diumenge, 10 de gener de 2021

La complexitat del llenguatge teològic

Heus aquí alguns comenentaris sobre la complexitat en el llenguatge teològic:

El camp semàntic.

El llenguatge teològic presenta moltes paraules carregades de significat a causa del seu bagatge històric, cultural i pesonal. Per exemple, quan hom sent la paraula Déu, s’activen a la ment de l’oïent una multitud d’idees i conceptes associats. A saber: cristianisme, missa, Jesús, pregària; o potser: amor, alliberament, interioritat, salvació; o fins i tot: inquisició, abús, pecat, patriarcat.

Per cada persona, i per a cada conversa teològica, s’activarà una finestra polisèmica propia, fins i tot sense voler-ho. Quan jo digui “Déu”, el que l’altra persona entendrà del que estic comunicant dependrà en gran part del camp semàntic que ella tingui associat a aquesta paraula. Si els dos tenim camps semàntics semblants a la ment, la comprensió serà fluïda, però si en canvi hi tenim camps semantics diferents, aquesta diferència esdevindrà un obstacle en la nostra comprensió mútua. En aquest cas per avançar ens caldrà anar clarificant el significat i el context de cada paraula.

Aquesta és potser una de les diferències entre la convesa quotidiana i la convesa teològica. En la conversa quotidiana pràcticament no ens cal comprovar que tenim camps semàntics semblants, i per tant ens podem comunicar ràpidament. En la conversa teològica, si no volem que cadascú escolti el que ell mateix ja pensa, moltes vegades, sense una feina prèvia d’aclariment contextual i del significat, és difícil una comuniació autèntica. La conversta teològica doncs necessita més temps.

La polisèmia.  

La polisèmia consisteix en quan un mateix mots presenta varis signaificats. Per exemple, en una conversa el mot Església pot ser entès de vàries maneres. A saber: pot fer referència al poble de Déu, és a dir al conjunt de tots els cristians, o també a la jerarquia fent referència a (capellans, bisbes, cardenals, papa), a la institució, o a fins i tot a l’edifici on se celebren misses. La polisèmia aporta també complexitat al llenguatge teològic, doncs moltes de les seves paraules poden entendre’s amb matisos diversos i de maneres totalment diferents. Un altre cop cal anar en compte amb el llenguatge.

Podriem dir que la polisèmia porta a confusions amb el text, mentre que el camp semàntic amb el subtext.

L’analogia

Quan associem un concepte a un objecte o situació ho podem fe de tres maneres: equivocadament, unívocament o analògicament.

Quan diem per exemple “Lassie és un gos” o bé “Lex és un gos”, estem utilitzant la paraula “gos” en el mateix sentit en les dues frases, és un ús unívoc. Quan en canvi, si diem, “t’espero assegut al banc” i “vaig al banc a buscar diners” estem utilitzant la paraula banc en sentits diferents, aquest és un ús polisèmic i equívoc.

Tenim però una tercera opció. Quan diem, per exemple, “aquest vi és bo / aquesta cervesa és bona” i “en Jordi és bo/ en Jordi és bona persona”, no estem utilitzant bo/bona exactament en el mateix sentit en els dos casos, doncs el que fa un vi bo, no és exactament el que fa una persona bona. Tanmateix, el sentit en que fem servir el mot bo sí que té una relació entre els dos casos; estem utilitzant la paraula bo analògicament.

Multituds de teòlegs no han parat d’insistir en que el llenguatge que apliquem a Déu és un llenguatge analògic. Déu, al no ser un objecte com els altres éssers, no podem aplicar-li un llenguatge amb sentít unívoc, com a màxim només analògic. Quan diem alguna cosa de Déu estem fent un salt en la categoria que apliquem. Així com hi ha una analogia entre “ara veig el mar” i “ara veig la demostració del teorema de pitàgores”, el mateix tipus d’analogia, però encara més gran, és present quan parlem de Déu.

