diumenge, 10 de gener de 2021

La complexitat del llenguatge teològic

Heus aquí alguns comenentaris sobre la complexitat en el llenguatge teològic:

El camp semàntic.

El llenguatge teològic presenta moltes paraules carregades de significat a causa del seu bagatge històric, cultural i pesonal. Per exemple, quan hom sent la paraula Déu, s’activen a la ment de l’oïent una multitud d’idees i conceptes associats. A saber: cristianisme, missa, Jesús, pregària; o potser: amor, alliberament, interioritat, salvació; o fins i tot: inquisició, abús, pecat, patriarcat.

Per cada persona, i per a cada conversa teològica, s’activarà una finestra polisèmica propia, fins i tot sense voler-ho. Quan jo digui “Déu”, el que l’altra persona entendrà del que estic comunicant dependrà en gran part del camp semàntic que ella tingui associat a aquesta paraula. Si els dos tenim camps semàntics semblants a la ment, la comprensió serà fluïda, però si en canvi hi tenim camps semantics diferents, aquesta diferència esdevindrà un obstacle en la nostra comprensió mútua. En aquest cas per avançar ens caldrà anar clarificant el significat i el context de cada paraula.

Aquesta és potser una de les diferències entre la convesa quotidiana i la convesa teològica. En la conversa quotidiana pràcticament no ens cal comprovar que tenim camps semàntics semblants, i per tant ens podem comunicar ràpidament. En la conversa teològica, si no volem que cadascú escolti el que ell mateix ja pensa, moltes vegades, sense una feina prèvia d’aclariment contextual i del significat, és difícil una comuniació autèntica. La conversta teològica doncs necessita més temps.

La polisèmia.  

La polisèmia consisteix en quan un mateix mots presenta varis signaificats. Per exemple, en una conversa el mot Església pot ser entès de vàries maneres. A saber: pot fer referència al poble de Déu, és a dir al conjunt de tots els cristians, o també a la jerarquia fent referència a (capellans, bisbes, cardenals, papa), a la institució, o a fins i tot a l’edifici on se celebren misses. La polisèmia aporta també complexitat al llenguatge teològic, doncs moltes de les seves paraules poden entendre’s amb matisos diversos i de maneres totalment diferents. Un altre cop cal anar en compte amb el llenguatge.

Podriem dir que la polisèmia porta a confusions amb el text, mentre que el camp semàntic amb el subtext.

L’analogia

Quan associem un concepte a un objecte o situació ho podem fe de tres maneres: equivocadament, unívocament o analògicament.

Quan diem per exemple “Lassie és un gos” o bé “Lex és un gos”, estem utilitzant la paraula “gos” en el mateix sentit en les dues frases, és un ús unívoc. Quan en canvi, si diem, “t’espero assegut al banc” i “vaig al banc a buscar diners” estem utilitzant la paraula banc en sentits diferents, aquest és un ús polisèmic i equívoc.

Tenim però una tercera opció. Quan diem, per exemple, “aquest vi és bo / aquesta cervesa és bona” i “en Jordi és bo/ en Jordi és bona persona”, no estem utilitzant bo/bona exactament en el mateix sentit en els dos casos, doncs el que fa un vi bo, no és exactament el que fa una persona bona. Tanmateix, el sentit en que fem servir el mot bo sí que té una relació entre els dos casos; estem utilitzant la paraula bo analògicament.

Multituds de teòlegs no han parat d’insistir en que el llenguatge que apliquem a Déu és un llenguatge analògic. Déu, al no ser un objecte com els altres éssers, no podem aplicar-li un llenguatge amb sentít unívoc, com a màxim només analògic. Quan diem alguna cosa de Déu estem fent un salt en la categoria que apliquem. Així com hi ha una analogia entre “ara veig el mar” i “ara veig la demostració del teorema de pitàgores”, el mateix tipus d’analogia, però encara més gran, és present quan parlem de Déu.

Així doncs, quan diem que Déu és bo estem dient alguna cosa de Déu. Hi ha una analogia entre que “Déu és bo”, i en “Jordi és bo” però aquesta encara és més gran que entre “en Jordi és bo” i “el vi és bo”. No és un llenguatge equívoc, perquè realment estem dient alguna cosa de Déu, semblant a la bondat de les persones, però tampoc és unívoc, sinó és analògic.

Famosament, Sant Tomas d’Aquino, i altres teòlegs han apliquen l’analogia fins i tot al concepte d’existència. Quan diem que Déu existeix, no volem dir que Déu existeix de la mateixa manera que les persones existim, sinó d’una manera anàloga. Aquí ja entraríem a la metafísica.

La metàfora i els símbols.

El llenguatge teològic, al voler descriure l’infeble molts cops ha de fer servir llenguatge metafòric i simbòlic.  Podríem dir que aquest és el llenguatge natural de l’expressió de l’experiència de Déu. Per exemple diem que Déu és Pare, però natualment el que volem dir és que Déu és com un Pare, per exemple per la bondat amb la que ens tracta. Dieem per exemple que Jesús és la llum del món, però en realitat volem dir que Jesús és com una llum, que il·lumina els nostres cors.

El llenguatge teològic és doncs ric i complex. No tinguem por en utilitzar-lo.

Cap comentari:

Publica un comentari