des de l’actitud d’escoltar, escoltar Aquell que fent-se home, ens pronuncia les seves paraules, paraules que, com diu la cançó, son paraules d’amor.
Escoltar comportarà trobar-se, sortir d’un mateix per anar a l’encontre de l’altre. L’Evangeli (Lc. 2: 15-20) d’aquella litúrgia ens ho palesa: els pastors anaren a veure això que ha passat… hi anaren tot seguit i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora, havent-ho vist van contar el que els havien dit d’aquell infant. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava” Cal deixar-se dur, acompanyar per aquesta Paraula que ens parla al fons del cor; especialment al Nadal, trobarem a Jesús viu en el nostre cor, on ha plantat la tenda, era a la porta trucant, l’hem sentit i obrint-la Ell, amb el Pare i l’Esperit hi fan estada. Qui descobreix aquest tresor ho ven tot i ho anuncia a tothom, el Nadal del cor s’encomana als altres cors, contagia. No és el Nadal dels farts i satisfets, és el Nadal dels qui com Maria mediten aquestes coses en el seu profund, trobant al Déu de la vida encarnat en la seva pròpia vida.
Acabo aquesta reflexió. La missa del dia proposa novament un altre fragment d’Isaies (52:7-10) que comença amb una oda de lloança: “Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova… escolta els crits dels teus sentinelles, escolta quins esclats de goig, alceu els crits d’alegria: el Senyor a consolat el seu poble… i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu” himne que resumeix tot el que fins ara hem anat descobrint del Nadal segons l’escriptura. Comença la contemplació, la construcció del Regne que Crist a iniciat amb la seva vinguda, no brolla dels plànols i memòries, pressupostos i garanties, comença en la contemplació, la mirada admirada amb ulls d’infant, l’amor actua en el nostre profund, i sadollant-nos tot ho emplena, al punt de sobreeixir de nosaltres mateixos.
Ara s’acaben les reflexions, cal deixar que la Paraula s’encarni en nosaltres l’Evangeli (Jo 1: 1-18) d’aquesta celebració ens ho diu: “El qui es la Paraula es va fer home i planta entre nosaltres el seu tabernacle” havans però diu: “ A tots els qui l’han rebut, els qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o per voler humà, sinó de Déu mateix”… Cal fer silenci, deixar-se transformar, identificar-se plenament d’aquesta filiació. Déu s’ha fet Fill, per què nosaltres esdevinguem fills, i si som fills som germans. De la contemplació, de l’experiència de naixement del Crist en el nostre íntim personal, en brollarà la família dels batejats, cridats a ser com a Església, llavor de nova humanitat, alliberada pel Senyor que ha vingut a salvar-nos. Potser fa masses Nadals que tots nosaltres i l’Església sencera ha deixat enrera el veritable sentit d’aquestes festes que celebrem, adormits i enlluernats per tantes altres coses que en diem nadalenques però que ens fan viure molt lluny de la Nativitat de Nostre Senyor Jesús el Crist, l’Emmanuel, Deu-amb-nosaltres.
divendres, 18 de desembre del 2009
Blogging
dimecres, 16 de desembre del 2009
Christians in the world
The Christians in the world "Christians are indistinguishable from other men either by nationality, language or customs. They do not inhabit separate cities of their own, or speak a strange dialect, or follow some outlandish way of life. Their teaching is not based upon reveries inspired by the curiosity of men. Unlike some other people, they champion no purely human doctrine. With regard to dress, food and manner of life in general, they follow the customs of whatever city they happen to be living in, whether it is Greek or foreign.
|