Així doncs, quan diem que Déu és bo estem dient alguna cosa de Déu. Hi ha una analogia entre que “Déu és bo”, i en “Jordi és bo” però aquesta encara és més gran que entre “en Jordi és bo” i “el vi és bo”. No és un llenguatge equívoc, perquè realment estem dient alguna cosa de Déu, semblant a la bondat de les persones, però tampoc és unívoc, sinó és analògic.

Famosament, Sant Tomas d’Aquino, i altres teòlegs han apliquen l’analogia fins i tot al concepte d’existència. Quan diem que Déu existeix, no volem dir que Déu existeix de la mateixa manera que les persones existim, sinó d’una manera anàloga. Aquí ja entraríem a la metafísica.

La metàfora i els símbols.

El llenguatge teològic, al voler descriure l’infeble molts cops ha de fer servir llenguatge metafòric i simbòlic.  Podríem dir que aquest és el llenguatge natural de l’expressió de l’experiència de Déu. Per exemple diem que Déu és Pare, però natualment el que volem dir és que Déu és com un Pare, per exemple per la bondat amb la que ens tracta. Dieem per exemple que Jesús és la llum del món, però en realitat volem dir que Jesús és com una llum, que il·lumina els nostres cors.

El llenguatge teològic és doncs ric i complex. No tinguem por en utilitzar-lo.

dilluns, 19 de març de 2018

Van crucificar Jesús totalment despullat?

L'anomenat Crucifix Gallinod exposat a Bargello. Alguns diuen que és una obra de Michelanghelo. Credit: By Marzocco58 CC BY-SA 3.0, Link
Van crucificar Jesús totalment despullat?

Resposta: probablement sí.

Explicació:

L'evangeli de Joan ens diu que quan van crucificar Jesús li van prendre la roba.
"Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica." (BCI, Jn 19:23)
El text en greces clar, el verb ἔλαβον (agafar) va seguit de dos objectes directes τὰ ἱμάτια (el mantell, roba exterior) i τὸν χιτῶνα (la túnica, roba interior) [0]. Això indicaria que Jesús va morir totalment despullat. No hi ha variants significants en els manuscrits grecs, només alguns parells de faltes ortogràfiques.

Algunes persones argumenten que Jesus podria encara tenir una altra peça de roba, una segona peça de roba interior. De moment no he trobat cap referència de que fos comú portar dos peces de roba interior. L'evangeli de Joan més aviat dóna impressió de que Jesús va ser crucificat despullat.

Imaginem, però, que not tenim cap referència a l'evangeli, que hauriem de pensar llavors? Podem mirar quina era la forma comuna de crucifició dels romans.

Les fonts que tenim ens diuen que als criminals se'ls crucificava totalment despullats. Gràcies l'historiador grec Dionysos Alexandrou Alikarnasseus (Roman Antiquities 7.69.2) i a l'escriptor Valerius Maximum (Facta 1.7.4) sabem que els condemnats carregaven el pal horitzontal de la creu darrera al coll amb els braços lligats al pal, i anaven despullats al lloc de l'execució. [1] L'historiador Josephus (Ant. 19.4.5; #270) també ens informa que fins i tot nobles romans involucrats amb l'assinat de Gaius Caligula van ser despullats abans de portar-los al lloc de l'execució. [2] I Séneca (Dialogue 6 [3]) comenta coses horribles que els feien a alguns crucificats, que només es poden fer si estan totalment despullats.

Diuen els historiadores que el fet de crucificar els criminals despullats era un acte d'humiliació. No és tant que els antics els fes vergonya el cos nu (només cal veure que els atletes dels jocs olímpics anaven despullats) sinó que és el fet de que ets desposseït del teu dret de vestir-te. Els esclaus per exemple anven en molts casos despullats.

Aquestes informacions indicarien doncs que Jesús, i els dos malfactors crucificats amb ell, va ser crucificats totalment despullats com era el costum romà per les crucificcions.

Algunes persones argumenten que amb això no n'hi ha prou però. Sabem que Jesús no va anar despullat fins a la creu, com seria el cas general, sinó li van possar un altre cop la roba després de ser assotat i ridiculitzat. Ho veiem a l'evangeli: "Acabada la burla, li tragueren la capa, li posaren els seus vestits i se l’endugueren per crucificar-lo. (BCN Mt 27,31)"

Això fa pensar a alguns que potser els romans, coneixent el tabú jueu al cos nu, van canviar les normes a la zona de Jerusalem. No està tant clar però que els jueus tinguéssin tants escrúpols. Tot i potser és cert que hi havia aquest tabú, trobem per exemple a el Mishnà (Sanhedrin, 6.4, 5) una discussió entre experts jueus sobre si s'ha d'apedregar als condemnats depullats o permetre que vagin amb roba interior, amb la segona opcio segurament la majoritaria.

En conslusió. A mi em sembla bastant probable que Jesús fos crucificat despullat. St Ambrós, St Agustí i St Ciprià [4] també ho pensaven. No es una pot afirmar taxativament, però, i els cristians han estat dividits sobre aquest tema des del principi. Tal com diu Raymon E. Brown, un famós academic de la bíblia, no hi ha manera de resoldre la questió definitivament, fins i tot si l'evidència afavoreix la nuesa total.

Bé doncs, i tu que en penses?

[0] Οἱ οὖν στρατιῶται, ὅτε ἐσταύρωσαν τὸν Ἰησοῦν, ἔλαβον τὰ ἱμάτια αὐτοῦ, καὶ ἐποίησαν τέσσαρα μέρη, ἑκάστῳ στρατιώτῃ μέρος, καὶ τὸν χιτῶνα.
[1] Artemidorus Daldianus també sembla testimoniar que els condemnats anaven despullats a ser crucificats. També Siculus (1 century BC) gave a graphic account that describes this aspect of the overall crucifixion process (Histories, 33.15).
[2] From Steven Ray [link]
[3] Seneca, Dialogue "To Marcia on Consolation", in Moral Essays, 6.20.3, trans. John W. Basore, The Loeb Classical Library (Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1946) 2:69 [ link
[4] The Naked Christ: An atonement model for the Body Obsessed Culture, by Dan Lee. book  Augustine, City 16,2; Cyprian ANCL8-2,26-27.   
[5] The Death of the Messiah, Vol. II, 1108. There is no way to settle the question, even if the evidence favours complete despoliation."

dissabte, 10 de febrer de 2018

Tenir fe és ser com una flor de safrà que surt abans d'hora

Flor de safrà bord [1]

La definició de la fe que trobem a la Bíblia pot semblar ben estranya. Tenir fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. Podeu comprovar que això és el que diu la carta als Hebreus, que originàriament va ser escrita en grec [2]. Fe és la upostasis (la realitat present) del que esperem, és l'elenkos (l'evidència, la prova) del que no veiem. Però que vol dir tot això?

Per explicar-ho Tim Makie [3] utilitza la metàfora de la flor de safrà. Les flors de la família del safra bord [Crocus flower] són molt resistents al fred i no és estrany veure-les florir a la primavera quan encara hi ha neu. Aquestes flors són l'evidència del que no veiem, una anticipació del bon temps i de la fi de l'hivern. 

En alguns països on l'hivern és llarg, quan arriba una mica de calor i aquests flors floreixen, els joves de cop es posen roba d'estiu. Encara fa fred, però el jovent viu per uns dies com si l'estiu o el bon temps ja hagués arribat. D'alguna manera podríem dir que aquests joves posseïxen anticipadament allò que estaven esperant. Participen de la realitat que ha de venir. Això és la fe.

La fe no és creure en quelcom sense tenir evidències (això seria l'estupidesa!). Tampoc és la certesa de la ciència o de la filosofia. La fe s'assembla més al compromís. Comença amb un raonament lògic, gairebé sempre a partir de l'experiència personal, i continua amb la decisió personal de viure compromès amb el Déu de Jesús i la seva proposta.

Tenim l'exemple de Sara i d'Abraham. Sara havia rigut quan va sentir dir que tindria un fill a la vellesa, però després va posar la confiança en el qui havia fet la promesa, és a dir que va reflexionar sobre la fidelitat de Déu i va decidir confiar-hi, i gràcies a la fe va obtenir la capacitat de fundar un llinatge. 
Gràcies a la fe, també Sara, que era estèril, va obtenir la capacitat de fundar un llinatge, tot i que li havia passat l'edat; és que va posar la confiança en el qui havia fet la promesa. (Heb 11:11)
El mateix passà amb Abraham quan va està disposat a sacrificar el seu fill. Déu havia promès a Abraham que la seva descendència seria a través d'Isaac. Per això, quan Abraham va ser posat a prova, primer va reflexionar, meditar, raonar, pensar, suposar (λογισάμενος en grec) que Déu, de la manera que fos, compliria la seva promesa i que era prou poderós per ressuscitar un mort. I així va ser. Déu li va retornar el seu fill viu, com si simbòlicament hagués ressuscitat.  
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac; i era el seu fill únic que oferia, tot i que havia rebut les promeses i li havia estat dit: La descendència que portarà el teu nom serà la d'Isaac. Per això Abraham confiava [raonava λογισάμενος] que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort, i així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció. (v17-19)
És clar doncs que la fe te com dos parts.

La primera part és una reflexió sobre la fidelitat de Déu a partir del raonament, del que experimentem o sabem. És l'evidència o la prova del que no veiem. És la flor de safrà que apunta a la primavera.

La segona part és el compromís, és participar del que esperem. És viure com si el món i la humanitat ja estiguessin reconciliats amb Déu. És viure com estrangers i forasters a la terra (v13) però ja sota les normes i maneres de fer del regne de Déu que està arribant. És el jovent que veu sortir les flors de safrà i es posa a viure ja amb samarreta d'estiu.

Tenim un gran nombre de testimonis antics que gràcies a la fe van viure d'aquesta manera: Abel, Henoc, Noè, Sara, Abraham, Isaac, Jacob, Moisès, Rahab, David, Samuel, etc. Tant de bo nosaltres, els cristians d'avui, també puguem aconseguir viure una vida compromesa, valenta, fidel, etc... gràcies a la nostra confiança en Déu.


Flor de la família del safra bord. Crocus Flower [4] 

Notes
[1] Crocus flower, by Peter Steven CC BY 2.0
[2] Ἔστιν δὲ πίστις ἐλπιζομένων ὑπόστασις1, πραγμάτων2 ἔλεγχος3 οὐ βλεπομένων [ Koiné]

Creure es posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem [BCI] 
Faith is the substance/reality of things hoped for, the evidence of things not seen [ KJV, CEV] 
[3] The Bible project, youtube video
[4] Ted CC BY-SA 2.0 [xCC BY-SA 2.0 ]





divendres, 14 de juliol de 2017

Els celíacs, a l'infern, o no?


El pa  i el vi.  El cos i la sang.
A vegades fa pena com és de fàcil criticar superfícialment l'Església Catòlica i la seva jerarquia. 
 
L'últim cas l'he trobat a l'article d'en Roger Cassay a vilaweb: Els celíacs, a l'infern, on ens informa i ens documenta que justament aquests dies el Vaticà ha prohibit les hòsties sense gluten. Aparentment, la decisió és tant ridícula i fora de lloc que només val al pena compilar les mofes que se'n fan a les xarxes socials, i donar alguns consells satírics sobre com determinar si les hòsties tenen gluten.

L'implicació del títol sembla clara: a l'Església Catòlica (o si mes no a la jerarquia, als bisbes) no els importen gens els celíacs.  Si sou catòlics i us queda sentit del ridícul potser millor que apostateu. 

Li importen a l'Església Catòlica els celíacs?

La resposta és que sí. És per això que l'Església s'ha preocupat per crear hòsties que tingin un nivell baixíssim de gluten. Per exemple, les germanes benedictines de l'adoració perpètua, fan hòsties aprovades per l'Església Catòlica i també pels que són celíacs. El pa que fan té un percentage de gluten de menys del 0.01%, molt per sota de les 20 parts per mil que en Roger Cassay reclama, i que molts productes que asseguren ser lliures de gluten no tenen. Tot aquest esforç que varies congregacions religioses han fet per fer un pa amb un baixíssim nivell de gluten, l'han fet perquè s'estimen les persones celíaques, i perquè volen que comparteixin el pa i el vi amb la resta de la comunitat. 

Ha canviat de postura el Vaticà?

Llegint l'article d'en Cassay sembla com si els celíacs fins avui poguessin combregar amb hòsties sense gens de gluten i a partir d'ara els del Vaticà els ho hagin prohibit. Totalment al contrari, des de l'inici del cristianisme, segles i segles enrere, mai s'ha pogut consagrar res que no sigui pa. Si el Vaticà ha canviat de postura ha estat passar d'acceptar només pa convencional a produïr i acceptar pa amb el mínim nivell de glúten possible, intentant incloure els celíacs tant com sigui possible. 

La hòstia consagrada, pot ser sense gens de gluten?

Com que aquesta és una pregunta teològica, no es pot respondre segons el meu caprici particular, o el teu caprici particular, sinó que cal aplicar els mètodes de decisió teològica. El problema principal és que quan Jesus va dir "feu això en memòria meva" (Mt 26,16), l'això fa referència a compartir el pa i el vi. En principi doncs, si es comparteix una cosa que no sigui pa i vi, no estem fent "això" que Jesus va demanar de fer en memòria seva. El consens practiament unànime dels teòlegs, en consonància amb la teologia clàssica de sempre, és que la hòstia, no és pa si no està feta de blat i té un mínim de gluten. Això es pot discutir, però no és una posició que s'hagi arribat per caprici. En consequència, el que el Vaticà intenta fer es baixar al mínim el nivell de gluten però de manera que l'hòstia encara sigui pa. Pel que sembla, aquest nivell pot ser molt baix, equivalent als productes lliures de gluten. 

A que vé doncs tot el regombori? 

La ciruclar de la congreació pel culte divi (aquí), recentment enviada a tots als bisbes, el que fa és recordar el que ja se sabia de fa anys, que les hòsties necessiten un mínim de gluten per ser pa consagrat. Fa anys, quan els celíacs combregaven amb hòsties creades per a ells, aquestes hòsties "lliure de gluten" estaven fetes per congregacions religioses que feien pa amb el mínim possible de gluten, amb límits tolerables per celíacs. Ara però, qualsevol persona pot comprar hòsties als supermercats i aquestes hòsties "lliures de gluten" no està clar si són acceptables o no per ser consagrades. La congreació suggereix als bisbes que aquests donin instruccions per saber quines hòsties per celíacs són acceptables i quines no. D'aquesta manera, els mateixos celíacs poden estar tranquils i no tenir dubtes de si estan o no compartint el pa que és converteix en cos de Crist.

Deixem-nos d'hòsties i apostatem.

En Roger Cassay diu que no pot apostatar perquè no té carnet de Catòlic, implicant que potser els que som Catòlics hauriem de deixar de ser-ho. Si un no creu que el pa i el vi es transformen en el cos i la sang de Jesus, o si un no creu que sigui important que Jesús escollís pa i vi per aquesta transformació (una transformació que és real, però mística, no física), llavors és fàcil d'indignar-se o ridiculitzar el tema. Cal posar-se en la pell dels Catòlics que creuen en això del cos i la sang. Si ho fem, llavors el que veurem és esforç que l'Església està fent per incloure els celíacs. No, avui no apostatarem. 

------

Credit imatge: Nheyob CC BY-SA 4.0 via wikicommons

divendres, 17 de febrer de 2017

Comparing apologetics to sex

Interesting quote:
"It may seem to be carrying pretentiousness to the point of fantasy when I say that what the speaker is aiming at is a union of minds between himself and his listeners as a result of which a truth living in one mind becomes a truth living in another. The analogy with bodily union is precise – and it goes with the analogy that both unions demand a concentration on the other party. The speaker who is listening spellbound to himself is not affecting a union of minds: in the bodily order there is a name for what he is doing, masturbation. In plain words each sort of union demands love. The speaker is genuinely making love to his audience. I have found the experience of making love to a different indoor audience every night in a long lecture tour, pretty draining. At the end of many a tour I have felt that I don’t want to see another audience as long as I live." 

Frank Sheed in the Church and I